Jugant a matar

No hi ha gaire coses més inútils en aquest món que la diplomàcia, o com a mínim de la manera que l'entenen els organismes diplomàtics que representen la humanitat. La violència econòmica és molt més pragmàtica que la diplomàcia, o en tot cas, n'és la base. Serem diplomàtics per negociar tractats de lliure comerç, compres i vendes d'arsenals militars i si cal, serem diplomàtics per tapar-nos el nas i no ensumar l'olor de podrit. Ho ha demostrat la cancellera Angela Merkel a Israel, i ho està demostrant el món sencer a la Xina.

En Sarkozy, en Zapatero, la Merkel, la Rice, tots ells s'han passejat els darrers mesos per les catifes roges de la Ciutat Prohibida, aquell indret des d'on es prohibeix gairebé tot. Les agendes, plenes de negocis, i a la darrera pàgina, una lleu menció a la qüestió mediambiental. Alerta, només si queda temps després de les postres. Dels drets humans, ni rastre, de l'ocupació militar, ni rastre. No fos cas que el politburó geriàtric s'enfadés i no volgués fer negocis.

Mentrestant, a la tranquil·la Suïssa, el Comitè Olímpic dels Il·luminats va tenir la gran ocurrència d’atorgar les Olimpíades d'enguany al nou soci que tots ensabonen amb delit, la Xina. Els Jocs Olímpics, apart de ser l'esdeveniment esportiu més polititzat del planeta, és una eina de neteja ètnica, ideològica i del que faci falta. En això crec que hi estarem tots d'acord, l'arribada d'uns Jocs Olímpics a la ciutat acaba amb la brutícia als carrers, acaba amb la delinqüència i, de rebot, acaba amb la dissidència. Aquí mateix, a Barcelona, en vam poder ser testimonis. No tots, la majoria bavejava amb la desfilada del príncep Borbó per l'estadi i les patxangues dels Manolos. Però en tot cas, no està de més recordar la funesta Operació Garzón, apuntant contra Terra Lliure i disparant contra l'independentisme català, grosso modo. Els 17 casos de tortura que el mateix superjutge es va negar a investigar i pels quals, gràcies a Déu, Estrasburg l'ha condemnat (simbòlicament).

Tornant a la qüestió, i sense oblidar el paral·lelisme català, cal traslladar aquesta dinàmica higienitzadora a una dictadura declarada com la xinesa. Els exemples no s'han fet esperar, tres mesos abans d'iniciar-se els Jocs, l'exèrcit ja ha sortit als carrers de Lhasa per evitar el menor crit. Els tibetans han sabut jugar bé les cartes, tindran l'atenció del món centrada sobre l'estat que els ocupa, però si la lluita no arriba fins el final, la Xina caurà amb tot el seu pes militar sobre el Tibet, i probablement, no seran només tortures el que caldrà lamentar.

El president dels Il·luminats ha assegurat que si es fa un boicot als Jocs Olímpics serà l'esport qui en sortirà perdent. Algú li hauria de dir qui en sortirà guanyant si no es fa. A molts els sabria greu que Beijing'08 quedés en un no res, és cert que els esportistes no en tenen cap culpa, però si hem de lamentar alguna cosa, que no sigui un mar de sang al Tibet. I si algun esportista té un mínim de sensibilitat, que es faci sentir, que aprengui dels companys negres del 68.