N’hi ha que no ballen mai amb la més lletja

Subratllava, en l’article anterior, la hipocresia del Grup Municipal Socialista quan ara exigeix als altres amb tota pressa allò mateix que ell no ha fet durant anys de vida regalada. A la columna que aquesta formació publicava a l’últim butlletí municipal hi ha encara un parell més d’estupideses que potser han passat per alt als lectors i de les quals vull parlar entre l’escrit d’avui i el vinent. Pertanyen totes dues a l’àmbit del llenguatge políticament correcte, aquesta plaga que els polítics contribueixen tant a difondre. 

La primera és l’expressió la gent gran, que surt sis vegades al text de manera única i exclusiva. ¿Per què fa tanta por la designació els vells? Doncs perquè és una forma proscrita pel codi del llenguatge políticament correcte. Avui dia, en lloc de cec o cego s’ha de dir invident; en lloc de pobre, indigent; en lloc de negre, de color o, encara pitjor, de color de cafè o bé de xocolata; en lloc de pudor, mala olor, que és un calc horrible del castellà... Em pregunto amb curiositat quins substituts es crearan per a cada un dels termes que actualment, per fas o per nefas, sonen malament a algunes orelles, com ara viudo, orfe, baix, gras, lleig, fumador, etc. Perquè resulta que certes paraules només són ben acollides si ens vénen per via culta (cleptòman, drogoaddicte, ludòpata, etc.) o si semànticament ja tenen tallat el cordó umbilical que les unia amb la paraula mare (sènior o senat, provinents totes dues del llatí senex, que significa ‘vell’). N’hi ha que per parlar fi diuen, per exemple: «L’han operat de baix» (i estic segur que a aquests, ni operant-los de dalt no els arribarien a posar el cervell a to).

Mossèn Felip Casañas, cap allà al 1955, ens llegia –cosa força inaudita en aquells anys negres de la Dictadura, i amb greu risc per a la seva carrera– peces estimables de literatura catalana. Particularment recordo que ens va fer descobrir dos autors, Carles Riba i Joaquim Ruyra, de qui jo no havia sentit parlar mai fins llavors. Rellegint ara el passatge del capítol 3 de La parada en què en Xaneta explica als seus companys la rondalla de «sa mare de sant Pere», hi compto cinc aparicions de la paraula veia (és a dir, vella amb pronúncia ioditzant). Sé que se’m pot objectar que aquí l’al·ludida ens és presentada com a persona roïna i abjecta. D’acord, doncs triem un altre exemple: la rondalla que, al capítol 6 de Solitud, conta el pastor comença així: «Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuris.» Aquí no sols es tracta d’un home sant i venerable, sinó que a més a més l’encantada li diu: «Vine-te’n amb mi, vei del meu cor, que jo estigui emprendada de tu i vuiu fer-te l’home més ric, més poderós i més savi de la terra!...» En total, el terme vei surt una trentena llarga de vegades, en aquesta peça relativament breu. I encara, per matar-ho aquí, val la pena de recordar que el 1903 Ignasi Iglésias va estrenar Els vells, una obra que va contribuir a sensibilitzar la societat enfront del problema que representaven les persones d’edat avançada, sense seguretat social ni res que les emparés. 

De fet, ¿quin és l’antònim natural de jove, sinó vell? Vivim de ple en una societat neovictoriana en què fins el parlar més innocent i planer pot resultar malsonant. Doncs a mi que em diguin gueto, llusco i dropo (tres atributs dels que pertanyem al gremi de Maria de la -o), que no m’incomodaran pas gens. Crec que aquesta immunització davant del tabú de la malsonància la dec a un home a qui professo un amor gairebé filial. És cert que jo llavors necessitava matar el pare i que vaig cometre més d’un atemptat greu contra la seva vida, i això potser encara em mou més reconèixer-li la magnanimitat amb què sempre em va tractar. El 1960 vaig tenir mossèn Jaume Fàbregas de professor de llatí. Ell va ser el primer que ens va parlar de l’existència de l’indoeuropeu, i ens va fer viatjar per una perifèria de la literatura llatina totalment desconeguda per a mi: des dels primers testimonis escrits d’aquesta llengua, passant pels escriptors arcaics, els comediògrafs, els poetes maleïts, etc., fins a les tauletes d’execració i les inscripcions parietals. Era un home que, malgrat ser capellà, no tenia horror a les paraules gruixudes; al contrari, en deixava anar sovint i amb una indissimulada complaença. Recordo que un dels fragments que ens va fer llegir i traduir era el 44, 11-14 del Satiricó de Petroni. No tinc idea de com ho vaig pelar aleshores, però m’imagino que el resultat no diferia gaire, almenys en el to, d’aquest que assajo ara: «A aquell temps els preus anaven rebentats. Un pa que compressis per dos rals, no te’l podies acabar ni en companyia d’un atro. Ara un ull de bou és més gros. ¡Ai, ai, com més anem menos valem! Aquesta colònia va enradere com els crancs. ¿Com voleu que no sigui així? Tenim un inspector de mercats de pa sucat amb oli que s’estima més un ral a la seva butxaca que no pas la nostra vida. Per xo a casa seva s’ho passa bé, cobra més calés ell en un dia que un atro no té de patrimoni. Ja sé d’on li ha vingut, aquella picossada d’or. Però si tinguéssim collons no se les mamaria tan dolces. Avui la gent són lleons a casa seva, i a fora uns gallines.»

Gràcies en bona part a les ensenyances de mossèn Fàbregas, tinc la sort de no haver acabat sent ni polit ni polític. Ja ho deia el bon Georges, amb la seva sornegueria habitual, en una cançó que ja passo a adaptar directament:

Abans, quan era dels marrecs,          
davant d’un renec feia «ai, ecs»,
i si em venia «¡hosti!» al magí,
no ho gosava escopir.
Pro...,
ara que m’haig d’afanyar el pa
baladrejant com un taujà,
ja ni em ve al cap «me cago en l’ou»:
ho engego i prou.

Sóc el pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

[...]
 
La gent de bé del meu entorn
compten que quan em toqui el torn
vindrà el diable a enforcar el mort,
llengut del morro fort.
Pro...,
pro que el factòtum d’allà dalt,
per qui un mot no té res de mal,
es digni admetre al paradís,
un matí gris,
 
aquest pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

(Continuarà.)