No hi ha res com una posta de sol al mig del desert...

Estic en la obligació de compartir amb molts de vosaltres les meves últimes vacances al desert del Sàhara. Dic això perquè molts de vosaltres coneixeu a la meva germana petita, la Zaina, i molts em pregunteu sempre com li va tot.

Tot va començar al novembre quan dues amigues meves em van dir que volien visitar els campaments de refugiats. Així que després de moltes trucades per aconseguir un visat, el dia 21 de març vam agafar un vol cap a Argel. El dissabte següent, a les 3 de la matinada arribàvem a la nostra "Jaima". Una setmana que espero que no oblidin mai.

La Zaina és tota una dona. És comadrona. Allà les comadrones estan en un pòdium, les cuiden molt, les tenen "molt ben vistes". Però això no és el que més ens va sorpendre. Una tarda calorosa, la meva germana em diu: - Ahora vamos a simular tu parto y así yo os voy contando como se hace. Total, ja em veieu a mi, amb una motxilla a la panxa, amb la "melkfa" (típic vestit de les dones) posada i fent veure que estava parint. Evidentment el riure no el podíem aguantar. Després de insultar al suposat pare pel que jo suposadament estava patint se'ns va acudir una pregunta; i l'anestèsia??. Riure de la Zaina... aquí estas cosas no existen. Ostres!! Quin horror!! I si el nen ve de nalgues?? Pues nos apañamos para sacarlo y que no sufra ni él ni la madre. Que "heavy"!! I el ginecòleg?? Sólo tenemos dos ginecólogos, y sólo vienen cuando el parto se complica mucho y tenemos que practicar una cesarea. Entonces cogemos la ambulancia y la llevamos a Rabuni (a 1 hora de camí). Resum, les comadrones fan tots els controls, assisteixen al part, i a més són les que preparen al nadó i decideixen com serà el part, quan marxarà la mare a casa amb el seu nadó... Només em queda treure'm el barret. La meva germana petita comadrona!!!

Una de les altres coses que vull compartir amb tots vosaltres és la dels anomenats Sahrauís del Carib. Molts nens sahrauís marxen als 12 anys a estudiar a Cuba i no tornen fins als 25, 26 o 27 quan ja són llicenciats. Doncs tinc un grup d'amics que tots són sahrauís de Cuba. Un dia que vam dinar amb ells jo li vaig preguntar a un d'ells que si no se li va fer difícil quan va tornar, i ell em va contestar:

- Mariam (em diuen així allà), es muy duro, sí. Llegas aquí y te das cuenta de que no conoces a tu gente, a tu país y lo que es peor, a tu familia. Pero vida solo hay una y se tiene que disfrutar. A donde me lleve toda esta mierda yo iré, pero siempre con una sonrisa en la cara. No tenemos nada, pero sabemos disfrutar de un atarceder en el desierto, de sentarnos con los amigos tomando el te sin escuchar nada más que el ruido de una tarde de Siroco. Mariam recuerda siempre esto; todo tiene solución menos la muerte, así que disfruta de la vida y de lo que tengas, pero no pienses nunca en lo que podrías ser o tener.

Jo em vaig quedar amb la boca ben oberta. Com pot ser que ells que no tenen res, que ni tan sols la terra on estan és la seva, em donin una lliçó de vida com aquesta. Per mi, visitar el Sàhara i la seva gent és una cura d'humilitat que tots hauríem de viure un cop a la vida. Arribes allà, i són els els que t'animen, els que et diuen que tot passarà, quan en teoria som nosaltres els que els hem de recolzar i animar. Després d'arribar aquí, la vida que portem et sembla vanal. Els problemes d'aquí se't fan petits, valores molt més el que tens. Deixes de queixar-te de la seguretat social, de les cues a l'autopista... vius el moment!! Ja sé que pot sonar tot molt hippie, però hauríem d'aprendre molt d'ells. Gent que van fer fora del seu país. Que van separar de les seves famílies, que els hi van matar als germans, als pares, als fills... gent a qui tots els hi neguem els seus drets, que sobreviuen amb una miserable ajuda internacional que a vegades no arriba. Però tot i així no perden mai el somriure i el que és més important, no perden mai l'esperança.

Només em queda dir que disfruteu de la vida, disfruteu el que teniu i no us preocupeu pel que no teniu. Disfruteu de les petites coses de la vida, sigueu pacients i no perdeu mai el somriure!!

PER LA LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!