Diumenge, 5.10.2008. 11:00 h

La cuca fera

A les Balears és conegudíssima una glosa que, amb algunes variants, fa així:

Una figa, per ser bona,
ha de tenir tres senyals:
clivellada, secaiona
i picada de pardals.

Això té una interpretació recta que no escandalitza ningú; però al mateix temps n’admet una altra d’inequívoc caràcter sexual. Si és probable que un català continental en copsi l’ambigüitat ja d’entrada, per l’ambivalència de figa, un mallorquí se sent inclinat a donar-hi preferentment el sentit figurat perquè el terme correlatiu pardal, que per a ell significa també ‘membre viril’, acaba de fer la balançada cap a aquest costat. Fins a tal punt que el Diccionari català, valencià, balear, d’Alcover-Moll, fa la següent precisió: «El mot pardal ha pres un sentit completament obscè a Mallorca, on l’ocell Passer domesticus és anomenat gorrió o teulader» (i el fet que altres versions de la glosa acabin amb «...i picada d’animals» ho confirma). En sentit contrari, un illenc pot parlar tranquil·lament dels morros d’una persona sense cometre cap grolleria, perquè per a ell aquest terme significa senzillament ‘llavis’. La conveniència o no d’una expressió determinada depèn dels hàbits lingüístics de cada u, però també varia segons el grau de familiaritat entre els interlocutors, el medi social en què es profereix, les diverses èpoques i un munt d’altres factors. Tots ens hem trobat, de segur, en circumstàncies que aconsellen d’evitar un terme malsonant. Ara no em proposo de fer cap tipologia dels diversos recursos que hi ha a l’abast, sinó simplement d’assenyalar-ne tres menes.

El primer recurs és la simple supressió del terme conflictiu. En el Llibre de tres que esmentava en un escrit anterior hi ha aquesta sentència: «Tres coses fa[n] mal marit a muyller: una pessa prop del cul qui·l fa cogul e lo rebotegar que ella fa e ésser mal curosa.» L’Alcover-Moll defineix el verb rebotegar com a «contestar amb paraules irades o de disconformitat; replicar», i seguidament en dóna tres exemples literaris antics, el tercer dels quals pertany al llibre en qüestió. El cas és que la frase que he escrit en cursiva hi apareix suplerta per tres punts suspensius. Tenint en compte que significa ‘una peça prop del cul que el fa cornut [el marit]’ i que, almenys segons la meva interpretació, forçosament ha de fer referència a un rival del membre del marit (sigui en forma de membre d’un amant o, potser més probablement, en forma de consolador), és fàcil d’entendre el motiu de la supressió. En certes edicions i també, fins fa ben poc, en els diccionaris era de rigor prescindir dels fragments o els termes que es consideraven inconvenients. Armand de Fluvià va haver de lliurar una dura batalla perquè al diccionari d’Enciclopèdia Catalana hi incorporessin lemes i definicions fins llavors proscrits, com seixanta-nou i altres per l’estil.

El segon recurs és el camuflatge. Frederic Mistral, a Lou tresor dóu felibrige (que, com molts altres diccionaris, es pot consultar per internet), dintre de l’article coun (vol. i, p. 618) recull la dita «Κυ α κουν α παν, κυ α υιε μορ δε φαμ». Estic segur que més d’un hi reconeixerà l’alfabet grec, però es tracta tan sols d’una aparença: és grega la disfressa, mentre que la frase és pur provençal. Transcrita en alfabet llatí, correspon a «Qui a coun a pan, qui a vié mor de fam», que, traduïda literalment al català, és «Qui té cony té pa, qui té vit mor de fam». (Aquí l’Alcover-Moll no s’està de recollir-ne, dintre de l’article pa, el paral·lel existent en la nostra llengua: «Qui té cony, té pa; qui té pixa, va a captar», que defineix així: «vol dir que el qui té filles, pot refiar-se d’elles quan és vell; però el qui només té fills, no en pot esperar gaire auxili». En canvi, d’una manera ja no tan pudibunda, entén la frase feta menjar pa de cony com a «viure dels diners guanyats amb comerç carnal de la dona, de la filla, etc.». Jo no veig tan clar que hi hagi d’haver persona interposada, ja que la interpretació directa és ben pausible: és a dir, que la dona té una manera més a mà –i que se’m perdoni l’expressió– de guanyar-se la vida que no pas l’home.) En el món editorial hi ha una llarga tradició d’escriure els uerba nefanda, o ‘paraules que no es poden dir’, en llatí. I encara més: en l’edició de clàssics –grecs, llatins o medievals en llengua vulgar– era un ús acceptat d’oferir íntegre el text original però expurgant la traducció sempre que calgués.
    
El tercer recurs és la substitució. El desembre del 2004 va aparèixer, editada per Proa, una versió titulada Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, amb els Fets dels apòstols, la carta de Pau als Romans i el llibre de l’Apocalipsi. Segons el traductor, el valencià Joan F. Mira, «la importància cultural de l’obra que coneixem com a Nou Testament mereix una versió nova i diferent. I aquesta és justament la qüestió, la diferència: es tracta, en efecte, d’una versió “literària”, i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis i d’altres textos neotestamentaris. És a dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica, i més concretament de la literatura en llengua grega». En el passatge en què se’ns conta la visita de Maria a la seva cosina Elisabet (Lluc 1), Mira posa en boca d’aquesta les paraules següents: «Beneïda tu, més que cap dona, i beneït el fruit de les teues entranyes!» Poc abans, se’ns ha narrat així l’escena de l’anunciació: «El sisé mes, Déu va enviar el missatger Gabriel a una vila de Galilea que es diu Natzaret, a visitar una noia que estava compromesa en matrimoni amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà i li digué: “Alegra’t: el senyor t’atorga el seu favor i t’acompanya!” Però ella, en sentir-ho, es va torbar, i es preguntava quina mena de salutació era aquella. “No tingues temor, Maria”, li va dir el missatger. “Déu t’ha concedit el seu favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. [...]”» 

El lector ja es deu haver adonat, a hores d’ara, que en comptes d’àngel aquí es diu preferentment missatger (que és el que significa el terme ággelos de l’original grec) i que en lloc de noia verge, com ho tradueixen els monjos de Montserrat i la Bíblia Interconfessional Catalana, aquí hi ha simplement noia (que és el significat corrent de parthénos). De fet, Mira va més enllà, perquè tradueix per acte de poder (dýnamis en grec) allò que tradicionalment se’n diu miracle, i per alè sagrat (pneûma hágion en grec) allò que en les versions confessionals apareix com a Esperit Sant. Personalment lamento que no hagi fet un pas més, i que així com diu l’ungit del senyor, en coincidència amb les altres versions, no hagi traduït també Jesús l’Ungit (que és el que significa christós en grec) en comptes de Jesús Crist. Aquesta necessitat d’acostar els textos al llenguatge actual és palmària en el cas de la Bíblia, on, per subratllar-ne només un tret, el pes de la tradició ha fet perdurar fins als nostres dies girs que són hebraismes, com els superlatius rei de reis, pels segles dels segles o el Càntic dels càntics (títol, aquest últim, que Luter va traduir encertadament per Das Hohelied Salomos, és a dir, ‘El Cant excels de Salomó’).

Però aquí m’interessa de fixar l’atenció en dues paraules que no tenen res a veure amb l’adscripció a una creença determinada, sinó amb l’evolució de la sensibilitat respecte al llenguatge. L’avemaria que vam aprendre els de la meva generació acabava així: «...beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.» Doncs bé, les versions modernes que he consultat porten totes, respectivament, beneïda i beneït.  La força que exerceix beneit, que avui dia significa ‘estúpid’ (amb una evolució semàntica semblant a la que han sofert els seus congèneres benaventurat, bonifaç / bonifaci –en català es diu, i no per casualitat, que «no es pot ser dues vegades bo»– o cretí, que originàriament venia a significar ‘innocent’) ha anat arraconant l’ús d’aquella forma adjectival en la invocació mariana i fins i tot en expressions que han estat sempre ben vives, com pa beneit i aigua beneita.

El segon aspecte lingüístic que vull comentar de la traducció és el de «pariràs un fill». Abans era un terme ben corrent, com ho demostra una nadala antiga que fa així: «¡Gran marevella [e]sta nit, / que una Verge n’ha parit / [e] és-ne romasa poncella!» Avui, però, i sobretot en textos sagrats, s’esquiva aquest verb, segurament perquè ha quedat contaminat per l’ús que se’n fa en dicteris com «¡Malparit!», «¡La (puta) mare que el va parir!», etc.

Com a darrer exemple, una traducció medieval del Càntic dels càntics fa dir a l'espòs aquestes paraules: «Ell me bes del besar de la sua bocha, car millor[s] són les tues memelles que vi e pus adorans que bons engüents.» Deixant de banda que el manuscrit diu adorans en comptes d’odorans, és a dir, ‘oloroses’, el fet és que avui ningú no s’atreviria a posar mamelles en un context com el present. El terme hebreu deu ser polisèmic, perquè alguns el tradueixen per amor, d’altres per carícies i la Vulgata per ubera (que correspon etimològicament a la paraula castellana ubres), d'on el va poar el traductor català. 

Tot aquest pa de text em serveix d’introducció a l’escrit que publico seguidament, i que és, en definitiva, on volia anar a parar.