Acabava el meu article anterior dient que tindria continuació. Ara que m’ha vagat de passar per l’ajuntament a copiar l’acta en qüestió, en publico la part principal. M’ha semblat preferible de donar veu a la versió oficial perquè això em dispensa de fer-ne interpretacions personals. Posat a respectar aquesta versió, he mirat de ser-hi fidel fins i tot en els detalls més insignificants i m’he abstingut també de cridar l’atenció sobre els errors evidents de redacció.
Llegeix més

Aquest títol m’ha vingut suggerit per l’exemple, tret del Càntic dels càntics, amb què he clos l'article anterior. El terme popa, del llatí pŭlpa, significa ‘polpa’, ‘molla’, ‘palpís’, i en els parlars del català occidental s’usa per designar la mamella. Si a la parròquia de Borredà, sense anar més lluny, es venera la Mare de Déu de la Popa, no és gaire aventurat de suposar que es tracta de la imatge d’una mare donant el pit al seu fillet.
Llegeix més

A les Balears és conegudíssima una glosa que, amb algunes variants, fa així:

Una figa, per ser bona,
ha de tenir tres senyals:
clivellada, secaiona
i picada de pardals.

Això té una interpretació recta que no escandalitza ningú; però al mateix temps n’admet una altra d’inequívoc caràcter sexual. Si és probable que un català continental en copsi l’ambigüitat ja d’entrada, per l’ambivalència de figa, un mallorquí se sent inclinat a donar-hi preferentment el sentit figurat perquè el terme correlatiu pardal, que per a ell significa també ‘membre viril’, acaba de fer la balançada cap a aquest costat.
Llegeix més

En un text medieval anònim titulat pels editors Llibre de tres hi ha una sentència que fa així: «Tres coses [se] poden fer al lit que non cal hom levar: Déu pregar e ahorar bé a ssi mateix e gratar lo cul.» D’aquestes tres coses que es poden fer al llit sense necessitat de llevar-se, la primera i la tercera són tan clares que no demanen explicació. La segona, en canvi, sí que és susceptible de ser mal interpretada: no significa ‘adorar-se bé (adverbi) a si mateix’ –cosa que gramaticalment és inacceptable i que resulta desconcertant pel que fa al sentit–, sinó ‘augurar-se bé (substantiu) a si mateix’, és a dir, ‘augurar-se prosperitat’.
Llegeix més

Fins ara, llevat d’un comentari del tot escadusser, m’havia estat de dir res sobre el nou govern municipal. Com que veig que ells celebren el primer any de mandat amb tota mena de focs d’artifici, potser que no els faci el desaire de mantenir-me apartat dels fastos.

No puc negar que amb l’entrada de CiU al govern municipal hi ha hagut un canvi espectacular. I que aquesta és una percepció força generalitzada ho indiquen l’enquesta d’aquesta mateixa pàgina web i els elogis rebuts en més d’una ocasió del Diari de Sentmenat.
Llegeix més

De les obres de Josep Carner n’hi ha nombroses edicions, però amb voluntat de completes només dues, fins ara: el volum de poesia titulat Obres completes (Barcelona: Selecta, 1957) i el que, sota el mateix títol, aplega poesia i prosa (Barcelona: Selecta, 1968). Aquest segon, n’hi ha per tirar-lo a la bassa, de tantes errates traïdores com conté. Per aportar-ne un sol exemple entre una infinitat, en el rodolí pertanyent a Auques i ventalls que fa així: «Palplantat i lluent, si li venia / un accés de singlot, dimitiria», la primera paraula hi surt impresa «Palpant».
Llegeix més

Subratllava, en l’article anterior, la hipocresia del Grup Municipal Socialista quan ara exigeix als altres amb tota pressa allò mateix que ell no ha fet durant anys de vida regalada. A la columna que aquesta formació publicava a l’últim butlletí municipal hi ha encara un parell més d’estupideses que potser han passat per alt als lectors i de les quals vull parlar entre l’escrit d’avui i el vinent. Pertanyen totes dues a l’àmbit del llenguatge políticament correcte, aquesta plaga que els polítics contribueixen tant a difondre.
Llegeix més

Més d’un deu haver observat que a Josep Vilaró Capella li professo una devoció especial. De fet, no crec que, descomptant els meus familiars més pròxims, hagi dedicat mai a ningú tantes hores, tants esforços. El tal Vilaró és moralment un traïdor als seus companys locals de partit, socialment un paràsit i políticament un cadàver, una ànima en pena que ni reposa ni deixa reposar. El dia que abandoni l’actual ofici de marmanyer polític i es guanyi les garrofes con el sudor de su frente –i no pas con el sudor del de enfrente, com fa ara–, el deixaré definitivament en pau.
Llegeix més