Tard i amb presses, com tot en aquesta època, comença a rutllar aquest bloc. He estat l'últim en començar, i a molta honra, degut a les vacancetes que m'he permès en aquest descans hivernal. Vaig marxar, com el rei Jaume, els darrers dies de l'any a prendre Mallorca. D'això ja fa 778 anys i diumenge passat molts vam recordar la data pels carrers de Ciutat.

Però bé, no obriré pas aquest bloc xerrant de les aventures per ultramar. Volia fer esment, però, d'una estranya sensació en topar-me de ple amb els poblets del Pla de Mallorca. El dissabte abans de partir vaig passar a veure l'exposició de fotografies que havien preparat els Amics del Museu-Arxiu. Allà s'hi veien tot de coses que jo mai he pogut veure, però per les quals, si més no, sento certa nostàlgia. Una nostàlgia de saber el que ha estat i ja no és. El Pla de Mallorca, pel qui no hi hagi estat, és una àrea exempta de la més nefasta petja humana. Els pobles d'allà conserven el mateix esperit que anys enrere gràcies a la seva menudesa: no hi ha blocs de pisos, ni cases adossades, ni naus industrials. Moltes cases són de pedra, els horts de foravila hi són abundants i ningú s'avergonyeix ni se'n riu dels xerrars més profunds de les llars rurals.

Així, d'aquesta manera, entre padrines, al·lots i pomades, he enyorat un Sentmenat que ni tan sols he conegut, però que sé cert que ha existit. Molt abans que ens l'omplissin de polígons i blocs en nom del progrés, molt abans que ens fessin creure que tot és necessari i pel nostre bé. El mal ja està fet i més que se'n farà. Hem de créixer, és llei de vida i llei de butxaca.