Experiència al Sàhara

sàhara, campaments de refugiats, projecte educatiu, cooperació sentmenat, ause

No hi ha cap vot

 carregant

Escola pública d'Agüenit

Integrants del projecte

Amb tantes coses per dir, es fa difícil fer una síntesi de quatre línies de la millor setmana santa de la meva vida. Millor començar pel començament en forma present: un autocar ens porta a València el dia 3 d’abril de 2009. A les 10 de la nit agafem un Boeing 737-800 de la companyia Air Algérie, fem escala a Oran i tot seguit tornem a volar cap a Tindouf, el nostre destí final; situat al sud-oest d’Algèria. És negra nit, les estrelles es veuen amb claredat i els nostres nervis estan a flor de pell. La majoria de nosaltres acabem d’aterrar a un país nou, molt diferent de les comoditats i els avantatges de que gaudim habitualment. Ens condueixen amb camió cap al camp de refugiats sahrauís d’Auserd, creuant el desert en línia recta cap a l’est.

Després d’unes hores cruspint sorra i veure alguns camell solitaris, arribem a l’ajuntament d’Agüenit. Mentre surt el sol descarreguem els paquets farcits de material escolar i sanitari, un total de quaranta-vuit caixes. Un jeep ens condueix a casa i ens fem una primera idea de com són les haimes, les construccions de fang i el paisatge desèrtic que les envolta, estem molt impressionats. Cap a les vuit ens disposem a dormir en una estança per a convidats, el lavabo fa molta pudor i el primer contacte amb la família és estrany. A les deu ja ens porten l’esmorzar, hem dormit 2 hores i sense més, mengem i prenem el te. Coneixem la família Ali: mare, fill i filla, cosins i tiets, diverses persones més que s’acomoden a la haima sense saber molt bé que representen, no parlen, fumen, beuen te i observen. Són amables i riuen, la Fideya, la filla gran de 21 anys, fa de traductora per a la família. Toquem la guitarra, ballem i aprenem la seva llengua, ens deixem fer henna a la mà i dinem a hores passades. A la tarda, l’expedició de trenta-vuit persones, visita l’escola i té el primer contacte amb els nens i nenes amb els quals viuran una experiència inoblidable d’una setmana. Més tard, visitem el mercat i fem les primeres compres amb dinars algerians.

Constatem que, tot i tenir més mercaderies de les que ens pensàvem, la majoria de coses no són desitjables als ulls d’un europeu. Els comerciants i la gent ens saluden, són molt simpàtics amb nosaltres. Tornem a casa fent una passejada de deu minuts i el dia es va enfosquin, la lluna apareix, ens sentim cansats després de dos dies sense deteniment. Sopem, xerrem amb la família i dormim sobre un sòl encatifat, dur però còmode sota una manta gruixuda. Els dies es van anar succeint, a les 9 del matí cap a l’escola fins les 12 i a la tarda de 4 a 6, fent activitats de tota mena: torneig de futbol, gimcana, pintar samarretes, crear jocs de taula, ballar danses tradicionals, etc. La nostra rutina consistia en anar a l’escola matí i tarda, esmorzar, dinar i sopar a casa, normalment pasta, arròs o llegums amb salsa de tomàquet, oli i pebrot amb l’excelentíssima carn de camell. Les tardes les aprofitàvem per anar al mercat a adquirir bens: aigua, menjar i articles de regal. Trucàvem a les famílies des dels locutoris i fèiem passejades per l’immens campament. Un dia varem visitar l’hospital i l’última nit anàrem a cercar les dunes, un lloc extremadament sensorial, màgic i sensual, incomparablement únic.

Algun dia ens rentàvem el cap per l’acumulació de sorra, tot i així no ens sentíem bruts. Érem feliços perquè ens sentíem molt ben acollits, la misèria es convertia en estimació, la gent del carrer ens oferia entrar a prendre un te a casa seva, l’ambient era de pau, amor i amistat. Realment, posats a fer un judici de valor, és molt injust el que s’ha fet a aquest poble oprimit i oblidat, se’ls ha fet fora de la seva terra i se’ls ha pres la llibertat, se’ls ha condemnat a viure al pitjor desert africà on no hi creix ni un bri d’herba, més de 35 anys suportant i resistint els calors infernals de l’estiu i les freds frigorífiques dels hiverns. Amb una clara dependència humanitària de recursos, com per exemple d’aigua, que emmagatzemen en uns dipòsits particulars que amb sort reomplen cada dos mesos. Tot i així, els sahrauís no perden l’esperança de ser lliures allà on els pertoca. Tornar a trepitjar la seva terra és el seu dogma, governar-se a sí mateixos, ser reconeguts internacionalment, per fi, no viure més de forma provisional en un desert àrid i molt dificultós per la vida humana. Una gent que no és egoista, que dona tot el que té, que estima, que lluita, que sobreviu, només ens demana una cosa: que portem el seu missatge més enllà de les seves fronteres, que diguem no a l’ocupació marroquina del territori sahrauí i que cridem amb tota la nostra força VISCA EL SÀHARA LLIURE!

Expedició del 3 a l’11 d’abril de 2009.

Projecte Sentmenat – Auserd

834 lectures       2 comentaris

Imprimir       Compartir