Aquesta és la frase que portava enganxada a la part de darrera del meu primer cotxe, i sempre m’ha semblat encertada en el nostre cas, el de Catalunya i els catalans. Potser no és la llibertat el que ens garanteix la llengua però si és el que més ens defineix i manté com a poble diferent dels que ens envolten. A vegades sembla que nosaltres no en siguem del tot conscients, però en canvi si que ho són els que volen diluir la nostra cultura i assimilar-nos a la seva, tal com han fet des de fa segles i continuen fent avui.
Llegeix més

Hi ha una anècdota que em persegueix. Em passa de tant en tant, en els llocs més diversos i amb personatges diferents, però la situació sempre és més o menys la mateixa. Explicaré una de les ocasions en què m’ha succeït. Sóc al forn fent cua per comprar el pa. Mentre m’espero, s’afegeix a la cua una dona que acaba d’arribar. En veure-la, la saludo. És una exalumna de l’escola d’adults, on temps enrere havia assistit als cursos de català que s’organitzen al vespre.
Llegeix més

En una entrada d'aquest bloc vaig portar a col·lació la que per a mi és la paraula més maca del diccionari: menacme, una paraula que compta amb una definició esplèndida. I en aquella mateixa entrada advertia del mal ús que sovint es fa del mot melena. Això és el que en diu el diccionari:

     melena: evacuació per l'anus de sang digerida, llefiscosa i de color negre, conseqüència d'una hemorràgia digestiva alta.
Llegeix més

No és just. No es pot continuar així. El “Manifiesto por la lengua común” hauria de ser la darrera gota, la que fa vessar el got i fa reaccionar els ciutadans honrats, intel·ligents, lúcids i sensibles. Però ja és hora de dir que no n’hi haurà prou amb una reacció momentània, passiva, tímida. Cal passar a l’acció.

Quan el mateix Vargas Llosa torna a posar el seu nom al servei de la mentida, de la ignomínia, de la incultura, els catalans hem de fer l’esforç d’intentar trencar l’statu quo que arrosseguem des de fa tants anys.
Llegeix més

Subratllava, en l’article anterior, la hipocresia del Grup Municipal Socialista quan ara exigeix als altres amb tota pressa allò mateix que ell no ha fet durant anys de vida regalada. A la columna que aquesta formació publicava a l’últim butlletí municipal hi ha encara un parell més d’estupideses que potser han passat per alt als lectors i de les quals vull parlar entre l’escrit d’avui i el vinent. Pertanyen totes dues a l’àmbit del llenguatge políticament correcte, aquesta plaga que els polítics contribueixen tant a difondre.
Llegeix més

Fa un parell de setmanes, movent-me per aquest lloc web (¿o se’n diu pàgina web?; no ho sé mai), vaig clicar la pestanya «Fotos/postals» i, introduint-me a «Fotografies antigues», vaig veure a la pàgina 4 un retrat de grup que porta per peu «Treballadors de l’Enxanxa». Em va alegrar aquest respecte al terme, perquè per certs ambients corre un deliri falsament normalitzador que fa estralls.

Els noms propis, siguin de persona o de lloc, no es poden alterar segons el gust de cada usuari.
Llegeix més