La vaca que feia riure

Al contrari del que se sol dir al començament dels discursos perquè l’auditori no s’espanti, aquí ja previnc el lector anunciant-li d’entrada que seré llarg. Em sembla que el tema s’ho demana.

En uns capítols molt coneguts del Quixot (I, 17 i 18) se’ns expliquen els tribulls que la famosa parella va passar en un hostal que el cavaller havia pres per un castell. Quan, al final de l’estada, l’hostaler reclama la paga, el protagonista se’n va impassible, pretextant que els cavallers errants no havien pagat mai l’acolliment que se’ls dispensava. La narració continua així:

«El ventero, que le vio ir y que no le pagaba, acudió a cobrar de Sancho Panza, el cual dijo que pues su señor no había querido pagar, que tampoco él pagaría [...].
»Quiso la mala suerte del desdichado Sancho que entre la gente que estaba en la venta se hallasen cuatro perailes de Segovia, tres agujeros del Potro de Córdoba y dos vecinos de la Heria de Sevilla, gente alegre, bienintencionada, maleante y juguetona, los cuales, casi como instigados y movidos de un mesmo espíritu, se llegaron a Sancho, y, apeándole del asno, uno dellos entró por la manta de la cama del huésped, y, echándole en ella, alzaron los ojos y vieron que el techo era algo más bajo de lo que habían menester para su obra y determinaron salirse al corral, que tenía por límite el cielo; y allí, puesto Sancho en mitad de la manta, comenzaron a levantarle en alto y a holgarse con él como con perro por carnestolendas.»

D’aquesta acció, que en castellà es coneix per mantear (a alguien), en català se’n diu donar la baca o fer la baca (a algú). La baca és, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el «departament superior de les diligències cobert d’una vela on anaven ordinàriament els equipatges i a vegades també els viatgers». Com que la mateixa paraula designa també la «lona que cobreix l’equipatge», no és estrany que, per extensió, s’utilitzés aquest terme per referir-se a una acció que es podia fer amb altres instruments. Així és com el mateix diccionari defineix la locució que he donat més amunt: «Fer-lo anar enlaire [el víctima], posat sobre una vela, una lona, etc., estirant la vela, la lona, bruscament al mateix temps les persones que la tenen agafada per les vores.» Joan Coromines, en els seus dos diccionaris etimològics, el castellà i el català, ens informa (s.v. baca) que en aquest cas sol escriure’s vaca; i, efectivament, l’alcoià Martí i Gadea recull baca per a «la cubierta de cuero en los coches de diligencias» i vaca per a la «piel ó tela embreada que sirve en los carruajes y vagones del ferrocarril para cubrir y resguardar los objetos que se transportan».

Però ara fixem-nos en aquest passatge de la novel·la de Pous i Pagès La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (I, 5), on Jordi, pres de cap d’esquila pels seus companys de seminari, es defensa de la mala passada que li volen gastar:

«L’un s’hi acostava fingint gran temor i fugia en ésser-hi a la vora; l’altre se li agenollava als peus implorant clemència; un tercer li feia acatament amb grotesca tremoladissa; i tots reien i gambaven a l’entorn amb forta cridòria.
»Closos els punys, immòbil enmig de l’enrenou, en Jordi repetia concentradament:
»–De dir, digueu el que us plagui. Però res de tocar-me ningú. El qui ho provés se’n recordaria.
»Una veu proposà:
»–Donem-li la vaca?
»Tots hi assentiren joiosament.
»Pàl·lid, tremolant d’ira, en Jordi reculà fins a la paret. La bellugadissa multitud el tenia reclòs en una mitja rodona d’alegre bullícia. Tothom reia, tothom cridava, tothom es movia. Però ningú no gosava acostar-s’hi. La seva resolta actitud, contret tot el cos, arronsades les cames, a punt de saltar damunt del primer que l’ataqués, feia respecte.
»Un grandassàs de tercer any, cèlebre en el seminari per dur de testa, tant o més que per la seva brutalitat i la seva força, sentí ofesa la seva anomenada de valent per aquella resistència.
»–Ai sac de mestall! –exclamà–. Sembla que aquest barbamec us faci por. Deixeu-me’l per a mi, que jo tot sol li donaré la vaca.
»I avançà ràpidament, amb els braços estesos. Però no tingué temps de posar-li la mà al dessobre, que en Jordi ja l’havia abraonat d’un salt; d’un cop de peu, ràpid i sec, a la canyella de la cama, li féu perdre l’equilibri, i l’estengué de cara a terra d’un parell de batzegades.»

Si el protagonista, sentint l’amenaça, contreu el cos i arronsa les cames, i si el grandassàs es presta a donar-li la vaca ell tot sol, vol dir que no es tracta de la mateixa acció que hem vist al començament. En efecte, el diccionari Alcover-Moll defineix donar la vaca així: «Agafar una persona pels braços, entre dos o més, i fer-li pegar culades a terra.» (No he volgut alterar la cita amb complecions, però és evident que en el procés de redacció o de composició del text hi ha hagut un salt d'igual a igual i que hauria de dir «pels peus i pels braços», tal com, d'altra banda, acrediten algunes de les fonts lexicogràfiques en què els redactors es van basar.)Veiem, doncs, que aquesta és una adaptació alleugerida de la primera pràctica, altament violenta.

Però l’expressió que a mi i a molts altres de la meva edat ens és familiar és exclusivament fer la vaca (que és com la recull el Tresor de la llengua d’Antoni Griera), i amb una accepció notablement diferent de les que hem vist. En cap dels lèxics que he anat consultant al llarg del temps no l’he trobat mai definida tal com jo l’esperava. Llegim ara un altre text, el del capítol 25 d’un aplec de records que Joaquim Casas va publicar sota el títol de Cel·luloide ranci:
 
«No sé si vaig errat de comptes, però em fa l’efecte que, “a la fàbrica”, [a Mataró,] hi treballaven més dones que no homes. Una pila de milers, per descomptat.
»I era curiós. Segons la feina a la qual es dedicaven, les dones presentaven un aspecte o bé un altre. Les que treballaven a la borra, a la felpa o al punt anglès, semblaven extretes de les novel·les de Luis de Val, i, en canvi, les del fil i la seda les hauríeu confós pel carrer amb qualsevol senyoreta de casa bona.
»Les primeres freqüentaven el ball de l’Ateneu; el Dimecres de Cendra anaven a “enterrar la sardina”; pel Dijous Sant organitzaven fontades al Pericó, i empraven un llenguatge capaç de fer quedar vermell un taverner. Les altres, en canvi, ballaven a l’Iris o als Dependents; anaven a missa, si no sempre, bastant sovint; es vestien segons els cànons de El Hogar y la Moda, i resultaven totes finetes i mira’m i no em tocs.
»N’hi havia de granades, de dones, per les fàbriques; d’aquelles que s’hi enduien pa amb pebrot i un  porronet de vi per a esmorzar, i que a les pobres mossetes que tot just treien el nas al món les escandalitzaven amb obscenitats descarnades i bestials.
»Els encarregats no hi tenien res a fer, amb segons quina mena de dones:
»–Arri, allà. Podrit!
»I a callar. Perquè eren ben capaces de despullar-lo allà mateix, a l’encarregat, i “fer-li la vaca”, experiment que consistia a treure-li a la fresca els atributs de la masculinitat i untar-los-hi ben bé amb oli de màquina.»

Prescindint d’això de les untures –probable afegit propi d’ambient fabril–, aquesta és la vaca que es practicava en la nostra infantesa, i que, al seu torn, deu ser una adaptació procaç de la segona variant d’aquest càstig vexatori.

Ens podem preguntar què ho fa que els diccionaris no reconeixen aquesta accepció. Deu ser per la mateixa raó per què Juan de Pineda va censurar el final del tendre romanç de Góngora «Hermana Marica»:

«[...] jugaremos cañas
junto a la plazuela
porque Barbolilla
salga acá y nos vea;

»Bárbola, la hija
de la panadera,
la que suele darme
tortas con manteca,

»porque algunas veces
hacemos yo y ella
las bellaquerías
detrás de la puerta.»

No costa gaire imaginar-se de quina mena són aquestes trapelleries i per què molesten tant els benpensants.