Pàtria i nacionalisme

La concepció que les persones tenim sobre determinats conceptes abstractes, individuals o col·lectius, ve sovint determinada per un ús social fortament influït pels discursos polítics. Allò que tots entenem per pàtria i nació, per patriotisme i nacionalisme, no és altra cosa que allò que mengem, dia sí i dia també, per boca dels polítics, del seu tarannà i de l'ús que acostumen a fer d'aquests termes mai prou ben definits. 

He tingut l'ocasió de conèixer personalment una de les veus més autoritzades en la matèria, qui m'ha ofert una visió d'aquesta dicotomia inductora de la reflexió. Maurizio Viroli, italià de Forlì, és professor de teoria política, estudiós del llegat de Maquiavel i de Rousseau. Després d'una pila d'anys ensenyant a Princeton, als Estats Units, ha aterrat enguany al Ticino, on dóna classes a un combinat d'estudiants suïssos i italians, i a un català perdut. M'hi vaig adreçar després d'una classe en què va posar el cas català com un exemple de nacionalisme mal entès, o més ben dit, mal anomenat. Viroli és prou coneixedor d'allò que es cou a casa nostra, li han traduït ja dos llibres al català i ha estat rebut, amb tots els honors, a la Generalitat per Josep-Lluís Carod-Rovira en rang de vice-president del govern.

Viroli ens explica, des d'una doble visió alhora italiana i nord-americana, quelcom semblant a allò que explica en clau francesa Philip Pettit. La pàtria és una cosa i la nació n'és una altra, no és el mateix ésser un patriota que un nacionalista. En el nostre context més immediat, la política catalana i l'espanyola, aquests termes han adquirit significats esbiaixats que res tenen a veure amb el sentit originari pel qual van néixer. La pàtria és un invent romà, una idea forjada durant el període de la Roma republicana. La pàtria significava, pels romans, el lloc comú: això és, un conjunt de valors com la llibertat, la igualtat i el dret que calia defensar, fins i tot amb la vida. Morir per la pàtria era morir defensant els valors unívocs que garantien la convivència lliure i igual de la civilització. La nació, per contra, és un concepte infinitament divers, creat a l'Alemanya del XVIII per Johann Gottfried von Herder, filòsof i teòleg, pare del romanticisme alemany contemporani. La seva visió d'allò que segons ell unia el poble germànic va ser coneguda com volksgeist, o esperit del poble. Aquest concepte definia una sèrie de valors que, segons Herder, unificava el sentir d'una nació, les forces creatives, la llengua o la raça que diferenciaven un fill del poble germànic de qualsevol altre ésser humà. El nacionalisme, entès a la manera de Herder, va servir de font d'inspiració als fundadors del segon imperi alemany, i més tard, a l'aparició del nacionalsocialisme i la fundació del tercer imperi (o Reich). Fora de l'àmbit germànic, el nacionalisme romàntic també va influir una facció dels revolucionaris francesos, amb Nicolas Chauvin com a cara més visible, o als homes forts de l'Imperi Britànic, com Benjamin Disraeli, Cecil Rhodes i Neville Chamberlain. La seva era una visió imperialista i agressiva del nacionalisme, que propugnava la conquesta de territoris per esdevenir hegemònics, i impregnada de darwinisme social, és a dir, de menyspreu absolut cap als pobles colonitzats. Una idea i una manera de fer que no s'allunya tant del que feu Hitler anys més tard sota la bandera de la raça ària i la necessitat d'un lebensraum, o espai vital, pel poble germànic.

A banda del nacionalsocialisme, l'exemple més agressiu del nacionalisme herderià, hi ha més exemples a la mateixa Europa que corresponen amb allò que he explicat més amunt. Dins l'Estat espanyol, només es detecten dos exemples de nacionalismes purs: el nacionalisme basc més primigeni i el nacionalisme espanyol d'arrel franquista, conegut com a nacionalcatolicisme. El cas del nacionalisme basc és fàcilment visible si s'observen els principis fundacionals del Partit Nacionalista Basc, redactats per Sabino Arana, on s'enalteix l'esperit de la raça basca i es denigra aquells que no en formen part, en una clara pràctica de darwinisme social. Res té a veure amb el que avui es coneix com a nacionalisme basc, ni de dretes ni d'esquerres, que a voltes prefereix definir-se com abertzale ('patriota'), de manera molt més acurada. Per l'altra banda, el franquisme d'arrel falangista és un altre exponent claríssim de nacionalisme agressiu. En aquest cas, com també en el basc però no en l'alemany, l'element religiós apareix com a inherent a la pròpia concepció de l'esperit nacional. La raça hispànica, terme de difícil sosteniment des d'un punt de vista biològic, va ser emprada a bastament per l'aparell ideològic de la dictadura, com també pel seu nucli inspirador, la Falange, en mimetisme amb el feixisme italià o el nacionalsocialisme alemany. En els àmbits català, gallec o, fins i tot, andalús, mai hi ha hagut lloc per un principi rector d'inspiració purament nacionalista.

Desplaçant el punt de mira cap a l'est, trobem evidents exemples del mateix tipus de nacionalisme a la zona dels Balcans. Deixant de banda les causes que va ocasionar l'esclat d'un conflicte de tals dimensions, que barreja elements ideològics, identitaris i religiosos, cal apreciar les diferències existents entre la convivència comuna abans i després de l'esfondrament de la república socialista de Iugoslàvia. Mentre el règim del Mariscal Tito va ser famós per afavorir la convivència comuna de tots els pobles balcànics, i on l'única exaltació nacional iugoslava era de caire estatal i socialista, les dirigències que el van succeir van deixar de banda aquests esforços i van començar a aparèixer líders que desenterraven el discurs ètnic i nacionalista de principis de segle. Les polítiques de Franjo Tudjman, Alija Izetbegovic o Slobodan Milosevic anaren encaminades a provocar l'enfrontament racial i feren aflorar el sentiment nacionalista de croats, bosnians i serbis fins a la destrucció absoluta de l'antiga convivència.

Arribant per fi al nostre país, cal observar com entre l'enorme conglomerat d'organitzacions, moviments i col·lectius que han defensat, ara i abans, el dret a l'autodeterminació del poble català, ja sigui a través de l'autonomisme o de l'independentisme, no hi ha ni rastre, o n'hi ha ben poc, del que s'ha conegut originàriament com a nacionalisme d'arrel herderiana. Sovint s'ha emprat el qualificatiu de nacionalista com una arma política entre les parts que defensen l'existència de dues nacions diferents i enfrontades. És a dir, des de l'espanyolisme, s'ha titllat històricament de nacionalistes a tots els qui defensen l'existència d'una nació catalana, amb una intenció clara d'equiparar aquesta defensa a una ideologia sovint de caire excloent i, fins i tot, xenòfob. L'error ha estat, des del catalanisme, assumir aquesta categoria com a pròpia i definir-se com a tal. Els partits del centre i de la dreta catalana han estat els que amb més èmfasi s'han vingut definint com a nacionalistes, inconscients o no de les connotacions negatives del terme i obviant la dificultat que comporta rebutjar aquests atributs que el nacionalisme històricament porta associats. L'esquerra catalana, per contra, no ha acostumat mai a adoptar aquesta definició de si mateixa. De considerar-se republicana, a considerar-se socialista, o bé simplement independentista, deixant de banda qualsevol exaltació nacional. El terme patriota, molt més definidor del que representa la defensa del nostre dret a l'autodeterminació, ha caigut en desús en els darrers anys per una negativització progressiva del terme. El catalanisme existent sota el jou del franquisme acostumava a definir-se com a tal, i fins i tot les diverses organitzacions de l'MCAN durant els anys vuitanta l'adoptaren com a propi: un exemple n'és el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que s'encarregava de la defensa i el recolzament als represaliats polítics de l'independentisme combatiu, i que els considerava inequívocament patriotes.

En conclusió, queda prou clar que les definicions i la terminologia sobre el sentiment de pertinença a un grup humà i la defensa d'uns valors i una manera de viure en col·lectivitat sempre han estat punt de discussió, i probablement, mai deixaran de ser-ho. El discurs polític modifica les idees i en transforma el sentit real depenent de les intencions, els adversaris i l'objectiu polític que es persegueix, però no per això queda exclosa la reflexió sobre les idees i els sentiments de cadascú sobre on i com vol ser definit, recuperant i eliminant, si cal, aquelles definicions que més ens poden perjudicar.