Així mateix, un poble viu i antimarquesal.

Encara brut i pudent de ferum medieval em disposo a escriure un apunt sobre aquest dia tan gloriós que s'ha viscut a Sentmenat. Mentre el país se'ns sumeix avui en un estúpid suport al podemos, en aquesta modesta vila s'ha fet sentir un altre crit: el podem, nosaltres podem acabar amb els privilegis de la prepotent noblesa, o com a mínim, podem aplegar un poble sencer i fer-nos més unànimes que els del podemos.

Quin goig per la vista poder veure que la plaça de l'església serveix per quelcom més que processons. Que brutal per l'ànima sentir centenars de persones aplaudint una desitjada execució pública del noble cràpula. Des d'ahir, tots vam veure que l'èxit de la festa estava assegurat. No som Vic ni Carcassona, però amb tot, tenim alguna cosa més per oferir. Comerciants del poble i forasters perfectament guarnits per l'ocasió i amb productes, perquè no dir-ho, excel·lents. Avui el sol apretava de valent, però la gent encara ha apretat més i pocs s'han rendit. Ens hem ajuntat gegants amb cantaires i amb un geperut que buscava no-sé-ben-bé-què entre la gent. A la tarda, però, hem tocat sostre, tots plegats. Després que la Rosa Fité fes mostra de les seves arts verbals, ha arribat el moment de l'apoteosi.

Per una banda de l'església ha aparegut, lligat de mans en un carro, el noble pudent que es fa dir Marquès de Sentmenat i es passa a la llengua forana per allunyar-se de la plebs i ficar el nas a la cúria borbònica. El poble, representat en una colla de pagesos en peu de guerra, l'escridassava i el comminava a la forca. Crec que el sentiment era unànime: que el matin! Sembla cru i un pèl antic això d'acabar amb els explotadors en públic i a la plaça. Però no fa pas tants anys els francesos s'hi van atrevir inventant la guillotine, o els russos enviant-los a Sibèria, fins i tot els italians trinxant el seu duce just quan pretenia escapar-se i no pagar el preu. Aquest poble va deixar morir el seu tirà en un llit, mentre encomanava al seu conhort deixar-ho tot atado y bien atado. És per això que avui, a Sentmenat, tenim el problema que tenim. No és estrany, llavors, que fos la delícia de molts imaginar-se una venjança contra els qui amassen els seus privilegis amb l'ús i abús d'una pràctica feudal.

La recreació del judici ha estat sublim. Un marquès arrogant que pretenia eximir-se de qualsevol culpa, xerrant en la llengua dels qui li procuraven la posició de poder. Un jutge que ha seguit el joc de la multitud i s'ha fet aplaudir, però que ha demostrat la seva infàmia en acceptar el suborn i alinear-se amb el poderós. Un Felip V i un Caudillo, dignes peces de museu, que amb una excel·lent entrada en escena han demostrat a qui feia el besamà el nostre noble de pa sucat amb oli. A un li proporcionà un regiment d'homes per atacar aquells catalans que, amb sang, defensaven el que era seu a les portes de Barcelona; a l'altre li mostrà el camí per arribar a Sentmenat i convertir-lo en un poble més de la Nueva España. Però també tots aquells que han participat en el judici en forma de ratolí, puça, magistrat, marquesa de Montcada o hereva xuclasangs que segueix gaudint del maleït gravamen que escura les butxaques sentmenatenques.

Tots ells han configurat un escenari esplèndid, que tenia com a fonament la part més important: els camperols extorsionats per l'impost feudal que es rebel·laven i exigien justícia de la bona. Com era d'esperar, aquesta avançada de vilatans, que expressava d'alguna manera la voluntat popular, ha estat acompanyada en crits i aplaudiments pels centenars de persones que entenien la injustícia i posaven el seu gra de sorra per fer-hi front (en aquest cas, un insult al simpàtic marquès que avui teníem davant era suficient).

El veredicte, però, ha fet que allò no acabés com les històries boniques. El jutge comprat ha declarat innocent l'enemic del poble i l'ha deixat fugir a cavall. La justícia ha estat injusta, però això ens ha fet veure que aquesta és una batalla que encara no hem guanyat i que res acaba en aquesta fira medieval. No sé si sóc l'únic que ha gaudit més de l'entusiasme general que de la pròpia obra, espero que molts altres se n'adonin del que han aconseguit aquell grup de valents i valentes que amb molta feina i molts dilluns han aconseguit un Sentmenat medieval, alegre i combatiu.