L'aclaparadora força de la piràmide

Si puc trobar la distància que em permet veure amb perspectiva, les persones, les coses i les situacions es transformen i com una revelació aclaridora se’m dibuixa una realitat on la incoherència i la manipulació resulten aclaparadores.

 

Imagino un gran organigrama de forma piramidal. A la punta superior hi trobem els grans cervells. infinitament per sobre de la resta d’éssers humans, són els responsables de l’estructura general de la gran manipulació. Ments fredes i calculadores capaços de planificacions altament complexes. Són els que controlen els recursos del planeta, els que organitzen la seva distribució, els que decideixen quins s’exploten i fins quan, i els que decideixen el valor d’aquests recursos en base a la demanda i la necessitat

 

Per sota i directament enllaçats hi trobem els grans dirigents de cada país. Aquests individus han estat seleccionats en funció de la seva personalitat manipulable. Al servei dels grans cervells, són els que donen la cara. Si els mirem de lluny resulten patètics. Protegits per un equip d’assessors, presenten la imatge, el gest i la paraula que cal per obtenir el lideratge. Els seus discursos, adreçats a cervells amb esquemes d’estructura fixa, no passen la primera garbellada de l’anàlisi neutral. Són els que mouen els fils de la ideologia, la identitat territorial i cultural i els fets històrics per fer ballar el titella.

 

A mesura que ens acostem a la base de la piràmide, en el gran organigrama hi anem trobant els oportunistes, aprenents de polítics; els seus missatges resulten feridors de tant simples i mediocres com són. No sé ben bé si són conscients o no de l’existència de la gran piràmide, però entren a la roda. S’apropen a qui els pot donar el seu espai de glòria, i a canvi d’un tros del pastís són els responsables del control i la reconducció de la gran base….els peons.

 

Enganyats pel miratge de la qualitat de vida, amb l’ordre de prioritats contrari a la consciència, girem sense parar a la roda per obtenir un premi —en forma de cosa!— que en cap cas ens reporta la felicitat desitjada.

 

Emmascaren la llibertat en la possibilitat de decidir el model de cotxe, o la marca de pantalons que vull vestir.

 

Estan tancant el cercle… Ho sento amb claredat. Una llei i una altra, el control ja és al carrer, a dins de casa. Impostos de justificació ofensiva, pagaments amb justificació impossible, normes fetes expressament per fer possible el cobrament de sancions… i tot, tot, per alimentar la gran piràmide.

 

Imagino un petit poble on els nens juguen al carrer a cuit i amagar. Imagino les portes obertes, les cadires al carrer per prendre la fresca, imagino el rostit del diumenge i les postres dolces, imagino les vinyes i els camps i al meu avi, feliç amb les coses senzilles de la vida... I sento nostàlgia.

 

Enxarxada en el gran manipulació no trobo el camí de sortida. De fet no crec que hi hagi camí de sortida.