Can Senosa

Fa una colla d’anys, m’havia proposat de publicar algun dia un opuscle on, sota el títol ben poca-solta de Tres noms del ram de l’aigua: Guanta, Font de Bou i can Senosa, volia tractar d’aquests tres microtopònims tan propers entre ells. Amb el pas del temps, han sorgit tres circumstàncies que m’han fet variar de rumb: en primer lloc els avenços tecnològics, que, units a la generositat del Jordi Vinyets, em brinden l’ocasió de publicar escrits sense haver-me de gratar la butxaca; en segon lloc la maduració d’algunes idees, que ha dissipat una ceba meva inicial, encaminada a fer-m’ho venir tot rodó; i, ara de poc, els comentaris de dos lectors que, sense ser-ne conscients, m’esperonaven a dur a la pràctica un projecte que potser no hauria passat mai d’això, de projecte. El que sí que em sembla convenient és dosificar-ho en tres lliuraments, perquè, si l’exposició de tot plegat ja és prou espessa, encara aniria a riscos de maurar una pasta del tot indigerible. I, posat a sortir d’excursió, seguiré l’ordre invers, com si, venint de Sentmenat, passés primer per arran de la masia, després m’arribés a la font i finalment emprengués la pujada.

Abans d’entrar en matèria, però, convé fer un advertiment. Escriure Senosa, com he fet jo al títol, és prendre ja partit per una interpretació del nom. Per jugar net caldria començar representant la incògnita per x, és a dir, per [sə'nọzə], que és l’única dada objectiva i imparcial, no mediatitzada per l’escriptura, i que, a més a més, ens preserva de buscar per a aquest terme cap parentiu amb res que pugui contenir una o oberta com la de resclosa. Però, és clar, no tothom està familiaritzat amb l’alfabet fonètic, i fer-ho aquí pot semblar un gest de petulància. Explico, doncs, breument els signes que resulten estranys: els dos claudàtors, o parèntesis quadrats, es fan servir per tancar una representació fonètica (i, en un altre ús, dintre d’una cita entre cometes, enclouen un segment que no consta al text original); les dues ee capgirades designen la vocal neutra que en l’escriptura corrent representem tant per a com per e (les lletres finals de casa i pare); el traç vertical penjat a la part superior indica que la síl·laba següent és tònica, és a dir, que és on recau l’accent en la pronúncia; la o amb un puntet a sota indica que la vocal és tancada (com la de dos, por); i la z representa el so d’essa sonora (com la de casa, brisa). Finalment, ja fora del domini de la representació fonètica, la cometa alta i simple serveix per oferir el significat d’una o més paraules, i l’asterisc posat davant d’un terme indica que aquest no es troba documentat i que, per tant, és una mera conjectura.

Roden per casa diversos fulls on havia anat apuntant les possibles hipòtesis que se m’havien acudit respecte a l’etimologia d’aquest topònim, amb la valoració que feia de cada una. Ara que tinc necessitat de servir-me’n, no els sé localitzar. Em refio de la memòria per reconstruir el contingut d’aquelles anotacions, que exposaré per ordre creixent de probabilitat (sempre, és clar, des del meu punt de vista).

1. Tenint en compte l’acabament del nom en -osa, podríem pensar en un col·lectiu vegetal, com trobem en avetosa, fajosa i en els noms propis Carrascosa, Espinosa, Fenollosa, Juncosa, Ortigosa, Prunyonosa, Romagosa, Rovirosa, Santigosa, Senillosa, etc. Però hi ha el greu inconvenient que l’únic nom de planta que, almenys que jo sàpiga, s’hi pot relacionar, senet, hauria donat senetosa i no senosa. I encara hi ha una altra raó –exposada al final del punt següent– que fa bandejar totalment aquesta hipòtesi.

2. En català existeix el que se’n sol dir article salat (es coll, s’armari, sa casa, (amb) so ganivet, es mobles, ses roses). A les Homilies d’Organyà, 7v19-21, apareix aquesta frase: «Donces, s[einors], aqesta femna gran fe ag, per qé qan sa fila no menà e crezeg qe de sola za paraula de N[ostre] S[einor] garia sa fila.» La majoria dels que hem estudiat el text present coincidim, amb lleugeres discrepàncies, a interpretar-lo d’aquesta manera: ‘Així doncs, senyors, aquesta dona va tenir una gran fe, perquè no va portar la seva filla [davant de Jesucrist perquè la sanés], sinó que va creure que simplement amb la paraula de Nostre Senyor la seva filla es guariria.’ Veiem aquí que za paraula –escrit amb z- inicial, com en els cognoms aglutinats Zacosta, Zafont, Zaforteza, Zamorera, Zaplana i d’altres, que conserven la grafia arcaica– significa ‘la paraula’, a diferència de sa fila –amb s- inicial–, que equival a ‘sa filla, la seva filla’. Hi ha un altre document del segle xii, publicat per primer cop per Pere Pujol el 1913, on alternen l’article avui general i el salat: per exemple, el topònim la Corriu hi surt representat tant per la Corit com per za Corit, i al costat de l’article normal (al bispe e a tot lo covent) hi apareix l’article salat (zos porcs e·z bous), i en un mateix sintagma totes dues menes d’article (ab zos cavalers e ab los hòmens). L’article salat, avui molt reduït geogràficament, devia ser viu a tot el territori català, perquè la toponímia ens en conserva testimonis arreu del territori: Sant Joan Despí (‘del pi’), Sant Just Desvern (‘del vern’), Sant Quirze Safaja (‘la fageda’), Sant Llorenç Savall (‘la vall’), Solius (‘els olius’, és a dir, ‘les oliveres’), etc., i també, dintre del nostre terme, el Campsassala, del qual parlaré algun dia. D’altra banda, ha pervingut fins a l’actualitat, en algunes zones dialectals, la forma el o lo sendemà, equivalent al nostre l’endemà, i que és resultat de s’endemà, amb article salat, després aglutinat al nom i posteriorment, un cop perduda la noció de la composició, amb un nou article afegit al davant (un procés similar al del francès le lendemain, provinent d’un l’endemain i finalment amb un altre article suplementari). Podríem postular, doncs, que el topònim estudiat aquí prové d’alguna forma com *sa nosa, *s’anosa o *s’enosa, amb o tancada. La nostra ignorància de l’origen i el significat d’aquest element enigmàtic no invalida la hipòtesi. Però hi ha un fet incontrovertible que fa descartar del tot la primera hipòtesi i en bona part aquesta segona, i és que la denominació actual can Senosa és resultat d’un escapçament del nom primitiu Aigua-senosa, àmpliament documentat, si bé amb variants gràfiques que ara no fan al cas. Enric Moreu-Rey (La rodalia de Caldes de Montbui, Barcelona: Teide, 1962, s.v. Aiguasanosa) en cita ja una menció de l’any 1002: «in Vallense, in locum que dicunt Aqua Cenosa», i va oferint mostres del nom compost fins a arribar a un «Pere A[igua-senosa] o Senosa (1558, 1566), f[ill] d’Ysabet Senosa i Solera». Per la seva banda, el Diccionari Aguiló documenta a Barcelona, el 1416, el cognom Cenós, que podria ser una masculinització del nostre cognom, i Sanosa a Caldes de Montbui. Això ens porta a concloure que Sanosa és una forma secundària i tardana.

3. Tenint en compte que el nom primitiu era un compost i que el primer element sembla del tot entenedor, ens sentim temptats d’interpretar el segon com un participi o un adjectiu. D’entrada podem abandonar la idea d’un participi com el que trobem en Serratosa ‘muntanya pelada’, perquè en català no hi ha cap participi senós, -a. En canvi, sí que s’ha de prendre en consideració la possibilitat d’un adjectiu, com els que apareixen en Puig Ventós o Font Pudosa. Els adjectius terminats en -ós deriven de noms (calmós, desastrós, horrorós, ruïnós, venturós), d’adjectius (blavós, grisós, grogós, negrós, verdós, vermellós; amargós, asprós, clarós, foscós, frescós, obagós) o de verbs (abundós, agradós, esgarrifós, frisós, ofenós, relliscós). Hi hauria la possibilitat, almenys teòrica, que el nom li vingués del fet que allà hi havia aigua ^*sanosa. Ara bé, si el presumpte adjectiu sanós derivés de sa, ¿quin significat tindria? En tots els adjectius derivats d’altres adjectius que he exemplificat més amunt hi ha la idea de ‘tirant a —’, ‘més aviat —’, i és impensable que es bategés un indret perquè hi corria una aigua més aviat sana. És cert que podem trobar una sèrie d’adjectius que no contenen aquest sentit aproximatiu, com astuciós, audaciós, etc., però no deriven d’adjectius (astut, audaç), sinó de substantius (astúcia, audàcia). De la mateixa manera que de calamitat en formem calamitós, de sanitat en formem sanitós i no pas sanós. Crec, però, que la incorporació de sanitós al nostre lèxic és molt posterior a l’aparició del sanosa que apareix al topònim. Aleshores, ¿no fóra possible que sanós equivalgués a sa, com arterós equival a arter, contrariós a contrari, etc.? Però les possibilitats no s’esgoten aquí, ja que queda encara la de la derivació verbal: tal com embafós, provinent d’embafar, significa ‘que embafa’, sanós, derivat de sanar, podria significar ‘que sana’, ‘que restitueix la salut’. Deixo tot aquest bloc com a hipòtesis de treball, tot i que, no sé per què, no n’hi ha cap que m’acabi de convèncer.

4. El llatí caenum ha donat el terme castellà cieno, a partir del qual s’han format cenagoso i cenagal. En el lèxic català sembla que no hi ha rastres de tot això. Joan Coromines, en el seu diccionari etimològic català, no parla de cap possible adjectiu *cenós, i en el castellà afirma categòricament: «En el Alto Aragón cien significa ‘retrete’ [...], pero no creo que venga de caenum, sino de la costumbre de pintar el número 100 en los retretes, practicada asimismo en Cataluña, donde también se ha dicho anar al n.^o 100, anar al cent». Però la inexistència en català d’un terme derivat de caenum ‘llot, fang’ no implica que no hi pugui haver un resultat de caenōsum ‘llotós, fangós’. El mateix Coromines, quan anys després redacta l’article Aigua-senosa per al seu Onomasticon Cataloniae (II, pp. 37-38), proposa justament aquesta etimologia, i la relaciona amb la d’altres topònims catalans. A mi em sembla plausible, i haig de dir que temps enrere l’havia considerat encertada, però m’inclino per la següent.

5. Una altra possibilitat és que Aigua-senosa derivi del llatí aqua sĭnǔōsa ‘riera sinuosa’, és a dir, ‘que fa meandres’. Efectivament, el terme aigua, que avui designa l’element líquid, antigament s’usava també per designar un curs d’aigua. Per no anar més lluny, a l’Arxiu Municipal de Caldes es conserva un document del segle xi, publicat per Moreu-Rey i que jo he pogut comprovar, en què un personatge es compromet a presentar-se dos cops l’any en un punt determinat de Barcelona. I precisa: «si es non ei de passione, che cavalchar non puxa, aut de aqua que passar non puxa», és a dir, ‘si no em veig impedit [de comparèixer-hi] per una malaltia que no em permeti de cavalcar o per un curs d’aigua que no pugui travessar’. Aquesta accepció d’aigua, que pot abraçar tota la gamma semàntica que va des d’un riu fins a un rierol, ens obre la porta a interpretar senosa com a ‘sinuosa’, i així és com ho fa el diccionari d’Alcover-Moll. El mateix Moll, en la seva monografia Els llinatges catalans (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1982², pp. 181 i 184), sota l’epígraf Aiguasenosa o Aiguasanosa, diu: «Del llatí aqua sinuosa, ‘riu o torrent sinuós’.» I a propòsit de la forma truncada Senosa precisa: «De l’adjectiu arcaic senosa (del llatí sinuosa, ‘que fa giravolts’ (es diu especialment del curs d’un riu).» El llatí sǐnus, que, aplicat sobretot als vestits, significa pròpiament ‘plec còncau o en forma de semicercle’, ha donat en català si i la forma feminitzada sina, però en algun text medieval trobem també la forma sè, que és la que ens transmeten les Vides de sants rosselloneses quan parlen «De sent Pere apòstol»: «Recomta’s que tot dia portava lo seu susari en lo sè, ab lo qual él se torcava les làgremes cant se plorava.» Aquesta és la forma que encara avui perdura al Rosselló. No fóra gens sorprenent que sĭnǔōsum hagués desembocat en el català senós. I aquí és oportú de recordar una dada preciosa aportada per Esteve Canyameres en el seu treball publicat dins del llibre col·lectiu L’església vella de Sant Menna (Sentmenat: Ajuntament de Sentmenat, 1995, pp. 122-129, esp. p. 126). Parlant d’un document comtal de l’any 944 reproduït per l’historiador Marca, diu: «El document en qüestió fa referència a la donació dels aleshores comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda, d’uns béns a Caldes de Montbui i dels drets de raficæ que percebien en un lloc dit Tortuosa (topònim que s’havia identificat tradicionalment a Dertosa, és a dir, Tortosa). Ramon Martí situa aquest indret Tortuosa proper a la capçalera de la riera de Caldes de Montbui: “per on cal suposar que passaven els ramats que pagaven en concepte de raficæ” (MARTÍ, 1993). Personalment, identifico aquest lloc Tortuosa amb la vall d’Aiguasenosa, Aquam Sinuosam (CANYAMERES, 1988, pp. 49-50), i el camí ramader és l’antic camí que des de Sant Llorenç Savall passava pel coll del Pascol, per la Torre Roja, per Sant Miquel de l’Arn i continuava cap al pla, per la serra de can Patxau.» Per un descuit lamentable, a la bibliografia de p. 129 no apareix la referència al treball de Ramon Martí, i, per tant, no l’he pogut consultar. Però, si es confirmava que Tortuosa correspon a la vall d’Aigua-senosa (cal tenir present que en llatí tortuosus i sinuosus volen dir el mateix), tindríem resolt definitivament el problema. ¿Ens ho podria aclarir, l’Esteve, amb un article