Perspectives de futur (o no) a l’Ajuntament de Sentmenat

Joaquim Solé Vilanova

---

Comparteix

Tweet

• Pocs ingressos i massa despesa: Els fets. La crisi de les finances municipals és el resultat de tenir pocs ingressos i massa despesa. Obvi. Els minsos ingressos es deuen a la crisi econòmica (i en particular a la de la construcció), però també a no haver sabut els governs locals aprofitar correctament, en èpoques normals, les fonts d'ingressos posades a la seva disposició (impostos i taxes i preus pels serveis). L'excessiva despesa es deu a despeses de manteniment i explotació d'equipaments excessius o sobredimensionats, a una plantilla de personal rígida i a un pagament obligat d'amortitzacions i interessos de préstecs desbordants. La crisi és avui més greu per als ajuntaments perquè totes les administracions estan en crisi i cadascuna s'ha d'espavilar sola. I la crisi és encara més greu perquè molts ajuntaments (les comunitats autònomes també!) han perdut tres anys preciosos, reaccionant tard i no sempre de forma intel·ligent. 
  
  Solucions? Les que per a cada cas -greu o molt greu- adoptaria una família en la seva economia domèstica amb sentit comú: intentar augmentar ingressos, pagar els interessos i amortitzacions dels préstecs (renegociant-ne una part, si es pot!) i ajustar la despesa als ingressos. En conseqüència, reduir, poc o probablement molt, el nivell de serveis prestats als ciutadans. I res d'inversions! Això és molt dur? Sí. Però hi ha alternativa? No.
  
   
• Els comportaments dels polítics locals: Entre aquests cal distingir si són un equip de govern nou amb majoria absoluta (o de coalició ben cohesionat), un equip de govern nou en minoria (o de coalició poc cohesionat, és a dir, el partit minoritari que sosté el govern vol la seva recompensa i prou), o un equip de govern que repeteix. Un equip de govern nou i amb majoria és el que té més possibilitats de resoldre el tema, o almenys encarrilar solucions, perquè no és responsable de la gestió deficitària recent i, per tant, pot ser més transparent a l'hora de posar sobre la taula la veritable situació financera del municipi. Ara bé, cal, a més, que sàpiga exercir el seu lideratge, tingui clar a on vol anar, tingui imaginació, sigui valent en aplicar les mesures necessàries per dures que siguin, i s'esforci a comunicar-se bé amb els ciutadans. Aquesta comunicació -avui imprescindible!-, ha de servir per explicar de forma comprensible la realitat financera del propi ajuntament, els costos dels principals serveis municipals, la cobertura que donen els preus i les taxes, i les mesures dures que cal emprendre. Aquesta explicació caldrà fer-la, probablement, cada sis mesos en els propers anys, i cal transmetre el missatge de realisme amb un sentit positiu i esperançador. Cal expressar amb claredat que som on som perquè vam perdre, tots una mica, el sentit comú en gastar per sobre de les nostres possibilitats de cada moment, i ara cal recuperar aquest sentit comú per tirar endavant i col·locar-nos en unes finances raonables i sostenibles encara que sigui en 4, 8 o 12 anys. Això és el què ha de fer un govern municipal que procuri per l'interès general. No farien això mateix un pare i una mare que han d'explicar als fills adolescents per què s'han de replantejar el nivell de despeses familiars, tant si s'havien embarcat amb un préstec asfixiant com si solament han disminuït les seves rendes familiars?
  
  Ara bé, hi ha governs municipals que de moment demostren ser incapaços de fer front a la realitat. Millor dit, hi ha governs que són incapaços de veure la realitat. I si no, per què hi ha governs municipals que demanen encara préstecs desorbitats a entitats financeres, que tots sabem que van escasses de diners, amb les quals fins ara quasi no treballaven? I si no, per què hi ha governs municipals que no han aprofitat els préstecs de l'ICO per pagar factures de proveïdors anteriors al 30 d'abril, sabedors que l'Estat posa com a condició no tenir dèficit ens els propers anys, atès que aquells volen fer inversions noves encara que l'ajuntament tingui finalment un dèficit o un deute més alt?
  
   
• Els comportaments dels ciutadans: És fàcil acostumar-se a viure en un alt estànding. És fàcil acostumar-se que l'Administració pública ens ho subvencioni tot, si no ens ho regala quasi tot. Pagant qui? Durant anys ho hem volgut ignorar. Com ens hi desacostumem després de 15 o 20 anys? No ho sé, però caldrà fer-ho. Serà difícil per a tothom, però especialment per a aquells -els joves- que sempre ho han vist així: l'Administració publica (Estat, Generalitat, ajuntament) és per a ells l'encarnació dels Reis Mags, que tot ho regalen i a tot diuen que sí (però fa 30 anys curiosament els Reis Mags no ens deien a tot que sí). Ara caldrà dir que no. I això costarà d'entendre. Oi més si s'és jove. Oi més si l'economia familiar està també en crisi. Es busquen i es buscaran excuses, polítiques i ... humanes: que si les polítiques keynesianes (cal despesa pública en temps de crisi), però ens hem cruspit el marge de maniobra; que si cal preservar la despesa social, però és que social ho és quasi tot!; que si no es fan prou bé les retallades; qui n'és expert de les retallades en temps de crisi, si només teníem polítics i gestors experts a gastar en època d'eufòria? Ara els nostres polítics han d'aprendre a gestionar l'escassetat.
  
  Quina reacció esperarien uns pares d'uns fills sobreprotegits acostumats a gastar, a viure bé, a tenir-ho tot, a viatjar, a tenir satisfetes gairebé totes les demandes? Doncs crec que aquests pares haurien d'esperar resistència, indignació, no voler reconèixer l'evidència, no acceptar l'austeritat. O, si s'explica bé, potser sí que s'acceptarà, tot i que costi. Però quina alternativa tenen els pares sinó fer front als deutes, reduir despeses i procurar l'augment de les seves rendes o, a través de la formació, les rendes dels seus fills el més aviat possible? Què té de diferent un ajuntament d'una família quan l'equip de govern procura per l'interès general? La família no pot "tancar" el negoci. L'ajuntament tampoc. A la família la persegueix el deute tota la vida. A l'ajuntament també, encara que un equip de govern pugui anar retardant les solucions i deixar el problema per a l'equip següent. Alguns municipis hauran d'esperar quatre anys més a afrontar els problemes? Pobres ciutadans!
  
   
• El comportament de les Administracions superiors: Consells comarcals, diputacions, Generalitat i Estat. Ho deixem al tinter, però no ens estarem de dir que són corresponsables del nyap de les finances municipals. I com a tals han d'ajudar a trobar solucions als ajuntaments.
  
   
• Quines perspectives tenen els ajuntaments per al 2012? Dures! Però com més aviat s'afrontin, millor. A Catalunya estem més acostumats a pagar pels serveis públics. Això ens ajudarà. A Catalunya estem menys avesats a la cultura del subsidi. Això també ens ajudarà. Però la realitat és tan crua que cal valentia per part dels polítics, cal una administració més eficient per part dels gestors i treballadors públics, i cal una voluntat per comprendre la dura realitat per part dels ciutadans.

289 lectures       Cap comentari

Imprimir       Compartir