Blocs de sentmenat.com

Una final

Sat, 29 Nov 2008 11:35:51 +0100

Remenant documents antics, carpetes esgrogueïdes i revistes desades des de fa qui-sap-lo, he ensopegat amb la fotografia d'un guaperes dels anys vuitanta. No és cap actor de cinema ni cap cantant de moda. És, com podeu veure, un jugador d'hoquei, i, com es dedueix per l'escut de la samarreta, un jugador d'hoquei italià. Els qui ja teniu una edat potser encara el podreu recordar. El reconeixeu?

Aquest jugador, tot i no ser actor, va ser el protagonista principal d'una pel·lícula èpica, d'una d'aquelles grans tragèdies que arriben als cinemes de tant en tant i que al final et deixen amb un regust agredolç. Aquesta història es remunta a l'any 1980, i parlo de la final de la Recopa d'Europa d'hoquei sobre patins, que el Sentmenat va jugar a doble partit contra l'AFP Giovinazzo.

Aquella va ser una temporada esplèndida, i el Sentmenat va arribar a la final de la Recopa després de superar equips de tanta entitat com l'Oeiras portuguès, liderat per Cristiano, que llavors era considerat el millor jugador del món. La final era contra el Giovinazzo, un perillós equip italià que comptava amb una jove figura, el guaperes de la foto, que durant els anys vuitanta seria considerat un dels davanters més letals d'Europa. Que era letal davant de porteria ho va demostrar en aquella final.

El primera partit es va jugar a Sentmenat, i els nostres van guanyar 11-4. El resultat era boníssim; tothom confiava que el títol no se'ns escaparia. Però els italians la sabien molt llarga. Encara ara no se sap ben bé què va passar. Hi ha qui diu que als nostres jugadors els van donar alguna substància amb el menjar a l'hotel on s'allotjaven, un hotel que el club italià va posar amablement a disposició de la comitiva sentmenatenca. El cas és que a l'hora del partit, els nostres van veure les boles quadrades; els límits de la pista se'ls desdibuixaven a cada moment..., i els italians no paraven de fer gols. Al final van guanyar per 14-4 i es van endur el títol.

A Sentmenat, on s'havia preparat una gran rebuda i una gran festa per celebrar el títol, la decepció fou monumental. Havíem tocat el cel amb la punta dels dits! Però el guaperes, que aquell dia va marcar 11 gols -el gran Ramoneda encara hi deu somiar-, ens va fer tocar de peus a terra. Per cert, recordeu com es deia?

Facultat ocupada, no us espanteu

Thu, 27 Nov 2008 02:09:05 +0100

Costa arribar a casa pensant que el dia més profitós dels teus anys de carrera hagi estat un en què l’alumnat ha hagut de donar un cop sobre la taula i vetar l’entrada a les aules, no pas a cap persona, sinó a uns plans d’estudi que tothom, per acció o omissió, rebutja i coincideix en la seva urgent reforma o reelaboració. Costa imaginar-se quatre anys de carrera aprenent el que es pot arribar a aprendre en un sol dia si la voluntat comuna erigeix una estructura pròpia de docència i la camaraderia esdevé la moneda de canvi entre els individus.

Contextualitzo, ahir es va ocupar la Facultat de Comunicació de l’Autònoma en protesta per l’antidemocràtica implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior al sistema universitari català. Que ningú s’espanti, es va ocupar amb c i no amb k. No es va fer mal a ningú –mal aniríem si mai se n’hagués fet– , no es va privar a ningú la lliure circulació, no es va causar cap desperfecte –les pintades sempre sobre paper– , i el més important, no es va fer comptant amb una minoria. Com tothom comprendrà, no hi ha hagut un recompte de quanta gent rondava ahir per la facultat –recordem que la circulació era lliure– , però del que estic segur és que era molta més de la que hi passeja habitualment, en horari lectiu ordinari.

Fins i aquí tot bé. Molt més bé que de costum. He de reconèixer que les generacions que venen són molt més combatives que la que em va tocar a viure a mi, potser perquè veuen com un negre futur de precarització els cau a sobre o potser perquè es troben amb una dinàmica de lluita empesa amb molta feina i amb una mobilització mai vista al món universitari. Ves a saber. El cas és que avui, la facultat era realment nostra. Nostra i de qui volgués, evidentment. Gràcies a això, hem pogut saber a quina part del professorat mereixem un respecte com a persones i per quina altra –inclòs deganat– som percebuts com la matèria prima que cal treballar per treure’n un suc. Fèlix Balanzó, un dels grans mestres del periodisme en aquesta petita casa, comentava, encertant el blanc un cop més: “El mínim que un professor pot fer, per pura decència professional, si els estudiants s’han plantat en bloc i han ocupat les aules, és venir a escoltar què diuen, i no fugir com un covard”. Gràcies a gent com en Fèlix i molts de la seva corda, tot això té sentit. Perquè saben entendre el missatge que els dóna l’alumnat, i perquè potser són dels pocs que no s’han venut la dignitat a canvi d’una poltrona als despatxos de dalt.

Malauradament, ni tractant-se de la facultat d’on sortiran les futures fornades de periodistes d’aquest país, és possible tenir els mitjans de comunicació, no dic a favor, sinó a una equidistància raonable. Excepte la premsa alternativa, que l’elaboren les pròpies sinergies d’aquestes lluites, i algun mitjà sensible als codis ètics de la professió (com l’ACN o Vilaweb), a la resta els encanta presentar-nos com els il·luminats, la minoria, els radicals, els violents i demés barbaritats davant la gent d’ordre d’aquest país. Diguem-ho ben alt, no ens tallem, són els esquirols la minoria! La mobilització en aquest moment ha arribat a xifres mai vistes, sense oblidar, evidentment, aquestes masses silencioses –presents també al conjunt de la societat– , que els importa un comí si hi ha classe, si no n’hi ha, si la gent es rebota contra Bolonya, si hi ha esquirols, si hi ha Mossos pel campus, etc. El referèndum sobre la congelació de l’EEES, del qual em vaig encarregar en el dia d’ahir, va comptar amb una participació que triplica la de les eleccions claustrals i de qualsevol tipus que organitzen les institucions de la UAB, i això que aquestes mateixes institucions ens han deixat ben clar que la consulta no serà mai legal ni vinculant, és a dir, que no en pensen fer ni puto cas. Tot i així, tot i ser una consulta sense sortida, atrapada en un atzucac de bon principi, ha arrossegat un increïble nombre d’alumnes a les urnes. Que cadascú en faci el seu propi anàlisi.

I demano disculpes, un altre dia xerraré sobre Bolonya.

Torna, torna, Serrallonga!

Tue, 11 Nov 2008 12:56:59 +0100

El passat dijous i divendres Televisió de Catalunya ens va sorprendre amb una de les millors produccions que fins a dia d'avui encara mai havíem pogut gaudir. Inspirada en una de les llegendes que més han perdurat al nostre país, ens mostrava, sempre d'una manera més aviat poètica i heroïca, les peripècies viscudes per un home que, gairebé a la força, va haver de fer-se bandoler per poder seguir respirant.

Jo, cinèfil fins al moll de l'os, tenia ben clar que no em perdria aquesta superproducció feta a casa nostra, però mai m'hagués imaginat que la quota de share, en horari de màxima audiència, superaria la resta de cadenes tan nacionals com estatals: Simplement magnífic.

Dit això, i seguint el meu típic tarannà desglossador per treure'n les meves pròpies conclusions, em pregunto si el motiu pel qual Serrallonga va tenir aquest tan gran èxit d'audiència va ser degut a la gran promoció feta per la mateixa cadena o simplement perquè el públic, cada vegada menys identificat amb la política actual, s'emociona al veure que, ni que sigui fictíciament, Catalunya també ha tingut els seus "Braveheart".

I parlo en plural perquè la història de Catalunya està plena de grans personatges dels quals se'n podria fer una pel·lícula...o fins i tot llargues series documentals que expliquessin vida i miracles de personatges que han estat clau a l'hora de marcar el passat i el futur de la nostra història.

No oblidem el Rei Jaume ni Roger de Flor...no oblidem Martí l'Humà ni Violant d'Hongria. Tinguem sempre present Xirinacs, Lluís Companys o el General Moragues. N'hi ha tants, de personatges, que no acabaríem mai.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa. A començaments del segle XXI el món sembla que s'estigui tornant boig i no només uns quants il·luminats residents en una nació sense estat esperem incansables que aparegui un nou Serrallonga que ens dongui esperança per seguir endavant.

Estats Units, pare del capitalisme i la globalització i durant anys botxí de tot allò que olorava a comunisme, resulta que ha hagut de nacionalitzar diferents bancs. Aquells que subhastaven terres d'altri, es troben a dia d'avui immersos en un pou de deutes que fa que no puguin ni pagar-se el seu propi sòl.

I ara, després d'estar anys mamant de la mamella, es troben que han desestabilitzat l'economia global sent ells uns dels màxims perjudicats.
La gran majoria dels ciutadans nord americans es troben endeutats i la pobresa comença a trucar a les cases de la classe mitjana.

La mala política econòmica i internacional a poc a poc ha començat a esquerdar-se de tal manera que, sigui real o utòpic, el poble americà anhela amb ànsies frenètiques un líder que els tregui del fossar que ells mateixos, durant anys, han anat creant a pic i pala.
I, com no, els polítics de torn els ha faltat temps per oferir-se com l'esperança, com el timó de la nau que els ha de tornar a mostrar que el somni americà és possible, i , qui sap, esdevenir el seu propi Serrallonga...un tal Barack Obama és qui més bé ha sabut fer el paper de bandoler...Que Déu els agafi confessats!

Si mirem cap al nord ens trobem que a l'estat francès hi ha un personatge que, potser gràcies a les patinades del màxim mandatari anglès, potser pel poc carisma internacional que té la cansellera alemanya o pels polítics de fireta que tenen països com Itàlia (recordem les últimes declaracions fetes per Berlusconi fent referència a la simpatia que té pel que serà el nou president dels estats units gràcies al seu bronzejat) i Espanya (que no se'l té en compte per res i que ha d'anar plorant per poder ser present en una de les cimeres que més l'afecten com a país), s'està emergint com el nou cap europeu i màxima autoritat a l'hora de prendre decisions clau pel futur del continent....i les seves colònies!

En aquest cas, però, no és el poble qui el veu com un heroi si no que és ell mateix el que, amb el rostre semi tapat i trabuc en mà, somia ànsies de protagonisme per acabar sent l'heroi que recondueixi l'Europa dels estats.

I a Catalunya com a la resta del món, sense voler-la posar a l'alçada dels continents més pobres, ens ho mirem amb cert escepticisme tot esperant veure si aquesta crisi farà resorgir un altre Serrallonga o simplement tot continuarà com fins ara. O sigui, tancant fàbriques, creant atur, i pagant el beure dels veïns tant del nord com de l'oest mentre veiem que els nostres, els que diuen ser dels nostres, es tiren els plats pel cap per veure qui serà el màxim dirigent d'un partit, discutint si es vol pacte sociovergent o no, o disparant contra socis de govern pel fet d'haver-se gastat 9.000 euros per condicionar un cotxe-despatx i en canvi fer ulls clucs quan es subvencionen 1'3 milions per fomentar la lectura d'aquells que no llegeixen perquè no volen.

Esperem, doncs, a veure si finalment els crits de "torna, torna, Serrallonga" ajuden, ni que sigui, a fer sorgir aquell qui,d'una vegada per totes, entengui que el protagonisme no ha de ser partidista i finalment entregui el poble al poble!

La Casa de Andalucía i els partits locals

Fri, 07 Nov 2008 11:00:00 +0100

L’anunci que ha fet Esquerra Republicana a Sentmenat d’examinar els tractes de favor de què ha estat objecte la Casa de Andalucía ha aixecat polseguera. És molt possible, com sol passar, que la polseguera ens tapi els ulls. El maig del 2002 vaig publicar un opuscle titulat Un clan, dos clans, tres clans, quatre clans, cinc clans, dintre de la col·lecció rebatejada per a l’ocasió amb el nom de «Cada Clan de Celis», que, almenys pel que jo en sé, no va crear gens de polèmica. M’imagino que va ser perquè l’opuscle no es va difondre. Ara que el caliu sembla que es revifa, em permeto de copiar el capitolet dedicat a aquest assumpte, per si encara pot ser d’interès (reprodueixo entre claudàtors i en cursiva els documents que hi adjuntava i, per guanyar espai, els presento a text seguit però marcant-hi els canvis de paràgraf amb una barra inclinada). D’aquí fins al final, doncs, és reproducció del que jo hi deia:

L’any 1992, ERC va proposar a l’ajuntament que els locals de les antigues escoles es repartissin a les diverses entitats del poble. Aquesta proposta no va trobar el protagonista ni el moment adequats fins arribat l’any 1995. El retard s’explica si ens fixem que els grans festivals com el Mil·lenari de Sentmenat o Sentmenat es mou (i, posteriorment, el bluf de Sentmenat Activa) coincidien sempre amb una campanya electoral.

D’altra banda, la Casa de Andalucía s’havia mantingut fins llavors com una entitat independent, lliure de lligams polítics. En aquest sentit és instructiva la nota apareguda al Diari de Sabadell del 4 de març de 1992, on se’ns pinta un alcalde politiquejant en plena campanya electoral.

[En el transcurso de un acto que se celebró el domingo en la Casa de Andalucía, para conmemorar el Día de Andalucía, algunos de los asistentes lamentaron el largo discurso que pronunció el alcalde, Joan Guàrdia, al referirse a cuestiones relacionadas con la vida política local, cuando antes de que empezaran los parlamentos la entidad andaluza advirtió que se obviaran las cuestiones políticas, máxime cuando está en vigor la campaña electoral del próximo día 15. / El incidente causó hondo malestar entre los socios de la Casa de Andalucía, e incluso podría derivar en un conflicto político que afectaría a los asociados que son los militantes socialistas. El alcalde es el primer secretario del PSC de Sentmenat. / Al acto del Día de Andalucía habían sido invitados representantes de todas las entidades, incluidos los partidos políticos.]

Però les coses van anar canviant de mica en mica, i aquest document estès el 15 de març de 1993 n’és una bona mostra:

«En Gerardo Ruiz Lacal Secretari Interventor de l’Ajuntament de Sentmenat,
»certifico:
»Que l’Ajuntament Ple en sessió celebrada el passat 24 de febrer de 1993, va adoptar entre d’altres el següent acord:
»“Concedir la cessió d’ús del local propietat de l’Ajuntament situat en el Passatje de les Escoles, d’una forma provisional i per un any, a l’Associació Casa d’Andalusia perquè desenvolupi en ell les seves activitats asociatives.”»

Més endavant, quan va entrar com a president de l’entitat el senyor Francisco Godoy, que al mateix temps era regidor socialista, es va crear un cert rebombori.

[Fragment d’una notícia publicada al Diari de Sabadell el 20 de desembre de 1994, on es parla del Primer Encuentro de Entidades Culturales Flamencas y Andaluzas de Sentmenat: La nota discordante se produjo cuando la nueva junta de la Casa de Andalucía de Sentmenat, que se dio a conocer durante la jornada, intentó homenajear a los responsables salientes de la entidad. / Uno de los puntales de la antigua etapa, el ex secretario, Sebastián López, se negó a subir al escenario para recibir el agradecimiento público por sus años de trabajo en la Casa de Andalucía. / López informó que su conducta obedece «al desacuerdo en el que estoy respecto a la nueva Casa de Andalucía, que se ha politizado al cien por cien con la incorporación de un concejal como presidente». Godoy es componente del equipo de gobierno en el Ayuntamiento de Sentmenat. / El ex secretario dijo sentirse muy sorprendido por la inyección económica que ha recibido la entidad, que se encontraba en una situación financiera lamentable. / El presupuesto del encuentro de entidades rondó las 900.000 pesetas, según confirmó el propio presidente de la Casa de Andalucía, Francisco Godoy. Según él, unas 300.000 pesetas han salido de las arcas municipales, mientras que el resto se ha conseguido a base de solicitar subvenciones a diferentes instituciones, como Generalitat, Diputación, Consell Comarcal y Junta de Andalucía. / «Hemos partido de cero y ninguna entidad o persona que ha estado tres años sin generar actividad puede criticar este nuevo impulso, sino que debe ayudar y colaborar», indicó.]

Aconseguit el concubinatge i aplacades les primeres dissensions al si de l’entitat, ja tot va venir planer perquè Joan Guàrdia es despengés, el 22 de març de 1995 –en vigílies d’unes altres eleccions municipals–, amb un decret d’alcaldia que deia així en el primer punt: «La sede de la Casa de Andalucia passa als baixos de les antigues escoles al P. J. Anselm Clavé, s/n, tenint en compte que els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat.» En el punt quart d’aquest decret s’especifica que, a més a més, l’edifici acollirà aquestes altres entitats: Club de Bàsquet, Club Atlètic, Gegants i Grallers, Creu Roja Joventut i Curs de Cosidores.

Va ser tal el terrabastall que va causar aquesta decisió, que les Joventuts d’ERC van passar un full de denúncia en plena campanya.

[EL GUARDIÀNDALUS / El passat diumenge 21 de maig, els sentmenatencs vàrem viure un altre dels molts gloriosos actes faraònics de campanya electoral del senyor alcalde. / En el seu afany prepotent per captar vots de cara a les properes municipals, va complir amb tota solemnitat la crònica d’una mort anunciada: la inauguració de la Casa d’Andalusia. Potser es pensava, que aquells que ja n’estem farts de la manera que fa les coses, aniríem a fer soroll? No, senyor Guàrdia! No, gent de Sentmenat! No estarem mai en contra d’un col·lectiu de persones que viuen al poble. No seríem tant estúpids de posar-nos en contra nostra a tota aquesta gent per un error que ha comès vostè, senyor Guàrdia. Però sí que estem en contra de la seva manera de fer. Les escoles públiques haurien de ser un lloc on hi tinguin cabuda totes les entitats del poble, incloent-hi la Casa d’Andalusia. Però vostè l’ha cagada, com gairebé sempre. S’ha preguntat, abans de pendre tal decisió, si hi podia haver gent que es sentís molesta per tal i com han anat les coses? No ho crec, però és igual. Com que sempre fa el que li plau, oi Joan? Ara ja ho ha fet i si s’ha d’arreglar, ja ho arreglarem! Les coses no es fan així! Sap el que és treballar amb coherència i solidaritat? Em sembla que no, i vol que li doni un consell: Plegui! Ja en comencem [a] estar farts de vostè. El dia 28 tenim una oportunitat per canviar. Voteu perquè hi hagi un canvi a l’ajuntament. Les JERC us demanem el vostre vot per a la candidatura d’ERC.]

Mentrestant els altres regidors socialistes feien l’orni. Recordo que un dia d’aquells vaig telefonar a Josep Vilaró Capella, que llavors estava col·locat de no sé què a l’ajuntament de Palau, i em va dir que allò era d’exclusiva responsabilitat de Joan Guàrdia i que ell no hi donava el consentiment. Fa estrany una resposta així en boca d’un regidor del mateix partit de l’alcalde i que es tornava a presentar a les eleccions dintre de la mateixa candidatura de l’alcalde.

Segons l’esborrany de l’acta de la sessió extraordinària de la Comissió de Govern de l’11 de maig de 1995, es van concedir subvencions econòmiques a l’Associació de Geganters, al Club de Bàsquet, al Club de Patinatge, a la Casa de Andalucía i al Club de Futbol. Però hi ha una observació del secetari que és molt eloqüent:

«Per el Senyor Secretari es manifesta que en aquesta secretaria no existeix cap document, sobre aquestes cessions, excepte un Decret de la Casa de Andalucia. Que desconeixia, que aquest assumpte [e]s pogués tractar, en aquest punt de la Comissió de Govern.
»Que no obstant informa, que per la cessió d’aquests locals, prèviament hauria que haver-se procedit a la seva desafectació com un bé dedicat a l’ensenyament (Col·legi de EGB) i haver sol·licitat a la Generalitat, permís per a aquesta desafectació, ja que la funció a la que estava afectat l’edifici, es competència d’aquesta Administració.»

De les paraules de Gerardo Ruiz es dedueix, doncs, que aquella resolució alcaldesca estava a frec de la il·legalitat, si no és que hi queia de ple. El fet que el decret dediqués un paràgraf especial a la Casa de Andalucía i amb un altre enllestís el paquet de les entitats restants, ja indica prou bé que la nineta dels ulls era la primera i les altres només servien de pretext per endolcir la píndola. La improvisació, la precipitació i les garrotades de cec eren pràcticament les úniques guies en aquell desgavell. Per exemple, un informe d’alcaldia llegit en aquella mateixa sessió fa saber als presents que l’alcalde «ha decidit cedir, de manera provisional, l’ús de l’Antiga Escola Pública 1er. de Maig a les següents Entitats.» I a la llista del decret esmentat s’hi afegeix «la T. V. per Cable». A més, a la Casa de Andalucía se li destina la «planta baixa de l’ala de l’edifici del Passeig Anselm Clavé, i part del 1er. Pis», mentre que el decret primitiu només parlava de la cessió dels «baixos de les antigues escoles».

Passades les eleccions, la cosa es va encrespar tant que es van veure obligats a convocar un ple extraordinari urgent el 4 de juliol. Així és com comença l’acta d’aquesta sessió:

«Acabada la celebració del Ple d’Organització, quan és un quart de dotze de la nit el Sr. Alcalde demana als membres de la Corporació, posar a votació la urgència de celebrar tot seguit un Ple extraordinari urgent amb una única proposta, de la qual els ha informat verbalment amb anterioritat a tots els Regidors membres de la Corporació.
»El Sr. Alcalde autoritza al Sr. Secretari perquè llegeixi l’article 48.2 del Real Decret Legislatiu 781/86 referent a la celebració de Plens extraordinaris urgents sense prèvia convocatòria.
»Després de ser informats per el Sr. Secretari, el Sr. Alcalde passa a votació la celebració de Ple extraordinari urgent, aprovant-se per unanimitat dels regidors assistents següents:
»Senyors Joan Guàrdia Parareda, Josep Vilaró Capella, Manuel Gutiérrez Ruiz, M. Teresa Rueda Miralles, Joan Corominas Pons, Guillem Biosca Villarroya, Josep Montañà Puig, Francisco Linares Espinosa, Josep Manuel Reyes Ramos, Jaume Verneda Garcia i Eusebio Pacha Risco.»

Aconsello a qui hi estigui interessat que llegeixi les declaracions dels diversos portaveus i que les compari amb la seva actitud actual. Però hi ha més novetats en aquesta fugida cap endavant: allà on el decret d’alcaldia deia que «els treballs de rehabilitació estaran fets pels mateixos socis de l’Entitat», ara es precisa que «l’esmentada cessió [...] es va realitzar costejant els treballs de condicionament dels espais cedits a càrrec dels socis de les entitats beneficiàries i el cost dels materials a càrrec de l’Ajuntament». A més, la nòmina d’entitats de la segona llista es veu incrementada amb nous ingressos: Associació de Mountain Bike, Club de Futbol, Ràdio Municipal, Penya Blaugrana i Societat de Caçadors. Per si tot això fos poc, a l’alcalde no se li acut res de més plausible que proposar l’aprovació de l’acord següent: «Constituir una Comissió informativa per a estudiar les necessitats de cedir un local Social de les diferents Entitats Culturals i Esportives del municipi i la seva ubicació». Deixant de banda la pèssima redacció, Joan Guàrdia proposa de crear una comissió que estudiï la necessitat de cedir uns locals que ell prèviament ja ha repartit entre els sants de la seva devoció. ¡Bravo!

Ara, passat el temps, la majoria de partits ja ni es recorden de l’arbitrarietat que va presidir els criteris de repartiment i de les il·legalitats que s’hi van cometre. L’única nota discordant ha vingut d’Esquerra Republicana, que fa poc demanava comptes de l’import de les reformes recents fetes en uns locals que en principi s’havien cedit provisionalment. Gràcies a aquestes porcades els socialistes sentmenatencs han aconseguit mantenir-se en el poder, i de segur que hi continuaran pels segles dels segles. Encara que no serveixi de gran cosa, convé rememorar-ho de tant en tant, almenys perquè no es pensin que som tots una colla d’idiotes.

(Continuarà.)

Rusticam Linguam

Sat, 01 Nov 2008 15:25:09 +0100

Nom del vi: Rusticam Linguam
Celler: Celler Jove
Denominació d'origen: Sentmenat
Anyada: 1988
Preu aproximat: 150 de les antigues ptes.

Recordo, d'això deu fer prop de vint anys, un dia que a casa vam trobar una caixa molt ben desada que contenia ampolles de vi. No era un vi qualsevol. Eren ampolles de la llegendària collita de 1966 de "Marquès de Sentmenat", una de les millors anyades que mai van sortir del Celler Cooperatiu del poble. Vam gosar obrir-ne una i, malgrat que el vi feia temps que havia deixat enrere el seu moment òptim, vam quedar sorpresos que encara poguéssim gaudir d'aquella obra d'art filla dels ceps sentmenatencs. Alguns pensareu que exagero, i tindreu tota la raó, però la memòria ja té aquestes coses, oi?

Justament per no refiar-me només de la memòria, he fullejat de nou el primer número de la Revista de Sentmenat, aparegut el juny de 1992, i hi he trobat un article excel·lent de Jaume Verdaguer sobre el tancament del Celler Cooperatiu, que es va produir el 29 de febrer d'aquell mateix any. L'article fa una breu repassada històrica sobre la presència de la vinya a Sentmenat i per mitjà de diverses entrevistes exposa com era el procés de producció del vi i quins eren els ceps que dominaven a les nostres terres. Alguns dels noms del raïm són ben coneguts, però d'altres no els havia sentit mai enlloc i m'han semblat esplèndids: picapoll, sumoll, garnatxa blanca, garnatxa negra, pansa rossa, pansa tendra, salsenyo, cua-sec, carrega-ruc... Finalment, l'article també esmenta les tres grans collites que van permetre embotellar el vi "Marquès de Sentmenat": 1964, 1966 i 1972.

Doncs bé, parlant de vinyes i de revistes, retorno al vi que he esmenat al començament: Rusticam Linguam. Enguany fa vint anys d'aquella collita. Vista amb perspectiva, s'ha de reconèixer que en va resultar un vi irregular, poc estructurat, sense unes aromes gaire definides. Fou un vi complex, però poc equilibrat, fruit segurament d'una gran barreja de raïms molt diferents i de la inexperiència dels enòlegs que hi van intervenir... Ara, ningú no pot negar que va ser tota una experiència i que mentre hi érem pel tros ens ho vam passar molt bé.

Per a qui no ho recordi, Rusticam Linguam és l'estrambòtic nom que vam triar tot un grup de joves per a una revista que es va publicar per primera i última vegada l'abril de 1988. La iniciativa va sorgir de l'àrea sociocultural de l'Ajuntament, en aquell temps a càrrec de Francesc Bastida i Josep (Jovep, segons la revista) Vilaró. Durant la gestació del projecte, uns quants joves del poble ens vam trobar moltes vegades amb la Montserrat Sellés, que si no m'erro llavors treballava a l'àrea de joventut i cultura de l'Ajuntament. Al llarg d'unes quantes setmanes vam anar escrivint i recollint articles, ressenyes, textos literaris, dibuixos i material de tota mena, fins que vam tenir a punt el primer i únic número de la revista que sortiria a llum. Sembla que el cost de l'edició va eixugar tot el pressupost de què es disposava, o potser aquells joves, com sol passar, vam donar mostres de poca constància... Ja se sap: "Això ja ho hem provat; què més podem fer, ara?" Hauria estat molt interessant que Sentmenat hagués pogut comptar amb una publicació com aquella. Però ja es veu prou que això no és fàcil, ni llavors ni ara, ni a Sentmenat ni a qualsevol altra banda.

Sigui com sigui, més que vi, allò va semblar xampany: esclat, bombolles, alegria, fugacitat... El regust que en va quedar, però, fou bo. I la presentació s'ha d'admetre que era preciosa: la portada lluïa un collage excel·lent de Jaume Cañameras, l'amic Coleto. Us en queda cap ampolla?

L'aclaparadora força de la piràmide

Sun, 19 Oct 2008 13:02:36 +0200

Si puc trobar la distància que em permet veure amb perspectiva, les persones, les coses i les situacions es transformen i com una revelació aclaridora se’m dibuixa una realitat on la incoherència i la manipulació resulten aclaparadores.

Imagino un gran organigrama de forma piramidal. A la punta superior hi trobem els grans cervells. infinitament per sobre de la resta d’éssers humans, són els responsables de l’estructura general de la gran manipulació. Ments fredes i calculadores capaços de planificacions altament complexes. Són els que controlen els recursos del planeta, els que organitzen la seva distribució, els que decideixen quins s’exploten i fins quan, i els que decideixen el valor d’aquests recursos en base a la demanda i la necessitat

Per sota i directament enllaçats hi trobem els grans dirigents de cada país. Aquests individus han estat seleccionats en funció de la seva personalitat manipulable. Al servei dels grans cervells, són els que donen la cara. Si els mirem de lluny resulten patètics. Protegits per un equip d’assessors, presenten la imatge, el gest i la paraula que cal per obtenir el lideratge. Els seus discursos, adreçats a cervells amb esquemes d’estructura fixa, no passen la primera garbellada de l’anàlisi neutral. Són els que mouen els fils de la ideologia, la identitat territorial i cultural i els fets històrics per fer ballar el titella.

A mesura que ens acostem a la base de la piràmide, en el gran organigrama hi anem trobant els oportunistes, aprenents de polítics; els seus missatges resulten feridors de tant simples i mediocres com són. No sé ben bé si són conscients o no de l’existència de la gran piràmide, però entren a la roda. S’apropen a qui els pot donar el seu espai de glòria, i a canvi d’un tros del pastís són els responsables del control i la reconducció de la gran base….els peons.

Enganyats pel miratge de la qualitat de vida, amb l’ordre de prioritats contrari a la consciència, girem sense parar a la roda per obtenir un premi —en forma de cosa!— que en cap cas ens reporta la felicitat desitjada.

Emmascaren la llibertat en la possibilitat de decidir el model de cotxe, o la marca de pantalons que vull vestir.

Estan tancant el cercle… Ho sento amb claredat. Una llei i una altra, el control ja és al carrer, a dins de casa. Impostos de justificació ofensiva, pagaments amb justificació impossible, normes fetes expressament per fer possible el cobrament de sancions… i tot, tot, per alimentar la gran piràmide.

Imagino un petit poble on els nens juguen al carrer a cuit i amagar. Imagino les portes obertes, les cadires al carrer per prendre la fresca, imagino el rostit del diumenge i les postres dolces, imagino les vinyes i els camps i al meu avi, feliç amb les coses senzilles de la vida... I sento nostàlgia.

Enxarxada en el gran manipulació no trobo el camí de sortida. De fet no crec que hi hagi camí de sortida.

Les inundacions devasten els campaments de refugiats sahrauís

Sat, 18 Oct 2008 23:10:11 +0200

Un cop més les inundacions han devastat els campaments de refugiats sahrauís.
Aprofitant l'acte de demà us vull informar a tots de les inundacions que es van donar als campaments el dia 12 d'octubre. Mentres aquí "celebrèvem" el dia de la Hispanitat, demostrant la força del nostre exèrcit, gastant diners públics en un acte per demostrar com n'és de "maco" el nostre arsenal... als campaments s'estava vivint una tragèdia.
Al desert no hi plou mai, però quan hi plou ho fa amb força.
Milers de famílies s'han quedat sense el poc que ja tenien. Milers de famílies han hagut de refugiar-se al cim de les dunes a esperar que la pluja minvés, veient com totes les seves (poques) pertinences se les emportava l'aigua desert enllà.
SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT!
Per sort, no hi ha hagut victimes humanes, però si hi ha hagut milers de víctimes morals.
A tot això se li ha de sumar que des de l'any 2006 no hi ha reserves d'aliments.
Haurem d'estar tots pendents de les recollides d'aliments, roba, mantes etc.... i un cop més, demostrar que estem i estarem amb ells fins al final!!

Per a més infomació podeu visitar la pàgina web de la Del·legació del Front Polisari a Catalunya.

Oblidem-nos per un moment de la famosa crisis que estem vivint, deixem de queixar-nos i de mirar-nos el melic. Nosaltres passem per un sot, ells fa anys que hi viuen a dins!

PER LA LLIBERTAT DEL SÀHARA!! JA NO PODEM ESPERAR!!

SALUT!

Alegria

Sat, 18 Oct 2008 10:32:22 +0200

El 34è president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, va dir: "El pessimisme mai va guanyar cap batalla. El món pertany als optimistes; els pessimistes són mers espectadors." He llegit aquesta frase i automàticament he pensat: "Ja està, ja m'han descobert. Sóc un pessimista d'aquests que no guanyaran mai cap batalla." Em sembla que se m'ha accelerat el pols i tot.

Després, però, he anat donant voltes a la sentència del personatge en qüestió i m'ha semblat descobrir-hi algunes trampes. On ell deia 'optimistes', m'ha semblat més aviat que volia dir 'els poderosos', o fins i tot 'els mateixos de sempre'. I respecte dels espectadors, no és just a l'inrevés? No són els optimistes els qui contemplen des del seu cofoisme les tribulacions i els tràfecs dels pessimistes en el seu intent de fer alguna cosa per canviar allò que dubten que es pugui canviar?

Sí, ja ho sé, intento inútilment de justificar-me, de buscar un forat per on escapar-me després de veure'm atrapat sota el dit que m'assenyala com a pessimista recalcitrant. Canviaré, doncs, de tàctica i intentaré afegir-me al grup dels optimistes que es mengen el món. Només em cal alguna dada, una notícia breu, un comentari agafat al vol, qualsevol cosa que em demostri que vaig errat i que l'optimisme és possible.

Deixaré de banda l'economia -de ben segur que el mateix Eisenhower si ara fos president dels Estats Units no mostraria tanta alegria-, perquè ja sabem que no són bons temps. Ah, el temps! Avui plou, i això és una bona notícia. Començo a sentir-me més bé. Obro el diari: en Montilla protesta perquè Zapatero no ha complert els compromisos per desplegar la llei de dependència. Coi, hi va fort; això m'anima. Què més? No pot ser que no trobi res més; el món és ple de notícies belles, i sobre el nostre país encara n'hi ha d'haver més!

Continuo buscant. I de cop, la primera patacada. M'assabento que entre l'any 2000 i el 2007 Catalunya ha rebut tantes persones immigrades com Alemanya. Catalunya té 7 milions d'habitants; Alemanya, 80. Com podem endreçar-ho, això? Què està passant? Què significa tot plegat? Segona patacada: Fernando Savater guanya el Planeta; la finalista, com ell, és de la colla del Manifiesto. Sense comentaris.

A partir d'aquest moment, decideixo abandonar la recerca. Per què he d'intentar fer-me creure que sóc el que no sóc? No cal. La vida és com és. Mentrestant, no sé pas com, ben casualment, remenant per internet he anat a parar a un bloc interessant: http://marxemdecatalunya.blogspot.com/. Això sí que és optimisme! Qui s'hi apunta?

L'IES Sentmenat marxa al Sàhara

Sat, 11 Oct 2008 21:11:28 +0200

Des de fa ja uns quants mesos, l'IES Sentmenat ha iniciat un projecte educatiu que involucra als alumnes, exalumnes i professors per apropar-los al món de la cooperació internacional, la solidaritat i els drets humans.

El poble que s'ha escollit és el poble sahrauí, ja que a Sentmenat hi ha una llarga trajectòria de cooperació amb aquest poble i perquè, a més, la història de descolonialització del poble sahrauí forma part de la Història Contemporània d'Espanya (ja que havia estat una colònia), i per tant és temari a estudiar als nostres instituts.

A grans trets, el que estem fent des de l'IES Sentmenat és acostar als participants del projecte al poble sahrauí per, més endavant, anar a col·laborar i a treballar directament, durant una setmana, sobre el territori, i conèixer de primera mà la realitat política i social del poble sahrauí, un poble que fa més de trenta anys sobreviu a la zona més àrida del desert argelí, en el campament de refugiats de guerra més antic de la història.

Així doncs, estem organitzant diferents activitats per recollir diners pel projecte, per comprar material sanitari i escolar. Ja ens vau poder veure a les Barrakes de la Festa Major 2008, com a primera activitat que realitzàvem els participants del projecte.

Dit això, si voleu conèixer més el projecte de l'IES Sentmenat us convidem a col·laborar en el proper acte que tindrà lloc el diumenge 19 d'octubre a les 18,30 al cinema Montseny, on farem la presentació oficial del projecte educatiu de l'IES Sentmenat, i a més gaudirem d'un espectacle de Bollywood a través dels contes, la música i la dansa de l'Índia.

L'espectacle és a càrrec de l'Associació Catalana de Bollywood i hi participen entre 30 i 40 ballarines i ballarins. És un espectacle ple de sensacions que no us podeu perdre.

El preu de l'espectacle és de 6€ anticipada i es poden comprar a la Drogueria Moreno (c/ castellar), o reservar al 667 506 522. El preu de taquilla serà de 7€.

US HI ESPEREM A TOTS I A TOTES!

SÀHARA LLIURE!

La qüestió és criticar...

Fri, 10 Oct 2008 16:54:23 +0200

Fa uns mesos va fer un any de la victòria de Convergència i Unió a les passades eleccions municipals a Sentmenat. CiU va guanyar les eleccions i va obtenir una majoria absoluta. L'alcaldessa va ser la sra. Núria Colomé. El PSC va quedar-se amb tres regidors, desprès de 28 anys governant a l'Ajuntament de Sentmenat. Seguidament, van entrar a la corporació municipal ERC, ICV-EUiA i el PP, amb un regidor cadascun.

Per què explico això, si tothom ja ho sap? simplement per refrescar una mica la memòria, perquè ara és quan comença de debò, el tema del blog d'avui.

Actualment, sovint trobo moltes notícies als mitjans de comunicació sentmenatencs relacionades amb la política municipal. Tot això està molt bé, pero són notícies de crítica política. Aquests diuen que els altres no feien això, uns altres que per què no has fet això, i uns altres que per què no has fet no se què.... això és política? això és fer crítica política? La pregunta és: i per què no ens tirem els plats pel cap d'una vegada?

Perdoneu! però aquesta és la manera de criticar? potser sí, jo no sóc polític... però si això és fer política, si-us-plau que algú m'avisi. Entenc que s'hagi de criticar, perquè aquest és el secret d'una bona oposició i també d'un bon govern... però aquesta és la manera? és que no saben perdre? aquesta és la manera d'estimar el poble? quina imatge donem als sentmenatencs i sentmenatenques?

La meva opinió és que hauriem de deixar, entre tots, que el govern actual governi a la seva manera; és el seu primer any, i sel's ha de donar temps. La crítica hauria de ser més constructiva i esperar a que els vilatants tornem a exercir el nostre dret a vot, l'any 2011.

Tots/-es som pops/-es

Sun, 05 Oct 2008 11:10:00 +0200

Aquest títol m’ha vingut suggerit per l’exemple, tret del Càntic dels càntics, amb què he clos l'article anterior. El terme popa, del llatí pŭlpa, significa ‘polpa’, ‘molla’, ‘palpís’, i en els parlars del català occidental s’usa per designar la mamella. Si a la parròquia de Borredà, sense anar més lluny, es venera la Mare de Déu de la Popa, no és gaire aventurat de suposar que es tracta de la imatge d’una mare donant el pit al seu fillet. Reconec que l’expressió triada per titular l’escrit és poca-solta, però no pas més que alguns excessos verbals a què ens ha abocat la societat actual.

És innegable que les repercussions que tenen en el llenguatge els progressos socials assolits per les dones no és cap assumpte banal, i que obliguen a replantejar-se molts esquemes mentals i a mirar de trobar solucions lingüístiques no sempre fàcils. Ara bé, una cosa és afrontar nous reptes i una altra de ben diferent no tenir en compte que en el llenguatge hi ha una bona part de convencionalisme. Quan encara avui diem que surt el sol o que es pon, tots sabem que això no es correspon amb la realitat. O quan diem piscina no ens referim a un receptacle ple de peixos, ni quan diem mocador de cap no pensem en cap drap que serveixi per mocar-se, ni quan parlem de cordar-nos la camisa no volem dir que ens la lliguem amb cordons.

El lector d’una certa edat deu tenir ben presents aquelles paraules del president Tarradellas al balcó de la Generalitat: «¡Ciutadans de Catalunya! ¡Ja sóc aquí!» Més endavant es va començar a instaurar en el llenguatge dels partits d’esquerres i sindicats la moda imparable de fer la distinció gramatical. Les proclames d’aquella època –com les d’ara, d’altra banda– estaven farcides de «companys i companyes», «treballadors i treballadores», i tota la pesca. El que és curiós és que no hi he llegit ni sentit mai «empresaris i empresàries», per exemple. La raó d’aquesta discriminació és molt clara: es tractava, i es tracta, de tocar la barbeta a la possible clientela i res més.

Per aterrar ja en el terreny que ens importa, a l’articlet que vaig publicar el 18 de juny passat comentava que en l’escrit del PSC a què allà feia referència hi havia sis vegades l’expressió «la gent gran» en comptes de la senzilla «els vells». Ara vull destacar que els socialistes també hi feien memòria del compromís contret per «tots i totes» de treballar conjuntament «per ells». ¿Què passa, doncs, que a Sentmenat tothom es queda viudo, que no hi ha cap dona que arribi a vella? I la cosa no s’atura aquí: com que en un moment donat els i/o les socialistes locals van retreure als convergents que els haguessin tractat com «els senyors del PSC», ara aquests, amb obsequiosa ironia, se’ls adrecen amb la fórmula «senyors i senyores del PSC». Però, ben mirat, no tot és tan irònic com això, perquè en un dels últims escrits apareguts al web de CiU hi surt «sentmenatencs i sentmenatencs», on una errata intranscendent es converteix en tautologia. Jo em pregunto si aquesta gent també enraonen així en el tracte habitual amb la família i els amics, i vull creure que només ho fan quan es calcen els coturns, és a dir, quan fan comèdia. Prou ases som, doncs, els ciutadans de deixar-nos entabanar pels seus cants de sirena. Si els donéssim a entendre amb fets que recorrent a aquestes ridiculeses no en trauran pas gens més de calaix, potser finalment deixarien de fer el carallot.

Perquè se suposa que els que contribueixen a implantar un ús tenen intenció de ser-hi conseqüents. Per no fer-me carregós amb una carretada de casuística, jo només demanaria a la major part dels nostres polítics locals com s’ha de dir, per expressar-se correctament, «¿quants sou a casa teva?», «no tenen fills», «eren tres germans», «entre ells no s’entenen», «tots s’hi han adherit», «el noi i la noia es fan carícies l’un a l’altre», etc. O bé si és inacceptable la concordança gramatical en «els homes i les dones honestos però poc generosos». O bé quina fórmula hi ha per dir «son pare és molt divertit, i sa mare encara més», i, a la inversa, «sa mare és molt divertida, i son pare encara més». O bé si d’una dona que faci el mort se n’ha de dir que «fa la morta». O bé si hem de colgar set canes fondo el «tothom» i el vulgar «tot déu», o si adjuntant-hi com a lenitiu «i totadona», «i tota deessa», es pot dir que la cosa ja queda equilibrada.

Deu ser que els escriptors no dominen prou l’eina amb què es guanyen el pa, perquè encara no he trobat cap professional que es preï –sigui home o dona, tant se val– que s’expressi de la manera que alguns practiquen amb tant fervor com poca coherència. A La febre d’or, de Narcís Oller, quan Foix se n’ha anat a París amb una bagassa, el novel·lista li fa tenir aquests pensaments: «Si la dona es planyia, si la dona cridava i, ofesa, el menyspreava, tindria raó de sobres... Però no, no, ¡què dimoni! ¿Quin mal havia fet a tercer? Cap; ni un, ni mig.» Aquest masculí a tercer es refereix sobretot a la dona traïda, però no hi ha altra manera sensata de dir-ho. I, si no, que el lector provi d’esmenar-ho en a tercera.

Salvador Oliva, en un poema titulat «Adreça a una escriptora que equivocava els gèneres per culpa d’un feminisme mal entès», acaba amb aquest sa advertiment que més d’un s’hauria d’aplicar:

«Homes i dones, rebutgem la broma
dels hòrrids masculins i femenins!
El sexe i el llenguatge són sublims;
si fent l’amor no hem de ser mai mesquins,
tampoc no hem de ser un plom usant la ploma.»

La cuca fera

Sun, 05 Oct 2008 11:00:00 +0200

A les Balears és conegudíssima una glosa que, amb algunes variants, fa així:

Una figa, per ser bona,
ha de tenir tres senyals:
clivellada, secaiona
i picada de pardals.

Això té una interpretació recta que no escandalitza ningú; però al mateix temps n’admet una altra d’inequívoc caràcter sexual. Si és probable que un català continental en copsi l’ambigüitat ja d’entrada, per l’ambivalència de figa, un mallorquí se sent inclinat a donar-hi preferentment el sentit figurat perquè el terme correlatiu pardal, que per a ell significa també ‘membre viril’, acaba de fer la balançada cap a aquest costat. Fins a tal punt que el Diccionari català, valencià, balear, d’Alcover-Moll, fa la següent precisió: «El mot pardal ha pres un sentit completament obscè a Mallorca, on l’ocell Passer domesticus és anomenat gorrió o teulader» (i el fet que altres versions de la glosa acabin amb «...i picada d’animals» ho confirma). En sentit contrari, un illenc pot parlar tranquil·lament dels morros d’una persona sense cometre cap grolleria, perquè per a ell aquest terme significa senzillament ‘llavis’. La conveniència o no d’una expressió determinada depèn dels hàbits lingüístics de cada u, però també varia segons el grau de familiaritat entre els interlocutors, el medi social en què es profereix, les diverses èpoques i un munt d’altres factors. Tots ens hem trobat, de segur, en circumstàncies que aconsellen d’evitar un terme malsonant. Ara no em proposo de fer cap tipologia dels diversos recursos que hi ha a l’abast, sinó simplement d’assenyalar-ne tres menes.

El primer recurs és la simple supressió del terme conflictiu. En el Llibre de tres que esmentava en un escrit anterior hi ha aquesta sentència: «Tres coses fa[n] mal marit a muyller: una pessa prop del cul qui·l fa cogul e lo rebotegar que ella fa e ésser mal curosa.» L’Alcover-Moll defineix el verb rebotegar com a «contestar amb paraules irades o de disconformitat; replicar», i seguidament en dóna tres exemples literaris antics, el tercer dels quals pertany al llibre en qüestió. El cas és que la frase que he escrit en cursiva hi apareix suplerta per tres punts suspensius. Tenint en compte que significa ‘una peça prop del cul que el fa cornut [el marit]’ i que, almenys segons la meva interpretació, forçosament ha de fer referència a un rival del membre del marit (sigui en forma de membre d’un amant o, potser més probablement, en forma de consolador), és fàcil d’entendre el motiu de la supressió. En certes edicions i també, fins fa ben poc, en els diccionaris era de rigor prescindir dels fragments o els termes que es consideraven inconvenients. Armand de Fluvià va haver de lliurar una dura batalla perquè al diccionari d’Enciclopèdia Catalana hi incorporessin lemes i definicions fins llavors proscrits, com seixanta-nou i altres per l’estil.

El segon recurs és el camuflatge. Frederic Mistral, a Lou tresor dóu felibrige (que, com molts altres diccionaris, es pot consultar per internet), dintre de l’article coun (vol. i, p. 618) recull la dita «Κυ α κουν α παν, κυ α υιε μορ δε φαμ». Estic segur que més d’un hi reconeixerà l’alfabet grec, però es tracta tan sols d’una aparença: és grega la disfressa, mentre que la frase és pur provençal. Transcrita en alfabet llatí, correspon a «Qui a coun a pan, qui a vié mor de fam», que, traduïda literalment al català, és «Qui té cony té pa, qui té vit mor de fam». (Aquí l’Alcover-Moll no s’està de recollir-ne, dintre de l’article pa, el paral·lel existent en la nostra llengua: «Qui té cony, té pa; qui té pixa, va a captar», que defineix així: «vol dir que el qui té filles, pot refiar-se d’elles quan és vell; però el qui només té fills, no en pot esperar gaire auxili». En canvi, d’una manera ja no tan pudibunda, entén la frase feta menjar pa de cony com a «viure dels diners guanyats amb comerç carnal de la dona, de la filla, etc.». Jo no veig tan clar que hi hagi d’haver persona interposada, ja que la interpretació directa és ben pausible: és a dir, que la dona té una manera més a mà –i que se’m perdoni l’expressió– de guanyar-se la vida que no pas l’home.) En el món editorial hi ha una llarga tradició d’escriure els uerba nefanda, o ‘paraules que no es poden dir’, en llatí. I encara més: en l’edició de clàssics –grecs, llatins o medievals en llengua vulgar– era un ús acceptat d’oferir íntegre el text original però expurgant la traducció sempre que calgués.

El tercer recurs és la substitució. El desembre del 2004 va aparèixer, editada per Proa, una versió titulada Evangelis de Marc, Mateu, Lluc i Joan, amb els Fets dels apòstols, la carta de Pau als Romans i el llibre de l’Apocalipsi. Segons el traductor, el valencià Joan F. Mira, «la importància cultural de l’obra que coneixem com a Nou Testament mereix una versió nova i diferent. I aquesta és justament la qüestió, la diferència: es tracta, en efecte, d’una versió “literària”, i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis i d’altres textos neotestamentaris. És a dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica, i més concretament de la literatura en llengua grega». En el passatge en què se’ns conta la visita de Maria a la seva cosina Elisabet (Lluc 1), Mira posa en boca d’aquesta les paraules següents: «Beneïda tu, més que cap dona, i beneït el fruit de les teues entranyes!» Poc abans, se’ns ha narrat així l’escena de l’anunciació: «El sisé mes, Déu va enviar el missatger Gabriel a una vila de Galilea que es diu Natzaret, a visitar una noia que estava compromesa en matrimoni amb un home que es deia Josep, de la casa de David, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà i li digué: “Alegra’t: el senyor t’atorga el seu favor i t’acompanya!” Però ella, en sentir-ho, es va torbar, i es preguntava quina mena de salutació era aquella. “No tingues temor, Maria”, li va dir el missatger. “Déu t’ha concedit el seu favor, i ara et quedaràs embarassada i pariràs un fill. [...]”»

El lector ja es deu haver adonat, a hores d’ara, que en comptes d’àngel aquí es diu preferentment missatger (que és el que significa el terme ággelos de l’original grec) i que en lloc de noia verge, com ho tradueixen els monjos de Montserrat i la Bíblia Interconfessional Catalana, aquí hi ha simplement noia (que és el significat corrent de parthénos). De fet, Mira va més enllà, perquè tradueix per acte de poder (dýnamis en grec) allò que tradicionalment se’n diu miracle, i per alè sagrat (pneûma hágion en grec) allò que en les versions confessionals apareix com a Esperit Sant. Personalment lamento que no hagi fet un pas més, i que així com diu l’ungit del senyor, en coincidència amb les altres versions, no hagi traduït també Jesús l’Ungit (que és el que significa christós en grec) en comptes de Jesús Crist. Aquesta necessitat d’acostar els textos al llenguatge actual és palmària en el cas de la Bíblia, on, per subratllar-ne només un tret, el pes de la tradició ha fet perdurar fins als nostres dies girs que són hebraismes, com els superlatius rei de reis, pels segles dels segles o el Càntic dels càntics (títol, aquest últim, que Luter va traduir encertadament per Das Hohelied Salomos, és a dir, ‘El Cant excels de Salomó’).

Però aquí m’interessa de fixar l’atenció en dues paraules que no tenen res a veure amb l’adscripció a una creença determinada, sinó amb l’evolució de la sensibilitat respecte al llenguatge. L’avemaria que vam aprendre els de la meva generació acabava així: «...beneita sou vós entre totes les dones i beneit és el fruit del vostre sant ventre, Jesús.» Doncs bé, les versions modernes que he consultat porten totes, respectivament, beneïda i beneït. La força que exerceix beneit, que avui dia significa ‘estúpid’ (amb una evolució semàntica semblant a la que han sofert els seus congèneres benaventurat, bonifaç / bonifaci –en català es diu, i no per casualitat, que «no es pot ser dues vegades bo»– o cretí, que originàriament venia a significar ‘innocent’) ha anat arraconant l’ús d’aquella forma adjectival en la invocació mariana i fins i tot en expressions que han estat sempre ben vives, com pa beneit i aigua beneita.

El segon aspecte lingüístic que vull comentar de la traducció és el de «pariràs un fill». Abans era un terme ben corrent, com ho demostra una nadala antiga que fa així: «¡Gran marevella [e]sta nit, / que una Verge n’ha parit / [e] és-ne romasa poncella!» Avui, però, i sobretot en textos sagrats, s’esquiva aquest verb, segurament perquè ha quedat contaminat per l’ús que se’n fa en dicteris com «¡Malparit!», «¡La (puta) mare que el va parir!», etc.

Com a darrer exemple, una traducció medieval del Càntic dels càntics fa dir a l'espòs aquestes paraules: «Ell me bes del besar de la sua bocha, car millor[s] són les tues memelles que vi e pus adorans que bons engüents.» Deixant de banda que el manuscrit diu adorans en comptes d’odorans, és a dir, ‘oloroses’, el fet és que avui ningú no s’atreviria a posar mamelles en un context com el present. El terme hebreu deu ser polisèmic, perquè alguns el tradueixen per amor, d’altres per carícies i la Vulgata per ubera (que correspon etimològicament a la paraula castellana ubres), d'on el va poar el traductor català.

Tot aquest pa de text em serveix d’introducció a l’escrit que publico seguidament, i que és, en definitiva, on volia anar a parar.

Allò que ens queda

Tue, 23 Sep 2008 16:28:33 +0200

M’acaben de trucar per telèfon des de Santiago de Compostel·la per fer-me una enquesta en nom del Centre d’Investigacions Sociològiques. Ha estat breu; les preguntes eren ràpides i simples. Què en penses, de la situació de l’habitatge? Com veus la immigració? Què et sembla l’actuació del Gobierno? Com jutges la situació econòmica? Dic que eren ràpides i simples perquè la resposta havia de ser: molt bé, bé, malament, molt malament.

És fàcil, no? Com veus la immigració?: molt bé, bé, malament, molt malament? Se m’ha acudit preguntar-li a l’enquestadora des de quin punt de vista havia de respondre, ja que em semblava que, abans, havíem de delimitar una mica la qüestió. M’ha dit que no calia, que només volia una resposta global, que ja n’hi havia prou i que no hi havia temps per aprofundir en les preguntes. I així ha anat passant l’enquesta, entre bens i malaments i entre zeros i deus. Tant de rigor m’ha deixat esblaimat. Ja espero que arribi el dia que el CIS n’anunciï els resultats: un 39% dels enquestats desaprova l’actuació del Gobierno, tal polític treu una valoració d’un 4,23, la immigració preocupa...

Normalment no atenc aquest tipus de trucades. Gairebé sempre et telefonen per vendre’t alguna cosa en hores que vols estar tranquil. I sempre, sense el gairebé, qui truca parla en castellà i no entén el català. Si estic d’humor, dialogo: “Está el señor Vila Padro?” (no hi ha manera que diguin bé els accents). “Sí, sóc jo, digui’m; què voldria?” “Cómo dice?” I penjo. Si no estic d’humor, penjo d’entrada i santes paus. Però aquesta vegada he tingut una mínima curiositat per veure com seria l’enquesta. I prou que ho he vist. Cinc minuts de temps perdut.

Si almenys m’haguessin preguntat coses interessants, com ara: creus que els partits catalans mantindran el front comú en la negociació del finançament?, obtindran un bon acord?, valdrà la pena tornar a votar mai més?, estàs disposat a marxar d’aquest país tan bon punt vegis que no hi ha res a fer?, t’agradaria fer un viatge en tren per l’Europa Central amb l’Orient Express?, etc., coses d'aquest estil. De tota manera, sí que m’han fet una pregunta interessant. Ha estat al començament de l’enquesta, potser per despistar-me: quin és el darrer llibre que has llegit?

He respost lentament, articulant bé els sons, recreant-me en la bilabialitat morosa de les dues emes del primer mot i en la duresa oclusiva, velar, que domina la segona part del títol, atardant-me, finalment, en la pronúncia del nom evocador, classicitzant, de l’autor:

“El darrer llibre que he llegit ha estat: Summa Kaòtica, de Ventura Ametller.”

Summa... Kaòtica... Llegiu-ho lentament, repetiu-ho sense por, sense pressa. “Summa Kaòtica, de Ventura Ametller”, he dit.

I he mentit. El darrer llibre que he llegit ha estat Resta Kaòtica, del mateix autor, malauradament traspassat el juliol d’enguany. Si mai abans no havíeu sentit a parlar de Ventura Ametller, ara teniu l’ocasió de reparar el tort. És sens dubte un dels nostres escriptors més genials, per bé que terriblement desconegut. Cossetània Edicions ha publicat en dos volums aquest díptic esplèndid anomenat Summa Kaòtica/Resta Kaòtica, una fantàstica (en tots els sentits del terme) crònica del país en la dura època de la Guerra Civil i els primers anys del franquisme.

Una lectura que haurien de fer tots els llegidors, la gent amb ganes de passar-s'ho bé, els qui pateixen d'estrès, els nostres polítics, els sentmenatencs en ple, les sentmenatenques que no se sentin incloses en el genèric masculí que acabo d’esmentar, l’enquestadora de Santiago de Compostel·la i qualsevol persona que vulgui aprofitar al màxim allò que ens queda: una mica de temps per llegir. La resta, faramalla.

L’anonimat o la primera línia de foc?

Sun, 21 Sep 2008 13:19:28 +0200

Ser a primera línia de foc no garanteix massa una medalla.

La nostra societat, competitiva, desconfiada, malmesa per tant d’abús i tanta deslleialtat, propicia que a primera línia de foc el què més t’arribin siguin trets.

La presumpció d’innocència és, en realitat una utopia. Ho he vist de prop i ho he sentit en pròpia pell.

Però no es pot, en el mal anonimat resultar útil a les persones. Les causes defensables necessiten caps visibles, i aquests han de tenir una identitat.

Hi ha qui troba el seu lloc útil a la societat en les accions socials que emprenen les religions o les ONG, n’hi ha que a la política, buscant la microsocietat que més s’acosta a la seva filosofia de vida, i n’hi ha que a partir d’una idea generen el moviment que els portarà a l’objectiu.

I a primera línia de foc no hi ha protecció útil. Exposat al judici permanent sota la premissa «la bona voluntat es improbable», desde l’anonimat, arriben projectils de difícil ubicació, no oblidem que el mal anonimat permet amagar-se, per disparar.

L’anonimat es la millor opció?

El mal anonimat permet valorar els errors dels altres, permet treure conclusions, fer judicis i sentencies. Permet oposar-te sense donar alternatives, permet tenir una diana segura, i en alguns casos ser altament destructiu sense ser mai descobert.

Però el que no et permet es ser útil.

Admiro a les persones útils, les que escullen la primera línia de foc, les que tot i ser diana segura s’exposen. I no sabeu com temo als mals anònims.

No és tant important la forma com la manera. Totes les persones que s’impliquen són igualment respectables. Hem de ser capaços de valorar qui es posa en primera línea de foc per ser útil, per sobre de la microsocietat que escull per fer-ho.

Només els éssers que escullen ser útils, amb les seves ínfimes intervencions fan l’entorn una mica més respirable...

Si som capaços de fer això començarem a evolucionar!

Escriure

Fri, 19 Sep 2008 20:19:46 +0200

De vegades, no tinc ganes d’escriure, però a la que tinc un bolígraf i un paper a les meves mans, em surt qualsevol cosa, i el que és més fort, és que el que escric té sentit. No són paraules sense solta ni volta, ni molt menys, tot té un sentit.

No sé com ho faig, però vaig afegint paraules en una frase, sense pensar en el que vull escriure, només em limito en anar construint un popurri, que desprès sembla ser un text d’allò més creatiu. No sè ni com ho faig, per què ara mateix, estic escrivint això sense ni saber el que realment vull dir.

Només ho faig per què escriure, m’ajuda a comprendre les coses, fugir dels problemes i centrar-me en el que estic fent. Trec les paraules de dins el meu cor, sense equivocar-me, no necessito cap guió, igual que a la vida, la vida no necessita cap guió, va per ella sola, i ens acompanya fins la fi.

Fa ja uns anys, participava d’unes trobades de jovent , els diumenges a la nit, sota les estrelles al Pla del Castell de Sentmenat. Alguns no sabreu ni de què anava allò, però segur que em vau sentir a parlar per el poble. Es tractava d’explicar contes i històries davant d’un públic que escoltava amb el caliu d’una guitarreta i una mica de “cali motxo” . Tothom hi podia participar, explicar les seves vivències, històries i anècdotes.

Jo en aquelles trobades, vaig explicar molts contes , em sembla recordar que eren un total de 73 contes, això durant els anys 2000-2003 aproximadament, ara ho recordo molt vagament. Fruït d’aquelles trobades, es va editar un llibre: “ Els Contes del Pla del Castell”.

Des d’aquí animo a tothom a escriure, sigui on sigui, en un paper, en un diari, a Internet, allà on sigui, però escriviu. Us sentireu molt bé, quan ho hagueu fet.

L’escriptura us espera!