Disfuncions cerebrals (I)

[...] -Quan obté el nen la voluntat lliure? Als dos anys, corre per tot arreu i assenyala tot el que veu. Als tres anys empipa la seva mare i als quatre, de sobte li fa por la foscor. On és la llibertat Sofia?- li diu el mestre.

-Quan te quinze anys, s’asseu davant el mirall i fa proves amb el maquillatge. És aquest el moment en què pren les seves pròpies decisions i fa el que vol?

-És Sofia, evidentment. Però també viu segons les lleis de la natura. El problema és que no se n’adona perquè hi ha massa causes complexes darrera de tot el que fa.

-Com vulguis, però has de contestar l’última pregunta. Dos arbres de la mateixa edat creixen al mateix jardí. Un dels arbres creix en un lloc on hi toca el sol, i té molta aigua i terra. L’altre creix en una terra pobra i amb molta ombra. Quin dels dos creus que és més gran? Quin dels dos donarà més fruits?

-Evidentment, l’arbre que ha tingut les millors condicions de creixement.

-Doncs segons Spinoza, aquest arbre és lliure. Té plena llibertat per desenvolupar les seves habilitats pròpies. Si és una pomera, no podrà fer peres o prunes. El mateix passa amb les persones. Durant la nostra evolució i el nostre creixement, podem estar inhibits per condicions polítiques, per exemple. Les circumstàncies externes poden limitar-nos. Només podem ser lliures quan podem desenvolupar lliurement les nostres habilitats innates [...]."

Des de fa molt temps, aquest llibre del qual n’he extret una pàgina, habita les taules i tauletes de nit del pare. És curiós que mai he vist que en llegeixi una sola plana, però sempre roman intocable i visible, a temporades al despatx, al dormitori, la cuina, el rebedor; però per algun motiu místic potser, o ves a saber; segueix perdurable en el temps a les taules amb una col·locació mil·limètrica tot mostrant el seu bonic frontal, que be sembla un fresc atenenc de l’antiquíssima Grècia.

Fou fruït de la casualitat que ahir l'obrís, o de la curiositat irrisòria que provoca veure’l tot sovint per aquí i per allà, o qui sap, potser segueix sempre a la mateixa taula del despatx i sóc jo que el veig aparèixer en les diferents habitacions de la casa. Un llibre adoptant virtuts d’il·lusionista? No ho crec. El més extraordinari del cas és que a l’obrir-lo, ho fes per la pàgina dos-cents quaranta-quatre, sense tenir-ne consciència i sense la intenció ni tant sols de llegir-ne una sola lletra. Obrir-lo per obrir, aquesta era la qüestió del moment, tant insòlita com qui engega un canal de televisió i no està disposat a mirar-lo, sinó que ho fa com un costum habitual i poc sensat a l’hora. El més estrany, és que tot d’una, en llegir a l'atzar una de les quatre-centes paraules aproximades que conté la pàgina, aquesta em portés a llegir l’oració de la qual pertany la paraula per entrellaçar-ne el significat complet. A conseqüència, tot anà rodant, un paràgraf, dos, tres, em quedo atrapat, captivat i completament seduït per la lectura del text.

La paraula misteriosa, no penso descobrir-la ja que és una cosa que haureu de fer vosaltres. Donaré una pista, si és que encara no la sabeu o no l'heu intuït llegint les paraules del mestre de Sofia. Diu així: nosaltres la tenim però ja no l’apreciem, sinó actuaríem de manera ben diferent amb el món que ens ha tocat viure. Què és?