Dimecres, 23.1.2008. 09:46 h

El nom d’una font

Abans-d’ahir, anant cap a Sant Sebastià, vam passar per davant de la font de les Noeretes. No parlaré ara de la font com a tal, sinó del seu nom, que en impresos sentmenatencs he vist representat de diverses maneres. Si el nostre sistema ortogràfic es basés en els sons, podríem escriure [nuə'rętəs] i llestos, però la cosa és una mica més complicada.

Els intents contemporanis de simplificació de l’ortografia que van des de Juan Ramón Jiménez, amb la implantació sistemàtica de la jota en comptes de la ge (jeolojía, per exemple), fins al moviment okupa, amb l’ús de la lletra ca per al so gutural, no són més que tímids rebrots de l’ortografia revolucionària que per al castellà propugnava, al segle xvii, el Maestro Gonzalo Correas, un destacat humanista, deixeble de Francisco Sánchez de las Brozas (el Brocense), i catedràtic de Grec i Hebreu a la Universitat de Salamanca. Si els acadèmics s’haguessin atrevit a adoptar el sistema de Correas, de base fonològica, l’ortografia castellana hauria pogut fer un salt molt més agosarat que no pas la catalana, que ha d’arribar a més solucions de compromís entre les diverses varietats dialectals. Ben mirat, no hi hauria res que ens impedís als usuaris del català central d’escriure embalat i envelat de la mateixa manera, perquè els pronunciem exactament igual, però els parlants d’altres contrades que no els confonen fonèticament, bé els han de poder distingir en l’escriptura, si volem que el nostre codi ortogràfic sigui vàlid per a tot el conjunt lingüístic, i no un mosaic de regnes de taifes.

D’entrada, fixem-nos que el nom de la font és un diminutiu plural de noera, i que aquest, al seu torn, és un derivat de nou. El nom de l’arbre presenta la forma noera si el fem derivar directament del català nou, i noguera si ens ve del llatí nucaria. Això també passa amb altres paraules, com és el cas, per exemple, de perdiueta, que conserva la -u de perdiu, mentre que perdigó, perdigot o perdiguer presenten un so -g- que és continuació de la -c- llatina. Ara bé, ens podem preguntar com és que la -u final de les dues paraules primitives perdiu i nou es conserva en perdiueta i, en canvi, es perd en noera.

Convé tenir present que la o oberta de nou es pronuncia com a u quan l’accent es desplaça cap a una altra síl·laba. La grafia nouera representaria, almenys teòricament, la pronúncia [nu'wẹrə], amb dues uu contigües, la primera de caràcter vocàlic i la segona consonàntic. En general, el nostre dialecte, que rebutja aquestes agrupacions, recorre o bé a la dissimilació fònica (allò mateix que feien ja els clàssics quan deien la un per evitar els dos sons iguals que hi ha en lo un, i el mateix que fem avui quan pronunciem plourà i courà gairebé com si fos plaurà i caurà) o bé a la reducció de sons (que és el que podem observar en termes com cru, nu, etc., que ja s’han desempallegat de les dues uu que encara s’arrosseguen en les parelles du/duu, llu/lluu o en la forma pruu, que, sorprenentment, el diccionari de l’IEC encara preceptua com a única; d’altra banda, em sembla que costaria de trobar parlants que pronunciïn quotidià o alíquota amb dues uu). La nostra grafia vacil·la en aquest punt, segons les paraules: si en un extrem tenim manteniment de la u en ouera, hi ha una zona intermèdia de vacil·lació en poar/pouar, i, a l’altre cap, desaparició de la u en aloer, broet, croat, etc.

Si un vol, doncs, que escrigui font de les Noueretes; jo prefereixo Noeretes, sense la u. Però, això sí, respectem-hi la grafia que li correspon com a derivat de nou.