Un futur incert....

Ahir a les 12 de la nit, llegia un petit article al diari on una mare sentia vergonya al no poder comprar un regalet a un amic del seu fill que havia estat convidat a la seva festa. Una mare preocupada perquè a dia 1 no li quedaven diners per comprar la llet, i l'atur no el cobraria fins el dia 10. En una altra època hauria sentit pena per aquesta mare i res més... avui en dia, sento pena i a més, sóc capaç de relacionar l'article amb persones que conec. Un amic a punt de tenir un fill, ell a l'atur i sobrevivint amb el sou de la seva dona. Un matrimoni amic, els dos treballant, amb una filla, i fent mans i mànigues per arribar a final de mes. Una amiga que fa poc que viu amb el seu company, ara ella es queda a l'atur i segurament hauran de tornar a casa dels pares un cop se li acabi l'atur. Una parella, amics meus, els dos a l'atur, ja han fet les maletes per tornar cap a casa dels pares respectivament.... i així podria escriure, i escriure ratlles sobre les persones que m'envolten. Una vergonya. Què està passant?
Ahir parlava amb un senyor de "quan ell era jove" i comentava que als joves d'avui en dia se'ns està posant molt difícil. Ja no només és la crisis, que això ens afecta a joves i grans. Avui en dia, tenir un títol no et dóna cap tipus de garantia. L'única garantia que m'atreveixo a dir és que el fet de trobar una feina que t'agradi és molt més fàcil que sense tenir cap títol. Surts de la universitat amb unes ambicions, amb uns somnis m'atreviria a dir i quan entres al mercat laboral, PUFF.... tot s'esfuma. El món laboral que teníem, que tenim o que segurament tindrem impedeix que els joves d'avui en dia avancin i siguin persones autònomes i independents. És trist, ho sé, perquè al cap i a la fi, els futur és nostre. Ahir a les notícies comentaven que no sé quin tant per cent molt elevat de joves dels 20 als 35 anys, encara vivien amb els pares. I què volen?? Pretenen que als 20 anys marxem a pagar un lloguer de 600 o 700 euros, suma-li els gastos de la vivenda, el menjar, el cotxe, les assegurances, i un llarg etcètera... i tot això amb un sou de 1.000 euros (el qui té més sort)??? Parlen dels mileuristes però no se n'adonen que qui és mileurista ja té molta sort.
Avui estic enfadada amb el món. Avui estic enfadada amb la societat. Avui sóc antisistema (i això no vol dir que em dediqui a cremar la brossa al mig del carrer).
Emulant l'article del meu amic Jaume Carbonell "petit" també us deixaré anar una pregunta: Vosaltres creieu que els joves d'avui en dia ho tenim més difícil que els nostres pares?