Dijous, 10.7.2008. 01:00 h

D’allò que no interessa gairebé a ningú (2)

De les obres de Josep Carner n’hi ha nombroses edicions, però amb voluntat de completes només dues, fins ara: el volum de poesia titulat Obres completes (Barcelona: Selecta, 1957) i el que, sota el mateix títol, aplega poesia i prosa (Barcelona: Selecta, 1968). Aquest segon, n’hi ha per tirar-lo a la bassa, de tantes errates traïdores com conté. Per aportar-ne un sol exemple entre una infinitat, en el rodolí pertanyent a Auques i ventalls que fa així: «Palplantat i lluent, si li venia / un accés de singlot, dimitiria», la primera paraula hi surt impresa «Palpant».

Una de les poesies d’aquest autor més divulgades, i amb tota justícia, és «El diumenge del senyor Pere», que, tot i que llarga, no em sé resistir a la temptació de reproduir aquí sencera. És com segueix:

El pobre senyor Pere, el senyor Pere
és, testagrís, un dependent tot llis;
viu en una dispesa escadussera
penjada, com un niu, en un quart pis.

Ell, que es lleva molt d’hora cada dia
d’una minyona escabellada al tust,
i sent coragre d’una menja impia
i l’aura del matí li dóna ensust,

quan ja fina la vetlla del diumenge
diu: –No em crideu, oh dispesera, no!–
Quan arriba el diumenge s’hi revenja;
el sol en va li torra el finestró.

No veu el gran carrer que el dia banya
ni el carreró tot negrejant encar,
ni el dolç aclariment de la muntanya,
ni el vel de cendra per damunt la mar.

No veu les velles que se’n van a missa,
les filles de Maria tan constants
i la dama suau, tremoladissa,
embolcallada en plomes ondulants.

Ni les obreres colles agençades
com vol d’ocells que matineja al vent;
duen cistelles i mocadorades
i es donen cops de colze tot rient.

Més tard, –encara el sol no us picaria–
rega la noia un test en el terrat;
i la flequera cada pa desnia:
el pa, que té de son cabell l’esclat;

ja fan pacte el soldat i la puel·la
del ball de tarda que els serà l’esquer,
i com un sobirà sota l’ombrel·la
passa tot regalant el peixater.

S’obren els pisos a la llum amiga
i un bell seguit d’aparadors brillants;
i fins al temple, que en foscor els abriga,
ixen de l’ombra, a poc a poc, els sants.

I ja ve l’hora que el marit esguarda
la dona i son capell fascinador,
i han d’esperar la noia gran que tarda
i que el menut no faci el ploricó.

Se’n van a ofici sense cap desfici
(el Pi no cau, la veritat, molt lluny).
Surt al carrer l’estudiant novici,
mirant les noies i estirant-se el puny.

En el passeig, on el fiscorn s’avia,
les amiguetes passen mig rient;
fan, tot movent el cap, enraonia,
els ulls brillants perquè les veu la gent.

Volta una llum –no sé com és– que prova
a la mirada i al perfil i al cor.
Sent el donzell una esperança nova,
sent el casat una harmonia d’or.

El senyor Pere es mou cap a la una,
un foradet rodó del finestró
deixa mirar al seu volt alguna cosa.
Ah, no hi ha en terra més que un sol mitjó!

Els pantalons, una cadira els tasta,
i a llur damunt, amb equilibri rar,
hi ha la corbata feta (un hom l’encasta),
un coll, el puny i un altre puny encar.

Una novel·la, per al son metgia,
caigué, badada, en terra: és un costum.
Té un medalló de sèu, perquè servia
al senyor Pere com a apagallum.

I si fa el dia cara falaguera,
en el seu antre, sense dolç esment,
sembla que sigui un monstre el senyor Pere
badant la boca i amb un so rabent.

El senyor Pere mentrestant reposa;
cap a les quatre va a dinar tot sol;
és ben passada la galant fortuna
d’aquell tan ros i tendre ventijol.

I quan s’aixeca sense cap paraula,
vers una tarda sense dol ni amor,
caravermell i abandonant la taula
com una era petjada sense honor,

a poc a poc la fina llum sospira;
i ella, al naixent misteri de l’atzur,
besa el malalt que pel balcó la mira
o cau plorant al carrerot impur.

Així és com surt reproduït el poema a les dues edicions que he indicat al principi. Jo l’havia llegit qui-sap-les vegades i no hi havia reparat mai res que em fes sospitar, fins que un dia, no sé com, me’n va saltar als ulls una anomalia evident. (Si el lector vol provar de descobrir-la, li recomano que aturi la lectura aquí i que rellegeixi la peça amb atenció.) L’anomalia, que afecta les estrofes 14 i 18, és flagrant, i per dues raons bàsiques: perquè subverteix l’esquema de les rimes, constant a la resta del poema (A’BA’B), i perquè fa un sentit absurd. Immediatament després d’haver-ho descobert em vaig posar a escriure una carta a Joan Ferraté, un gran carnerià que l’havia editat erròniament. En resum, li deia que, si intervertim els dos primers versos de les estrofes assenyalades, d’una banda es regularitza el joc de rimes i de l’altra el descabdellament del poema cobra ple sentit (i encara, de retop, la puntuació es normalitza): primer el protagonista «reposa», és a dir, continua sumit en la pura inèrcia del son, i molt més tard, «cap a la una», tot just «es mou», encara que no es començarà a posar en funcionament fins «cap a les quatre». L’esguerro és fàcilment explicable si tenim en compte que, a l’època de la linotípia, per una simple falta s’havia de repetir la ratlla sencera i que posteriorment calia col·locar-la al lloc adequat després de retirar-ne la defectuosa. Sembla, doncs, que el caixista, que per introduir la ratlla nova es guiava per les paraules del començament, les va posar una per altra justament perquè l’inici de totes dues és idèntic: «El senyor Pere». (Una precisió: el procés que acabo de descriure només es va produir en la preparació de l’edició del l’any 57, ja que l’altra és mimètica de la primera.)

Aclarit això, un pot pensar que la lectura del poema hauria de lliscar sense entrebancs. Però la setmana passada em vaig entrevistar amb un especialista en Carner per parlar d’un ambiciós projecte d’edició de l’obra completa de l’escriptor, i d’improvís em pregunta: «¿Com l’entens, tu, el vers “com una era petjada sense honor”? [És el que fa cinc, començant pel final, d’aquesta mateixa composició.] Entre en Ferraté i jo ens havíem passat hores i hores donant-hi voltes i no vam arribar mai a una conclusió plenament satisfactòria.» Jo li hi vaig dir la meva, però estic segur que no l’en vaig convèncer.

No sé quina explicació en donaria Carner, si encara el tinguéssim a l’abast. Però el fet és que un text, un cop establert i depurat de corrupteles, no té mai un sentit fix i vàlid per a tothom: resta obert a un feix d’interpretacions, de les quals no és amo ni l’autor mateix.