Pluja fina

Els dos darrers caps de setmana, potser per allunyar-me dels sorolls, dels paisatges de totxos o qui sap si per allunyar-me de mi mateix, vaig decidir escapar-me fora d'allò que es coneix com el cinturó de Barcelona, lluny dels fums i l'asfalt.

Potser va ser l'atzar, potser va ser la curiositat o, qui sap, potser va ser l'esperança de creure que segurament s'exagerava quan es parlava de la falta d'aigua als pantans del país. Immensa va ser la meva decepció al veure amb els meus propis ulls la crua realitat. Primer, el pantà de Sau, que mostrava, sencer, el seu carismàtic campanar i que el descens de les aigües permetien acostar-t'hi a peu pla fins a poder tocar els seus fonaments i part de les cases, ara ja en runes, que envoltaven antany aquest poblet submergit per l'home.

I com si no n'hagués tingut prou, ahir al matí em vaig escapar a veure el pantà de La Llosa del Cavall, al Solsonès, pensant-me que potser, al canviar de zona, aquest pantà hauria rebut mes pluges que no pas el de la comarca d'Osona. Però res mes lluny de la realitat. El pantà es veia clarament sota mínims i deixava mostrar nítidament la marca al seu voltant d'allò que un dia havia sigut el seu cabal, una quinzena de metres mes amunt d'on es trobava actualment la franja actual d'aigua.

I després de deprimir-me al veure que no sempre els masmèdia ens enganyen, després de veure amb els meus propis ulls que el problema és real, després de tornar a casa abatut i trist, just després, el cel s'ennegria i tornava aquell aire de pluja que ja estava mig difuminat en el record, fent aparèixer subtilment un somriure al meu rostre.

I d'aquesta manera, sinuosament i sense fer gaire soroll, com la pluja fina, que no inunda però dona vida, inauguro aquest bloc tot esperant no haver d'esperar la propera pluja per escriure. I agraint a Sentmenat.com l'oferiment d'aquest espai, aprofito, també, per saludar a la resta de blocaires que amb els seus escrits i opinions donen vida a un poble que molts ja donàvem per perdut.