387 lectures
5 comentarisFa una colla d’anys, m’havia proposat de publicar algun dia un opuscle on, sota el títol ben poca-solta de Tres noms del ram de l’aigua: Guanta, Font de Bou i can Senosa, volia tractar d’aquests tres microtopònims tan propers entre ells. Amb el pas del temps, han sorgit tres circumstàncies que m’han fet variar de rumb: en primer lloc els avenços tecnològics, que, units a la generositat del Jordi Vinyets, em brinden l’ocasió de publicar escrits sense haver-me de gratar la butxaca; en segon lloc la maduració d’algunes idees, que ha dissipat una ceba meva inicial, encaminada a fer-m’ho venir tot rodó; i, ara de poc, els comentaris de dos lectors que, sense ser-ne conscients, m’esperonaven a dur a la pràctica un projecte que potser no hauria passat mai d’això, de projecte.
Llegir més
Andreu Rossinyol
Andreu Rossinyol 
Nascut a Sentmenat perquè en un lloc o altre s'ha de néixer, no es considera integrant de "la race des chauvins, des porteurs de cocardes, / les imbécil's heureux qui sont nés quelque part". Pel fet d'haver-se'n apartat quan tenia onze anys, la seva convivència amb el poble s'ha sostingut, com també diu Brassens, sobre dos grans pilars: evitar-se a estones, i a estones invitar-se. Aquesta és la millor manera que coneix d'estimar-lo
Sí, no els persegueixo però no els estimo
Avui hauria de parlar del tema que jo mateix m’havia prefixat, però per fer-ho necessito indefugiblement un opuscle que sé que tinc a casa però que no localitzo. D’altra banda, avui els diaris parlen del caldito que van prendre Zapatero i Monteiro a la nunciatura. A la mateixa plana del diari llegeixo que Fernando Sebastián, arquebisbe emèrit de Pamplona, va dir en un acte: «No ens persegueixen, però no ens estimen.» Més endavant va comentar, referint-se al concordat: «Si es denuncien els acords [amb la Santa Seu], hi perdrà més el Govern que l’Església.
Llegir més
Can Senosa
Can Senosa
© Andreu Masagué
El nom d’una font
Abans-d’ahir, anant cap a Sant Sebastià, vam passar per davant de la font de les Noeretes. No parlaré ara de la font com a tal, sinó del seu nom, que en impresos sentmenatencs he vist representat de diverses maneres. Si el nostre sistema ortogràfic es basés en els sons, podríem escriure [nuə'rętəs] i llestos, però la cosa és una mica més complicada.
Els intents contemporanis de simplificació de l’ortografia que van des de Juan Ramón Jiménez, amb la implantació sistemàtica de la jota en comptes de la ge (jeolojía, per exemple), fins al moviment okupa, amb l’ús de la lletra ca per al so gutural, no són més que tímids rebrots de l’ortografia revolucionària que per al castellà propugnava, al segle xvii, el Maestro Gonzalo Correas, un destacat humanista, deixeble de Francisco Sánchez de las Brozas (el Brocense), i catedràtic de Grec i Hebreu a la Universitat de Salamanca.
Llegir més
L'Enxanxa
Treballadors de l'Enxanxa, circa 1960.
Fa un parell de setmanes, movent-me per aquest lloc web (¿o se’n diu pàgina web?; no ho sé mai), vaig clicar la pestanya «Fotos/postals» i, introduint-me a «Fotografies antigues», vaig veure a la pàgina 4 un retrat de grup que porta per peu «Treballadors de l’Enxanxa». Em va alegrar aquest respecte al terme, perquè per certs ambients corre un deliri falsament normalitzador que fa estralls.
Els noms propis, siguin de persona o de lloc, no es poden alterar segons el gust de cada usuari.
Llegir més
La vaca que feia riure
Al contrari del que se sol dir al començament dels discursos perquè l’auditori no s’espanti, aquí ja previnc el lector anunciant-li d’entrada que seré llarg. Em sembla que el tema s’ho demana.
En uns capítols molt coneguts del Quixot (I, 17 i 18) se’ns expliquen els tribulls que la famosa parella va passar en un hostal que el cavaller havia pres per un castell. Quan, al final de l’estada, l’hostaler reclama la paga, el protagonista se’n va impassible, pretextant que els cavallers errants no havien pagat mai l’acolliment que se’ls dispensava.
Llegir més