La setmana passada vaig haver de baixar a Can Fanga per acompanyar les nenes a una apassionant ruta pel món de les segones rebaixes. Com que em plau poc plantar-me mitja hora com un estaquirot davant de cada aparador i molt menys presenciar com cada filla s'arriba a emprovar vint pantalons un rera l'altre per al final no quedar-se'n cap, vaig decidir anar a fer un tallat. "Ja em vindreu a buscar quan acabeu".

Tot decidit, vaig entrar a una cafeteria d'una d'aquestes cadenes de color verd i parets d'obra vista a la Ronda de Sant Pere:

— Em poses un tallat?
— Un qué?
— Un tallat
— Perdone, un qué?
— Un tallat —"deu sordejar, probre noi", vaig pensar.
Llegeix més