Dijous, 13.8.2009. 12:34 h

Xancletes

Som a l’estiu, i a l’estiu hi ha gent que va amb xancletes. Amb xancletes i arrossegant els peus. “Xap-xap-xap...” És la cançó de l’estiu a peu de carrer. La moda estiuenca cada cop és més això: xancletes, calça curta i, per a ells, o bé res o bé una samarretota qualsevol –sense mànigues, de reixeta, d’algun equip de futbol–; per a elles, sempre una mica més presumides, un top o una samarreteta amb lluentons.

Amb aquest paisatge urbà, ve de gust refugiar-se en alguna ermita perduda i no sortir-ne fins que els primers freds del novembre acabin d’esbandir els carrers i forcin els suposats congèneres a treure la roba d’abric de l’armari, començant pels mitjons i les sabates. Que ja ho diuen: el fred civilitza.

Prou sabem que estem en crisi, i quan l’economia es posa magra les xancletes tornen al carrer perquè són més barates que qualsevol altre calçat alternatiu. El problema és que els qui les duen sempre sembla que vagin cansats, sense esma, sense prou sang a les venes per intentar caminar bé, alçant ara un peu, ara l’altre. Per això s’arrosseguen pels carrers al ritme d’un “xap-xap-xap”, que no és ben bé cap ball de saló.

Amb previsió, els ajuntaments de tot Catalunya van decidir abans de l’estiu prendre algunes mesures per eradicar l’ús infame de les xancletes. Per exemple: fer obres al centre dels pobles. Aplaudeixo la iniciativa: caminar amb aquelles andròmines als peus per carrers polsegosos o enfangats és bastant incòmode. Ara bé, hauria calgut aixecar tots els carrers, no tan sols quatre voreres, perquè els xancletaires aviat van trobar les dreceres que els convenien.

Ben mirat, no ho he entès mai, això de les xancletes: la major part de gent té uns peus horrorosos, i és millor que els duguin una mica tapats. A més, amb aquest calçat s’embruten moltíssim i s’hi fan calls, durícies, ulls de poll, càncer i gangrena. També és fàcil agafar la lepra, la tuberculosi i, avui dia, la grip del porc, dita grip nova. A banda de comportar aquests perills, no cal dir que no serveixen per fer petites caminades, ni per ballar sardanes, ni per assistir a cap dels espectacles poètics que avui s’organitzen arreu (no s’hi ha d’anar pas d’etiqueta, però segur que els organitzadors no s’arriscarien a deixar que el “xap-xap-xap” d’un xancletarire triganer compartís protagonisme amb els versos d’un poeta llorejat).

Jo fins i tot prohibiria entrar a les biblioteques amb allò als peus: estàs assegut tranquil·lament, fullejant un llibre o una revista, i de sobte aquell “xap” repetit fins a l’infinit se’t clava al cervell. Seria ben senzill: un rètol a l’entrada que avisés que estan prohibits els mòbils i les xancletes. Sí, definitivament, cultura i xancletes són conceptes contraposats, irreconciliables. Sols serveixen per seure en un banc i deixar passar l’estona sense fer res de profit.

En fi, ara només queda esperar que arribi el fred i que els comerciants muntin uns aparadors ben atractius que els facin vendre força sabates i roba d’hivern. Almenys les perdrem de vista per una bona temporada, i de retruc deixarem de sentir la cançó de l’estiu.