He afirmat sovint que els catalans som massa diferents dels espanyols, tot i que hi ha persones de bon cor i millor voluntat -i potser massa excel·lentíssim esperit- que creuen que no és veritat. Una d'aquestes persones és un company de feina que ahir em deia: "Al final potser sí que m'acabaran fent independentista!" "Al final!, dius? Si ja no n'ets ara vol dir que ets ben bé un cas perdut!", li vaig respondre. Però bé, tornem on érem, perquè els qui són un cas perdut són realment els espanyols.
Llegeix més

Sembla que alguna cosa es mou en el panorama musical i cultural català. Sembla que hi ha gent amb ganes de fer molta feina i de fer-la ben feta. I, cosa que encara és millor, gent amb ganes de fer-nos-ho passar bé sense fer cap concessió a la mediocritat. Darrerament hem vist com apareixien grups com Manel o Mazoni, capaços de dir coses noves i d'oferir alguna cosa més que la majoria: lletres interessants, un so posat al dia, poca presumptuositat. Tenim també un Roger Mas fent miracles amb textos de Verdaguer i goigs solsonencs.
Llegeix més

Hi ha una anècdota que em persegueix. Em passa de tant en tant, en els llocs més diversos i amb personatges diferents, però la situació sempre és més o menys la mateixa. Explicaré una de les ocasions en què m’ha succeït. Sóc al forn fent cua per comprar el pa. Mentre m’espero, s’afegeix a la cua una dona que acaba d’arribar. En veure-la, la saludo. És una exalumna de l’escola d’adults, on temps enrere havia assistit als cursos de català que s’organitzen al vespre.
Llegeix més

Aquest estiu el país és un veritable joc d'ous. Entre manifestos, models de finançament i altres misèries, la calor i una certa ferum de claveguera han acabat escolant-se cap a l'interior de les cases. I no és pas que no hagi plogut, aquesta primavera. Sort n'hi ha hagut. La pluja va netejar el paisatge i l'ambient, ens va fer sentir nets i polits, i ens va fer creure que encara vivíem en un país civilitzat. Però amb la calor han arribat les típiques imatges de la barbàrie, de les hecatombes i el mal gust: homes amb xancletes, meibes i samarretes imperi campant per tot arreu; places inundades de mares estressades que vigilen legions de nens avorrits i cridaners i més estressats encara; finestres obertes d'on surten pudors de fregits o músiques atordidores; televisors engegats les 24 hores del dia i al màxim volum.
Llegeix més

Ja és cultura popular arribar a l'estiu i veure una quantitat desorbitada de propostes musicals al nostre país, però des de fa un parell d'anys hi ha hagut un augment considerable d'allò que se'n diu "festival", on en una mateixa població, recinte  o espai s'hi organitzen diferents concerts per abastir un públic cada cop més heterogeni.

Els festivals que antany van començar per donar una oferta musical a un determinat públic van acabar apostant per diferents estils i així abarcar altres tendències.
Llegeix més

Un dia qualsevol d'aquesta setmana. Em llevo, com sempre, a quarts de set. Vaig cap a la cuina i preparo un cafè. Mentre espero que pugi, poso la ràdio: "Aquesta matinada Pau Gasol..." Canvio ràpidament d'emissora: "El govern de Madrid exigirà la implantació de la tercera hora de castellà abans de..." Tanco la ràdio. Prenc el cafè, em dutxo i me'n vaig a treballar. Al migdia, quan arribo a casa, retiro el correu de la bústia: una carta de la Caixa, la revista del RACC i un fullet publicitari.
Llegeix més

Tot just falten 72 hores perquè s'obrin els col·legis electorals i, a mesura que s'acosta la data, cada cop em fa mes mandra moure'm del sofà (o d'on sigui) per anar a votar. Alguns em titllaran de mandrós, altres d'irresponsable, i fins i tot n'hi haurà que em diran que no anar a votar afavorirà l'enemic...i jo em pregunto, quin enemic? el diable que vesteix de diable, o el diable que vesteix de xai?
En el fons (potser molt en el fons) desitjaria que aquestes eleccions les guanyés el PP, perquè, siguem clars, si una cosa tenim els catalans és que ens falta sang, mala llet.
Llegeix més