Sí, no els persegueixo però no els estimo

Avui hauria de parlar del tema que jo mateix m’havia prefixat, però per fer-ho necessito indefugiblement un opuscle que sé que tinc a casa però que no localitzo. D’altra banda, avui els diaris parlen del caldito que van prendre Zapatero i Monteiro a la nunciatura. A la mateixa plana del diari llegeixo que Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona, va dir en un acte: «No ens persegueixen, però no ens estimen.» Més endavant va comentar, referint-se al concordat: «Si es denuncien els acords [amb la Santa Seu], hi perdrà més el Govern que l’Església.» I diu que Pujol va matisar: «El PSOE, si és que guanya aquestes eleccions, s’hi haurà de pensar. Espero que la gent assenyada que hi ha dintre, tot i que ara no mani, imposi la realitat. El PSOE s’ha de tranquil·litzar també en aquest aspecte.» Com tots sabem, el president Pujol és catòlic i amb fortes conviccions religioses, però crec que confon el seny amb senyar-se.
 
A mi no m’esgarrifa gens que la jerarquia catòlica proclami els dogmes que vulgui, imposi la moral que li sembli més convenient i guiï els seus seguidors –com si no fossin prou gambats per saber-ho ells sols– respecte a l’opció política més concorde (anava a dir –Con-con-corde. –Habemus ad Dominum, però resulta que ja ho han esborrat del ritual) amb la seva sacrosanta doctrina. I, si aquesta doctrina diu que cal votar el PP, doncs endavant les atxes, tots a formar. A aquest pas, pot molt ben ser que els bisbes acabin dient, com el benaventurat del senyor Rajoy, que els immigrants s’han de comprometre a acatar per contracte els usos i costums de poble que els acull. Davant d’un concepte com aquest, el primer que et preguntes és com es menja, això. Algú ha dit si en virtut dels usos i costums els obligaran a fer la migdiada. No és cap ciri trencat, té la seva solta. Plantegem-nos, per exemple, una situació hipotètica com la següent: anem per entrar al Coro i veiem una monja asseguda amb una cama sobre l’altra i assaborint un cigarro. La suposició pot ser tan inversemblant com es vulgui, però és possible. ¿Com hi reaccionaríem? De segur que ens en faríem creus. Però, ben pensat, ¿que potser ens faria estrany de veure un capellà en la mateixa actitud? No pare. ¿Que ens ve pas de nou de veure-hi una dona? No pare. Doncs ¿què té de més o de menys una monja que un capellà, per professió, i que una dona, per sexe? Vull dir que el que entenem per usos i costums és una entitat tan vaporosa que allò que avui ens xoca, qui sap si d’aquí a deu anys ens semblarà del tot normal. Basar un codi moral en aquest sustentacle pot ser temerari, però basar-hi un codi civil ja és pura ximpleria.

Gabriel Ferrater, en un passatge del seu Poema inacabat, deia, parlant de la figura del capellà: «Si un dia el crides, bon profit, / però a mi, eh, no me’n parlis, / perquè els capellans em fan fàstic. / No m’ho aprovo: que el país / l’empesten fàstics repodrits / per una por llarga. I entendre / sé prou bé que és millor que témer, / però què vols fer-hi? Som tots / (que no em protesti el mot de Hobbes / perquè, de pas, el crido a lleva) / fills de l’espanyol i la seva / muller de sempre, que és la por.» I és cert: encara avui, el fru-fru de sotanes és tan temible com la fressa de sabres.

Pot ser, i no ho descarto, que més d’un pensi o fins i tot em digui que el meu és un anticlericalisme demagògic. Què hi farem: és l’únic que tinc, no en gasto d’altre. I, com a ciutadà, aspiro a viure en un país on la religió –les religions– sigui lliure i respectada, però no sobreprotegida. De moment no sé veure per enlloc que el govern central tingui intenció de denunciar els acords amb el Vaticà (¡un pacte que, si no anti-, és preconstitucional!) o d’obligar l’Església a autofinançar-se. ¿En virtut de què l’Església ha de tenir uns privilegis que no tenen altres confessions? N’hi ha que diuen que perquè la majoria de la població és catòlica. Bé, ¿i amb quins criteris es compta, aquesta majoria? ¿M’hi inclouen també a mi, pel fet de ser batejat? Fa més de quaranta anys, amb totes les formalitats que exigia el règim franquista, vaig abjurar de la fe. El cas és que no me n’he preocupat més, però de vegades llegeixo al diari que una persona, després d’haver apostatat, ha fet mans i mànigues perquè l’esborrin de la nòmina i no se n’ha sortit. ¿Per què ens hi volen fer ser, si no és per inflar les estadístiques, recaptar més ingressos, en fi, conservar les prerogatives o les pre-rogatives? Pretendre que com a civils no ens afectin els tabús de la religió catòlica, com no ens afecten els d’altres creences, jo crec que no és pas demanar massa.

Georges Brassens –la cabra tira a muntanya– té una cançó que es titula «Les trompettes de la Renommée» («Les trompetes de la Fama»), on hi ha els següents versos:

Le ciel en soit loué, je vis en bonne entente
avec le pèr’ Duval, la calotte chantante:
lui, le catéchumène, et moi, l’énergumèn’,
il me laiss’ dire «merd’», je lui laiss’ dire «amen».

El pare Duval era un jesuïta que, els anys seixanta, componia cançons i les interpretava ell mateix dalt dels escenaris per fer apostolat. Com que entre nosaltres no trobo cap figura equivalent, en les meves provatures d’adaptació he hagut de recórrer a un clergue mediàtic més o menys comparable:
 
Jo rai, gràcies a Déu, visc en bona avinença
amb mossèn Ballarín, el bolígraf que encensa:
catecumen el bo, energumen el dolent,
ell em deixa dir «cony», jo li deixo dir «amén».

Els quatre versos que vénen després, és cert, deriven cap a una escena pujada de to, però matem-ho aquí. Com que per nosaltres no ha passat la Revolució francesa, només que em concedissin d’arribar a aquesta mitja estrofa ja hi firmaria ara mateix.

Etiquetes: església catòlica, bisbes, laïcisme, societat civil

575 lectures 5 comentaris