Dilluns, 15.9.2008. 01:00 h

Un joc entretingut

En un text medieval anònim titulat pels editors Llibre de tres hi ha una sentència que fa així: «Tres coses [se] poden fer al lit que non cal hom levar: Déu pregar e ahorar bé a ssi mateix e gratar lo cul.» D’aquestes tres coses que es poden fer al llit sense necessitat de llevar-se, la primera i la tercera són tan clares que no demanen explicació. La segona, en canvi, sí que és susceptible de ser mal interpretada: no significa ‘adorar-se bé (adverbi) a si mateix’ –cosa que gramaticalment és inacceptable i que resulta desconcertant pel que fa al sentit–, sinó ‘augurar-se bé (substantiu) a si mateix’, és a dir, ‘augurar-se prosperitat’. En definitiva, és el mateix que ‘somiar despert’ o ‘somiar truites’. Doncs bé, llegint un dia un estudi de Max Müller sobre les arrels orientals del conte de la lletera, em vaig adonar que, en les diverses versions antigues que n’oferia, la persona que es formava projectes irreals ho feia sempre quan jeia al llit. I no és gens d’estranyar, perquè això de deixar volar la imaginació i fer castells en l’aire quan un reposa tranquil·lament, és una constant diria que universal.

Ara, acabat de tornar de les meves vacances a Ciutadella de Menorca, recordo que la primera vegada que hi vaig anar, fa vint-i-cinc anys, m’hi vaig comprar els dos volums del llibre de Francesc Camps i Mercadal Folklore menorquí. En un dels capitolets, titulat «Moros i cristians», explicava un joc que ja em sonava d’haver llegit en un estudi de Milà i Fontanals. La versió del folklorista illenc fa així:

«Trenta mariners (quinze moros i quinze cristians) navegaven amb sa mateixa nau. Es temps els fou contrari, i, molt lluny de port, acabaren ses provisions. Abans de morir tots de fam, es patró, que era moro, resolgué tirar a la mar la mitat dels mariners, encomenà an es segon de bord, que era cristià, que els posàs de ringlera i, comptats per ordre, d’un en un, els que fessin nou fossin llençats a la mar, fins haver-n’hi tirats quinze.
»Es segon, homo de bona cabeça que sabia molt de comptes, col·locà els trenta mariners en sa disposició que marca es disseny, copiat de s’autèntica d’una banya d’esca (perquè fins aquí només ses banyes d’esca tenien es privilegi de registrar es fets), fent esment que ses retxes són els cristians i els punts són els  moros.
»I començant per l’esquerra des qui mira, comptant de nou en nou, foren llençats a la mar es novè, es divuitè i es que feia vint-i-set de fila, en sa primera passada; comptant sempre de nou en nou, en sa segona rodada varen caure es sisè, setzè i vint-i-sisè, i seguint de nou en nou, i tirant a la mar es novè, a sa sisena rodada hi hagué quinze homos a la mar, i tots quinze moros.»

En nota diu que «els pagesos i jornalers del camp, fumadors de tabac de pota, a sa banya de s’esca hi solen dur aquesta inscripció de tais i punts fets amb un gavinet» (tot i que jo, en la impossibilitat de reproduir-la del llibre, l’he hagut de dibuixar aquí a la meva manera). Però precisa també que una fórmula bona per recordar com s’han de disposar les peces és la frase llatina Populeam virgam mater regina tenebat, de caràcter mnemotècnic. En efecte, si es dóna a cada vocal el valor numèric que li correspon segons l’ordre en què les enunciem (és a dir, a = 1, e = 2, i = 3, o = 4, u = 5), se sap la quantitat de peces que s’han d’anar posant de manera alterna: po indica que hi van quatre fitxes de cristians; pu, cinc de moros; le, dues de cristians, i així successivament.

Pot ser que la descripció del joc, i sobretot la realització, diverteixi més d’un lector (no crec, d’altra banda, que escandalitzi ningú, perquè el folklore, com tot, està amarat dels sentiments d’èpoques passades). A mi, a part d’això, em va intrigar que la frase llatina, que significa ‘La reina mare empunyava una vara de pollanc’, fos un hexàmetre, que és un vers que no surt per casualitat. No sé com vaig reaccionar quan la vaig llegir en l’escrit de Milà i Fontanals; el cas és que en aquella segona lectura em va tenir encaparrat un quant temps. Pel context em semblava que el vers havia de pertànyer a la part de l’Eneida on es parla de la reina Dido, però no el vaig localitzar. Les meves perquisicions en altres poetes llatins van resultar igualment infructuoses. Ja ho havia deixat per impossible, fins que anys després, llegint el conte «Pluja» de Mercè Rodoreda, em vaig topar aquest fragment: «Una frase despresa no sabia d’on flotava feia estona en el seu esperit: I fou en una nit així que la reina Dido cridà des de Cartago el fugitiu Eneas... i l’ombra del lleó l’esporuguí. No era ben bé això, no: I fou en una nit així que la reina Dido amb una branca de salze...»  Me’n van cridar l’atenció tres detalls: que s’hi fes esment d’una reina –i a més a més Dido, la mateixa en qui jo havia pensat–, que, com la de la frase llatina en qüestió, portés un esqueix d’arbre, i que, per acabar-ho d’arrodonir, aquesta imatge procedís d’una frase «despresa no sabia d’on». Llavors se’m va acudir de buscar la fórmula per internet i, amb gran sorpresa meva, vaig veure que l’origen d’aquest joc es remunta a un problema plantejat per Josep Flavi (o Flavi Josep), que ha tingut nombrosíssimes adaptacions al llarg de la història i en diversos països, i que aquell cèlebre vers –sense comptar altres fórmules que també circulen– sembla haver estat encunyat expressament per Niccolò Fontana, dit també Tartaglia, que el va donar a conèixer en el seu General trattato el 1556.

En fi, que certes coses que ens poden semblar exclusives d’un lloc no són sinó rebrots d’un arbre extensíssim.