Dissabte, 12.1.2008. 02:10 h

La Nau (1)

Una nit de dissabte obscura. Tan fosca que l’enllumenat públic s’havia conxorxat amb la tenebra. La lluna també remenava l’olla, conspirant mafiosa, perquè aquella nit d’hivern de 2007 havia determinat no fer acte de presència, segurament per emmascarar de circumstàncies aleatòries qualsevol investigació forense i vés a saber quin succés escabrós que s’estava a punt de produir, o potser ja s’havia esdevingut.

-Noviluni de mal averany, -vaig pensar.

Quan a Sentmenat es fan llums als carrers, és pura festa, i la nit es fa dia. Aquella nit, ni llums ni festa: feina a caminar i no topar amb un fanal o trepitjar la tant socorreguda tifa de gos. Vaig pensar que a Ca la Vila algú estava fent la becaina del canonge, gronxant-se en els impostos, tal com sempre. I se’m feia estrany circular amb cotxe a les 9 del vespre, a negra nit, i no antançar a veure-hi de front més enllà del que permeten els cons de les curtes. La resta, penombra absoluta, a esquerra, a dreta i amunt.

Baixo per Eugeni d’Ors i trenco a la dreta pel carrer del Pare Victorí. Tot recte deixo a mà esquerra el forat negre de la plaça de la Lleva del Biberó. Hi ha llum en algunes finestres de l’edifici d’obra vista. Semblen parelles joves sopant les restes d’hipoteca que han sobrat d’una discussió amb el director de la caixa. Sóc conscient que transito per una ex-futura zona verda reconvertida en or-totxana. Hi ha moltes altres finestres sense il·luminació. Penso que també són parelles joves que, o bé tiren de veta sopant a casa dels pares/sogres o bé s’estan hipotecant la vida sense les proteccions adequades. La fosca convida al jaç i totes les apagades gaudeixen d’una certa fama parentiva putativa.

Cabòries!, que diria el Montilla. Giro a l’esquerra i enfilo avall per Jaume Roca. A cinquanta metres ja he entrat la quarta demarrant i deixant tot seguit el gas per arribar suau a la cruïlla amb l’avinguda de la Zona Industrial. Cony! Adhuc! Nogensmenys! Falòrnies! No m’empassaré l’stop perquè ho tinc tot apamat de cada dia, però estic a punt de fer una vídua d’una mena de Quasimodo que se’m tira a sobre mentre intenta travessar el carrer sostenint una bossa de cel·lofan a cada mà, plenes de sang i carn esquarterada. En una d’elles hi endevino un ull i a l’altra una orella sangonejant: com l’orella del Sr. Spock després d’un incident amb la Sra. Gillette... i tot plegat semblen les deixalles d’una teletransportació fallida. Ja deia jo que no es podien desafiar els principis de la termodinàmica!

El vianant, que s’ha abalançat sobre el capó, caminava nerviós, vigilant neguitós tot el seu voltant amb moviments gairebé espasmòdics. I no m’ha vist arribar. L’entrebancada l’ha llençat de morros contra el capó del cotxe i de resultes de la frenada ha quedat presentat en safata just davant meu, al final de la xapa més o menys a l’alçada del radiador. Sembla un godall de Nadal i em mira amb uns ulls com unes taronges i la llengua li penja. Amb l’entrebancada, intentant un equilibri impossible, ha anat giravoltant els braços fins que l’ensopegada final ha catapultat una de les bosses contra el parabrises. Ara hi ha un ull que m’escruta darrera del teletac, i una perdiu (amb cor i fetge) enganxada al recordatori de la ITV em fa memòria: he de deixar de fumar i reduir les dosis de cigaló.

De la vorera esquerra s’acosten corrents més homenets amb bosses de carnisseries, espaordits per la gran castanya que acaben de presenciar. Tots s’aboquen al company per auxiliar-lo mentre reposen els farcell al terra: ulls, orelles, cors, sang i més sang, perdius, fetges...

Erem a Sentmenat una nit d’hivern de 2007 i algú havia intentat transportar individus des de l’Enterprise fins a les proximitats de la deixalleria. L’operació semblava fracassada i potser els Klingons havien estat enviats per fer neteja...