El pare i la mare, bells als nostres ulls, aquell petit racó càlid i acollidor. La cistella de Nadal, plena de coses dolces i bones, L’arbre, el pessebre... aquella olor d’hivern i de fum.

 

«Els torrons fins el dia de Nadal!» —ens deia el pare.

 

I la mare, còmplice de dolenteries, ens en donava d’amagat...

 

La nit de Nadal... missa del gall i després a casa... les llums de colors, la taula parada... el cava (aquell dia en podíem veure una mica)... i a dormir, que demà és Nadal.

 

La nit... i la llum de les flames amb el seu ball abraçador que es filtrava per la porta deixada un xic oberta per sentir als pares més a prop.

 

La respiració rítmica de la meva germana.

 

«M. Antònia puc dormir amb tu?», mai sóc prou a prop de les persones que estimo.

 

El pare, les dotze van tocant..! el 25 de desembre... i els nostres petits ulls s’obrien a un dia màgic on tot era possible.

 

La vista i el tacte, tasques del pare; el gust i l’olfacte, coses de la mare. I nosaltres ajudàvem a engalanar la taula i jo, cuinera tafanera des de ben petita, ajudava a elaborar aquella sarsuela amb gust exquisit.

 

Abans de dinar una passejada per els vells carrers, plens de somriures i colors. Una visita a les persones estimades: els tiets, els avis, la tia Júlia, algun amic o veí especial… una abraçada i un bon Nadal.

 

 I a taula!

 

Hi érem tots. No hi faltava res, no hi faltava ningú.

 

I rèiem, i parlàvem, i menjàvem aquells torrons que tan havíem esperat... i rèiem i parlàvem…i rèiem i parlàvem...

 

Cap al tard la casa s’omplia de vida... els tiets, la meva Maria Rosa, els altres cosins…les converses paral·leles, les rialles esclatants, i tanta, tanta tendresa...

 

 

I jo era feliç, perquè sentia el braç dolç i protector, perquè sentia l’amor incondicional, perquè sentia que allò era per sempre.

 

Demà…Sant Esteve... i seguirà la festa…Així que avui a dormir amb el cor ple de coses boniques.

 

Diuen que la memòria es selectiva i guarda allò que és important... Que estrany! No recordo cap joguina en especial.

 

 

Imagino un gran organigrama de forma piramidal. A la punta superior hi trobem els grans cervells. infinitament per sobre de la resta d’éssers humans, són els responsables de l’estructura general de la gran manipulació. Ments fredes i calculadores capaços de planificacions altament complexes. Són els que controlen els recursos del planeta, els que organitzen la seva distribució, els que decideixen quins s’exploten i fins quan, i els que decideixen el valor d’aquests recursos en base a la demanda i la necessitat

 

Per sota i directament enllaçats hi trobem els grans dirigents de cada país. Aquests individus han estat seleccionats en funció de la seva personalitat manipulable. Al servei dels grans cervells, són els que donen la cara. Si els mirem de lluny resulten patètics. Protegits per un equip d’assessors, presenten la imatge, el gest i la paraula que cal per obtenir el lideratge. Els seus discursos, adreçats a cervells amb esquemes d’estructura fixa, no passen la primera garbellada de l’anàlisi neutral. Són els que mouen els fils de la ideologia, la identitat territorial i cultural i els fets històrics per fer ballar el titella.

 

A mesura que ens acostem a la base de la piràmide, en el gran organigrama hi anem trobant els oportunistes, aprenents de polítics; els seus missatges resulten feridors de tant simples i mediocres com són. No sé ben bé si són conscients o no de l’existència de la gran piràmide, però entren a la roda. S’apropen a qui els pot donar el seu espai de glòria, i a canvi d’un tros del pastís són els responsables del control i la reconducció de la gran base….els peons.

 

Enganyats pel miratge de la qualitat de vida, amb l’ordre de prioritats contrari a la consciència, girem sense parar a la roda per obtenir un premi —en forma de cosa!— que en cap cas ens reporta la felicitat desitjada.

 

Emmascaren la llibertat en la possibilitat de decidir el model de cotxe, o la marca de pantalons que vull vestir.

 

Estan tancant el cercle… Ho sento amb claredat. Una llei i una altra, el control ja és al carrer, a dins de casa. Impostos de justificació ofensiva, pagaments amb justificació impossible, normes fetes expressament per fer possible el cobrament de sancions… i tot, tot, per alimentar la gran piràmide.

 

Imagino un petit poble on els nens juguen al carrer a cuit i amagar. Imagino les portes obertes, les cadires al carrer per prendre la fresca, imagino el rostit del diumenge i les postres dolces, imagino les vinyes i els camps i al meu avi, feliç amb les coses senzilles de la vida... I sento nostàlgia.

 

Enxarxada en el gran manipulació no trobo el camí de sortida. De fet no crec que hi hagi camí de sortida.