L'Enxanxa

Fa un parell de setmanes, movent-me per aquest lloc web (¿o se’n diu pàgina web?; no ho sé mai), vaig clicar la pestanya «Fotos/postals» i, introduint-me a «Fotografies antigues», vaig veure a la pàgina 4 un retrat de grup que porta per peu «Treballadors de l’Enxanxa». Em va alegrar aquest respecte al terme, perquè per certs ambients corre un deliri falsament normalitzador que fa estralls.

Els noms propis, siguin de persona o de lloc, no es poden alterar segons el gust de cada usuari. A un català que es digui Domingo no li podem dir Domènec, com tampoc Anneta o Agneta a una catalana que es digui Anita. (Per aquest camí, ¿com es podria «normalitzar» un nom com Conxita, que no sols és un castellanisme, sinó que, en castellà i tot, sembla una mala adaptació de l’italià Concetta –és a dir, ‘Concebuda’–, corresponent al nostre Concepció?) Recordo que, fa molts anys, quan vaig conèixer una sollerica que es deia Catalina, el primer que li vaig dir és que jo sempre l’anomenaria Caterina. En la meva ignorància, no sabia que a les Illes diuen Catalina, sense que aquesta pronúncia tingui res de castellà, com ho prova el fet que també diuen Margalida.

Si avui és normalíssim parlar de l’Eixample barceloní, no ha estat així en altres èpoques. En català existia, naturalment, el substantiu eixample o eixampla, però va sorgir la necessitat de designar una nova realitat: l’ampliació urbana. També des de sempre ha existit en català el terme lleixiu, i així és com els parlants ho deien amb tota normalitat, però referint-se a l’elaborat casolanament. Quan el producte es va comercialitzar, la gent en deia lejia amb la gutural castellana (o, adaptat a la fonètica catalana, lèquia, que és tal com jo ho havia sentit als meus avis materns). El mateix va passar amb una colla de paraules: casilla (dels peons de camins), mango (de la ploma d’escriure), petxuga (del pollastre), tetxo (del cotxe), i tantes altres.

Joan Coromines documenta eixampla als volts del 1880 en escriptors de la Renaixença. El diccionari d’Alcover-Moll el defineix com «la part de terreny adherida a un altre per donar-li més amplitud, i principalment el conjunt de cases i carrers nous amb què s’eixampla una població», i en dóna un exemple de Verdaguer pertanyent a La fugida a Egipte (1893): «Mostrau-nos lo camí / per eix desert, axample del Sahara, / ahont ressona encara / la veu del Sinahí.» Antoni Careta, en el seu Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana (Barcelona, 1901) diu a propòsit d’ensanxe: «De cap manera ’s pot admetre aquesta denominació que preval avuy per a indicar lo engrandiment de Barcelona. Un home de mólt seny, fill d’aquesta provincia, per instint propri y sens cap mena de pretesa, ne deya la ciutat nova: a un treballador indocte, fill de Reus, li n’haviam sentit dir lo aixample.»

Agafat, doncs, el terme del castellà per a aquesta designació especial, es va adaptar en les formes ensanxe o ensanxa d’acord amb els models subjacents eixample i eixampla. Que a Sentmenat s’adoptés la variant fonètica enxanxa no té res d’especial, perquè és producte d’una assimilació. L’assimilació és la conversió d’un so en un de semblant per influència d’un altre so contigu. Per posar exemples d’una sibilant passada a palatal, que és el cas que ens ocupa, només cal recordar un vulgarisme com Jejús, o les pronúncies xeixanta, salxitxa, cal Xanxo, etc. (d’aquí ve que exigeixi un cert esforç muscular pronunciar segell, perquè la llengua, disposada a articular la sibilant inicial s-, ha d’adoptar bruscament la posició idònia per a les palatals -g- i -ll).