Primer de tot donar les gràcies al Marc per haver dedicat part del seu temps al conflicte sahrauí.
Després del reportatge d'ahir, espero que ningú n'hagi quedat indiferent. Vam fer rebombori, tant com vam poder, perquè tothom veiés el reportatge del 30 minuts, e-mails, trucades, entrades als blocs, el boca-orella..... i va funcionar. Ahir, després de veure el reportatge, el telèfon de casa no parava de sonar, el fixe, el mòbil, el mòbil del meu company.... gràcies a totes les persones que ahir ens van fer cas i a les 9.40 de la nit van veure el 30 minuts, Felicitats a tot l'equip d'aquest gran programa per deixar-nos veure el que està passant, una realitat amagada, una realitat que no ens deixen veure.

Jo tinc la gran sort d'haver viatjat als "dos Sàhares"; als campaments de refugiats sahrauís i al Sàhara Occidental. He viscut en pròpia pell la repressió marroquina, no en forma de tortures però si en forma d'amenaces, d'intimidació i demés.
La primera vegada que vaig decidir viatjar al Sàhara ocupat hi vaig anar en avió. Al arribar i baixar de l'avió, jo era la única estrangera que hi anava. Quan vaig entrar a la "terminal" un policia em va demanar que agafés les bosses i l'acompanyés. Jo, espantada, vaig mirar al meu company i li vaig dir que vingués amb mi, però el policia ens va deixar molt clar que hi havia d'anar sola. Em van tancar en una habitació on hi havia 2 fotos tamany XXXXXXL d'en Hassan II i d'en Mohamed VI. Allà em van registrar fins als mitjons. Volien saber si portava alguna bandera del Sàhara, algun document relacionat amb el polisari o alguna foto dels campaments de refugiats. Em van preguntar on anava, amb qui estaria, la direcció de casa de la meva sogra, els telèfons de Barcelona, la meva direcció de Barcelona.... van fotocopiar el meu passaport.... i el que és més fort, em van preguntar què hi anava a fer allà si no hi havia res per visitar. Us podeu imaginar com vaig sortir jo del despatx, i els 15 minuts eterns que se li van fer al meu company. Jo havia viatjat amb un passaport nou, ja que l'anterior portava els segells d'haver passat per l'aeroport de Tinduf, per poder viatjar als campaments de refugiats. Ens van pendre les cintes de video que portàvem i les vam haver d'anar a buscar 4 dies després, no fos cas que portéssim algun reportatge o una cosa més amenaçant.

Us explico això perquè veieu en quin estat policial viuen els sahrauís de les zones ocupades. Policia per tot arreu, et demanen el passaport cada 200 metres i cada vegada que te'l demanen, també demanen els DNI de les persones que en aquell moment estan amb tu.

JA N'HI HA PROU! Fa més de trenta anys que els sahrauís esperen un referèndum d'autodeterminació, un referèndum que no els deixen fer, tot i que és un dret universal. Estan cansats. Havien fet de la lluita pacífica una manera de viure, però se'ls ha acabat la paciència, estan preparats per les armes.

L'última vegada que vaig estar als campaments de refugiats vaig estar parlant amb una professora d'infermeria de la meva germana Zaina, i em va dir una cosa que em va tocar la fibra sensible:

- Me gustaría haber tenido dos vidas, una para vivirla y otra para luchar por mi tierra.

Estan dedicant totes les seves forces a lluitar per la llibertat, a fer ressò del que està passant. Als estius, els petits embaixadors sahrauís arriben carregats d'esperances, però marxen amb el cor dividit, i no només perquè han passat a ser catalans d'adopció, a tenir dues famílies, dues cultures que estimen, dos països, sinó perquè cada estiu hi ha menys rebombori, perquè cada vegada arriben menys nens, hi ha menys families.... els estem oblidant i ells ho saben.

La comunitat internacional (i el nostre ZP) els ha deixat de banda per recolzar una proposta d'autonomia que FA PUDOR DE PODRIT!!
No els podem oblidar, no podem permetre el que està passant. Hem de fer-los costat, perquè no s'enfonsin, perquè no es rendeixin, però sobretot perquè sapiguen que NO ESTAN SOLS!!

Fa un mes vaig estar sopant amb Sultana Jaya. La Sultana és una noia de 26 anys que ha perdut un ull després d'una pallissa de la policia marroquina. Gràcies a una ONG d'ajuda al poble sahrauí ha pogut venir a Barcelona perquè li reconstruexin l'ull amb una pròtesis. Em va dir que estava totalment sorpresa pel moviment que s'havia trobat a Barcelona. Quan li vaig preguntar si tenia por de tornar a les zones ocupades per la repressió que podia patir després de totes les conferències que ha fet a Catalunya, va assistir a les manifestacions a Madrid (on ens vam conèixer), etc... em va dir que si fa falta perdria l'altre ull i quedaria cega, només per lluitar pel seu poble.

Espero que no arribi aquest moment, espero que la comunitat internacional obri els ulls, que les Nacions Unides obliguin al Marroc a fer un referèndum d'autodeterminació i que tots els saharauis puguin creuar el mur de la vergonya per retrobar-se amb els seus, per retrobar-se amb la seva terra, i el que és millor, per retrobar-se amb la LLIBERTAT!

Des d'aquí us animo a informar-vos, a conèixer el poble sahrauí. I ja sabeu que em podeu preguntar tot el que vulgueu, us ho expliaré amb molt de gust!

Gràcies a tots els que us interesseu per la situació del poble sahrauí, espero que això serveixi perquè moltes persones es comencin a preguntar què va ser la Marxa Verda (marxa negra segons els sahrauís), on estan tots aquells sahrauís que un dia van marxar de la seva terra, i què se n'ha fet de tots els sahrauís que per una cosa o altra es van haver de quedar a les zones ocupades.

LLIBERTAT ALS POBLES OPRIMITS!! VISCA EL SÀHARA LLIURE!!!  TAHIA ASAHARA HURRA, INSHALLAH!!!

Tota la informació política la trobareu a www.arso.org