Blocs de sentmenat.com

El meu món

Wed, 20 Aug 2008 19:07:04 +0200

Vaig entrar en aquest món quan tenia 12 anys. Vaig veure néixer el Menna i la Caterina. Era l’any 1991, quan van ser batejats a l’església de sant Menna. Seguia als gegants amb el meu pare, que aleshores era geganter. Jo portava aquell cartell de fusta, amb el nom de ”SENTMENAT” , per les viles i les ciutats que les colles geganteres ens convidaven. Era molt divertit.

Va arribar un dia, que el meu pare em va fer un regal. No sabia ben bé que era. Semblava una mena de flauta, de fusta… el meu pare em va dir que allò era la gralla. Jo no n’havia vist mai cap d’igual, o potser n’hi mi havia fixat. Vaig intentar fer sonar aquell instrument, però em va ser impossible, allò no sonava i si em sonava semblava un ànec.

Al cap de poc temps, la colla gegantera va decidir, formar un grup de grallers i timbalers. Unes noies i jo, ens vam posar a assajar. Tocàvem el què ens venia al cap, perquè tampoc teníem ningú que ens ensenyes.

Els gegants van anar sortint sense grallers. Un grup de grallers de Barberà del Vallès, ens va ensenyar algunes cançons, i a partir de llavors ja vam saber que era tocar la gralla, i el més important que nosaltres fèiem que els geganters portessin el Menna i la Caterina, en sentir el nostre so.

La colla va anar creixent, fins que va néixer la Laia, l’any 1994. Així que ja teníem tres gegants per viatjar per Catalunya. Vam fer moltes sortides per Catalunya i fins i tot a França. L’ambient era molt bo, i tot anava molt bé.

Però les coses, no surten com un vol, i la colla va tenir de paralitzar les seves activitats per falta de mitjans tècnics i recursos humans. Era l’any 1997.

El Menna , la Caterina i la Laia, els hi va tocar descansar un temps.

L’any 2002, un grup de gent, va intentar tornar a reviure els gegants, i van aconseguir treure’ls a la festa major d’aquell mateix any, acompanyats de les colles geganteres de Castellbisbal i la Concòrdia de Sabadell. Però malauradament no van aconseguir estabilitzar-se com a colla. Sentmenat, sempre ha tingut aquest problema, que la gent fa massa coses, i es cansa de seguida de fer el mateix.

Van pasar uns anys, fins el 2006, quan un grup de gent jove, va voler començar amb la recuperació d’una colla que havia quedat en l’oblit. En aquell grup i vaig caure jo com a graller i mirava d’ensenyar el que sabia de la gralla. Va manar assajant al pavelló 1r de maig, primer com a colla de grallers i timbalers i desprès mesos desprès com a Geganters i Grallers.

L’any 2007, teníem la colla preparada, es va voler realitzar una sortida amb els Grallers i Timbalers a a La Llagosta, per participar a la XIVª Trobada de Gegants del Vallès. Va ser una sortida que ens va enfortir en la nostra tasca de recuperar l’espertit geganter de Sentmenat

Per la Festa Major de Sentmenat 2007, es va voler realitzar una trobada de gegants, en honor el Menna i la Caterina, per el seu 20è Aniversari ( van ser construïts l’any 1987) Aquella trobada va ser el rellançament de la colla de Geganters i Grallers de Sentmenat.

El dia 30 de març de 2008, es va realitzar la primera sortida dels Gegants, fora del municipi de Sentmenat. Va ser a la 1ª Trobada de Gegants a La Llagosta. Va ser una sortida que es mereixia la colla desprès de molts assajos i molts mal de caps, per no poder sortir de Sentmenat. En aquella sortida vam tenir la visita de l’Alcaldessa de Sentmenat, Núria Colomé, que ens va seguir durant tota la cercavila.

Així mateix, les coses no van acabar així, ja que per mitjà de la Coordinadora de Colles Geganteres del Vallès, la colla gegantera de Sentmenat, i l’Ajuntament de Sentmenat, es va poder realitzar la XV Trobada de Gegants del Vallès a Sentmenat, el dia 20 d’abril de 2008.

Ara, els gegants descansen un temps, per arribar a la festa major en molt bon peu.

Com ja deureu saber, sent el President dels Geganters i Grallers de Sentmenat, estic al davant d’aquest projecte, però això no es podria fer sense tota la gent de la colla, geganters, grallers, timbalers, persones que ens ajuden desinteressadament, Ajuntament de Sentmenat... Tota aquesta revitalització dels Gegants de Sentmenat, no s’hauria pogut fer.

Porto als gegants a dintre meu, des de molt petit, i me’ls estimo com si fossin meus… hi han moltes coses que en certes ocasions, m’han fet pensar en deixar la colla, però sempre hi ha gent que em recolza i em dóna ànims per seguir endavant en aquesta tasca sense ànim de lucre.

Potser tot això es un somni particular, però se que sense tota la gent que ajuda, aquest somni mai podrà ser real. Vull arribar a ser molt gran, i seguir veient el Menna, la Caterina i la Laia, ballant a la Plaça de la Vila.

Sentmenat-Euzèdes-Solius-Farners

Tue, 19 Aug 2008 20:55:20 +0200

Les vacances s’han acabat. Han estat llargues, ho reconec: cinc setmanes de repòs i desconnexió. I el primer dia de feina la pregunta que tothom em fa és la previsible: “On has anat?” On he anat...? Doncs cada tarda he fet la cerveseta al bar del poble, he passejat pel parc, he anat a comprar el pa i la fruita, en fi, m’he estat a Santa Coloma. “I no has anat enlloc!?” Coi, quina insistència; deixa-m’ho pensar...

No, no he agafat cap Ryanair ni me n’he anat a l’altra punta de món. Ara, ben mirat, sí que he fet algunes excursions més o menys turístiques. En primer lloc, m’he arribat dos cops fins a Sentmenat, a veure l’excursionista gros, vull dir mon pare, que mentre feia els cims pirinencs va decidir tornar a casa per la via ràpida i d’una forma original: amb helicòpter. Això sí, amb el requisit previ d’haver-se de trencar una cama, cosa que va fer amb aquella alegria de quan paguem el peatge a l’autopista. Inevitables, per tant, un parell de baixades a Sentmenat per gaudir de la fresca de la terrassa i dels sopars freds -que no ho són mai del tot- de la mare.

Perquè no fos dit, dies enrere també vaig creuar el Pirineu, però en cotxe. Amb l’Anna vam omplir un parell de maletes i vam enfilar amunt cap al llogarret occità d’Euzèdes, altrament conegut com el Paradís a la Terra. No diré on para perquè no cal que aneu a comprovar si ho és o no, el Paradís. Agafeu avions, que això d’anar en cotxe està passat de moda. Sigui com sigui, nosaltres hi vam estar a la glòria.

Un cop retornats a l’estiuenca i termal vila de Santa Coloma de Farners -Farners de la Selva per als republicans-, l’Anna, treballadora de mena, va tornar a la feina, i jo vaig anar a passar un parell de dies al monestir de Solius, on la casualitat va voler que hi trobés alhora amics de colomencs i de sentmenatencs il·lustres. El món és petit, i això es veu pràcticament sense sortir de casa. Allà vaig llegir, vaig fer sestes i nones, i vaig assaborir bones menges i un deliciós vi negre de Capmany.

Vet aquí que les setmanes han anat passant i, sense anar ben bé enlloc, el cert és que he fet tot el que s’espera d’unes vacances: voltar-la, reposar, llegir i viure bé. Que la pau sigui amb vosaltres...

El poble que he vist créixer

Thu, 31 Jul 2008 23:18:09 +0200

He vist créixer Sentmenat, un poble al bell mig del Vallès Occidental. Una vila dedicada a la pagesia, que avui dia es practicament industrialitzada.

Els anys 80, que es quan jo vaig començar la meva vida de sentmenatenc, va néixer el barri de can Palau i també l’enllaç amb can Baixeres. Dos barris, que amb els anys han crescut considerablement. El barri de can palau, amb el parc de la riera, l’escola de can sorts, la urbanització de l’Avinguda de Salvador Espriu i el sector de can palau nord. El barri de can Baixeres, amb l’arranjament de les places Catalunya i 11 de setembre, i recentment la Plaça de la Lleva del Biberó.

He vist, com s’ha urbanitzat el sector del Pedró, que ara comptarà amb el Centre d’Assistència Primària, al carrer de Jaume Peric. També vaig assistir a la inauguració de la nova plaça de Sant Menna, punt neuràlgic del casc antic de Sentmenat.

La meva escolaritat, va passar per l’Escola Bressol “El Gafarró”, que actualment celebra el seu 25è Aniversari, l'escola pública 1r de Maig, que actualment és el Centre d’Entitats, i també el CEIP de Can Sorts.

Molts canvis ha tingut Sentmenat, al llarg d’anys, un poble que l’any 1983, va celebrar el seu Mil·lenari. Una vila que compta amb grans vestigis històrics com el Dolmen de la Serra Cavallera, que actualment torna a estar a la seva posició original, i la Torre Roja, que properament es reprendran les excavacions, col·laborant amb l’ajuntament de Caldes de Montbui. Sentmenat, compta amb un gran patrimoni històric, natural, cultural, que s’ha de preservar i conservar.

Sent sentmenatenc, de tota la vida, visc l’arrel del poble, vetllo per el poble que m’ha vist créixer: formo part del Grup d’Amics del Museu-Arxiu de Sentmenat, he format part de l’Esplai Sotrac, sóc el President dels Geganters i Grallers de Sentmenat i sóc redactor del Diari de Sentmenat.

Sempre que pugui participaré de tot el que es faci a Sentmenat, perquè m’estimo aquest poble, una vila que m’ha vist créixer i jo l’he vist créixer a ella. Em sento orgullós de ser sentmenatenc, i continuaré estimant-me al poble, passi el que passi.

Cercle Sentmenatenc

Wed, 30 Jul 2008 18:11:37 +0200

Aquests dies entre els llistaires sentmenatencs hi ha hagut un interessant debat sobre la possibilitat de formar un grup cívic que promogués l'opinió a l'entorn dels grans temes que afecten el poble. En general, tothom està d'acord que és bo generar aquest debat, fer que es parli d'allò que interessa els ciutadans i forçar els partits polítics locals a opinar sobre aquestes qüestions. Les divergències vénen quan s'apunta l'opció que un grup d'aquesta mena, un cop creat, pugui acabar presentant-se o no en unes eleccions municipals. Tampoc queda clar quin paper podrien jugar en aquesta iniciativa aquelles persones que formen part d'algun partit polític o que en són simpatitzants.

La idea és interessant: fomentar el debat, crear opinió, millorar la informació que circula sobre aquests grans temes, etc. Però dur-la a la pràctica no és senzill. Tot plegat m'ha fet recordar la feina que tota una colla vam dur a terme a Sentmenat fa més o menys una quinzena d'anys. Si la memòria no em falla, va ser a finals del 1991 i a principis del 1992 que Josep Bigas va parlar amb diferents persones per mirar de publicar una revista a Sentmenat. Després de mesos de preparació i de reunions al Coro, de polir detalls, de lligar caps, el juny d'aquell 1992 va sortir el primer número de la Revista de Sentmenat. Em sembla que puc dir que allò va ser tot un esdeveniment.

Curiosament, la intenció d'aquell grup era semblant a la que aquests dies s'ha comentat a la llista de correu sentmentenca: volíem informar, promoure que es parlés de determinades qüestions... I també volíem fer cultura, aportar idees, sacsejar una mica el poble. Per poder editar la revista ens vam haver de constituir com a grup, com a entitat. Així va néixer el Cercle Sentmenatenc, que a més d'editar la publicació també podia organitzar actes, debats, etc.

El primer Consell de Redacció el vam formar Josep Bigas, Guillem Biosca, Antoni López i jo mateix. Més endavant també en van formar part Jaume Avellaneda, Judit Permanyer i el desaparegut Josep Vinyets, una de les persones més inquietes i disposades a col·laborar en tot el que volgués dir "fer poble" que mai hagi conegut. Però des del primer número la revista va comptar amb una llista envejable de col·laboradors, entre els quals no podien faltar-hi els blocaires Andreu Rossinyol o Jaume Carbonell, l'omnipresent Jordi Vinyets, Cati Solà, Mia Martí, Marc Soler, o una franquesina, de nom Anna Lloveras, que m'acompanya en l'exili colomenc des de fa catorze anys. La llista és llarguíssima, ja que s'ampliava número rere número, cosa que dóna fe de la implantació que la revista va tenir al poble.

Entre els papers i esborranys corresponents a l'acte de presentació del primer exemplar, que va tenir lloc el dia 26 de juny del 1992 al Coro, he trobat aquests mots:

"La Revista de Sentmenat pretén ser un mitjà d'informació i d'opinió fet al poble i per als sentmenatencs. La idea va sorgir a partir de la necessitat de dotar la nostra petita vila d'un òrgan d'expressió eficaç, que cobrís mínimament el forat produït per la manca de publicacions d'aquest tipus; publicacions que, d'altra banda, amb la seva existència o no, poden donar la mesura de la vitalitat cultural d'una localitat.

"Després de mesos de reunions periòdiques, la idea embrionària ha cristal·litzat en el primer número de la Revista. Al llarg de 28 pàgines, el Consell de Redacció i els diversos col·laboradors que han participat en el projecte donen els seus punts de vista sobre temes d'actualitat i informen de qualsevol cosa que pugui ser d'interès per als habitants de Sentmenat. Aquests darrers, ja sigui a títol personal o com a representants de les entitats de la vila, tenen l'oportunitat d'expressar-hi les seves idees i comentaris que creguin escaients a través de les seccions creades amb aquesta finalitat. Es tracta, en definitiva, que tothom tingui dret a polemitzar i a defensar els seus arguments per mitjà d'un debat obert."

Efectivament, es tractava d'això. La revista va sortir al carrer durant dos anys i el Cercle Sentmenatenc va organitzar algun acte sonat, com un multitudinari debat sobre el Quart Cinturó. Van ser bons temps.

Ara, uns quants sentmenatencs i sentmenatenques debaten sobre la possibilitat de crear un grup social amb unes intencions potser semblants a les que tenia aquell Cercle Sentmenatenc. Tant de bo la idea tiri endavant. Seria un bon senyal de com està el poble: viu, inquiet, inconformista.

Alaba’t, ruc, que a fira et duc

Wed, 23 Jul 2008 06:00:00 +0200

Fins ara, llevat d’un comentari del tot escadusser, m’havia estat de dir res sobre el nou govern municipal. Com que veig que ells celebren el primer any de mandat amb tota mena de focs d’artifici, potser que no els faci el desaire de mantenir-me apartat dels fastos.

No puc negar que amb l’entrada de CiU al govern municipal hi ha hagut un canvi espectacular. I que aquesta és una percepció força generalitzada ho indiquen l’enquesta d’aquesta mateixa pàgina web i els elogis rebuts en més d’una ocasió del Diari de Sentmenat. Jo, és clar, no vull aixafar la guitarra a ningú, però sí que, enmig de tanta eufòria, em permetré d’aportar-hi una certa dosi d’escepticisme.

Ara que els estaments oficials ja parlen sense embuts de crisi, i ara que la Generalitat s’ha decidit a adoptar un seguit de mesures en consonància amb els temps de vaques flaques que travessem, ¿on és la moderació a l’ajuntament de Sentmenat? No he llegit enlloc que s’hagi congelat el sou dels alts càrrecs ni dels «alts cobradors», com tampoc no m’ha arribat notícia de com està el conveni dels treballadors municipals (punt en què el Grup Municipal Socialista, amb tota la raó, ha insistit reiteradament). Posats a no tenir informació, no sé si l’«embranzida» que tots percebem en l’organització d’actes culturals continuarà amb la mateixa marxa o patirà una frenada.

Parlant d’actes culturals, l’ajuntament es mostra tan obsequiós que fins i tot paga piscolabis a entitats per als seus actes públics. No sóc amic d’utilitzar els piscolabis com a esquer, i encara ho sóc menys de la discrecionalitat amb què es reparteixen els diners que són de tots plegats. Al nostre poble hi ha entitats que no fan un pet que no sigui subvencionat. ¿Pensa prosseguir per aquest camí, el nostre ajuntament?

En l’aspecte publicitari, al començament em vaig fer la il·lusió que canviarien de rumb. Ingenu de mi, vaig arribar a creure que ens estalviarien a tots els contribuents la quantitat ingent de diners que el governant de torn destina a fer-se autobombo. Ara reconec que em vaig equivocar de mig a mig. Però, fins i tot partint d’aquest fet, em pregunto: si es fan tants actes, si el poble s’ha revitalitzat culturalment, si fins i tot molts que no som convergents ho reconeixem i ho aplaudim, ¿a què treuen nas tantes bocades? L’últim número del butlletí municipal que tinc a les mans, el corresponent a maig-juny, n’és una bona prova.

Aquest òrgan informatiu en fa moltes de crespes, seguint la tradició marcada pels seus predecessors. Només subratllo, per posar un cas, que l’editorial és en forma d’entrevista a l’alcaldessa. És la primera vegada que ho veig en tota la meva vida. Potser és que van tan llançats que volen innovar en tot. Si és així, no seré pas jo qui els ho impedeixi. A més, l’alcaldessa hi diu que volen «practicar amb l’exemple». Ah, doncs que vagin fent pràctiques. Però, que jo sàpiga, es practica amb esforç i posant-hi interès, perquè no tothom té la xamba de ser un sant Isidre, que aquest sí que llaurava amb l’exemple.

Per fer un últim comentari, recentment Felip Puig i Oriol Pujol han bescantat la pronúncia de José Montilla quan parla en català; Marta Ferrussola ja s'hi havia aferrussat fa uns quants mesos. Cada u té els seus gustos, però a mi aquestes actituds de pinxo de barri que tenen alguns convergents em fan venir ois. Ja sé que ni Puig ni el Pujol júnior ni la seva senyora mamà llegeixen el butlletí sentmenatenc, i m’imagino que si el llegissin no hi trobarien gran cosa a criticar, però des d’aquí demano al govern municipal que no maltracti la llengua d’aquesta manera. La columna que publica CiU a l’espai reservat als grups municipals (p. [14]) comença amb aquesta frase: «Aquest mes es compleix el primer any d’ençà que la Núria Colomé i el seu equip de regidors van assumir la responsabilitat de fer-se càrrec de la governança municipal de Sentmenat.» Em guardaré prou de pontificar que en català no es pugui dir governança; el que sí que comento és que ja són ganes. El sufix -ança és d’aquells que els lingüistes en diuen productius, és a dir, que és apte per formar nous derivats a partir d’una base verbal. Ara bé, si ja tenim govern, governació i governament per a aquest sentit, no arribo a veure la necessitat d’encunyar governança. Però, al costat d’aquest català tan refistolat (com també l’ús del substantiu manca o del per a davant d’infinitiu –justament en dues frases que s’assemblen com dues gotes d’aigua: «l’embranzida que tota vila necessita per a fer front als reptes que el dia a dia planteja» i «projectes que la vila necessita per a fer front als nous reptes del futur»–), en la columna que comento apareixen construccions com «ha estat capaç d’engendrar una nova inèrcia d’il·lusió, vitalitat i energia» (¿de quan ençà la inèrcia és compatible amb els signes de vitalitat?), un «si cap» que és traducció servil del castellà «si cabe», tot plegat per acabar amb l’inevitable «sentmenatencs i sentmenatenques», del qual parlaré el dia vinent.

Juguem a cartrons?

Mon, 21 Jul 2008 08:21:50 +0200

Aquest estiu el país és un veritable joc d'ous. Entre manifestos, models de finançament i altres misèries, la calor i una certa ferum de claveguera han acabat escolant-se cap a l'interior de les cases. I no és pas que no hagi plogut, aquesta primavera. Sort n'hi ha hagut. La pluja va netejar el paisatge i l'ambient, ens va fer sentir nets i polits, i ens va fer creure que encara vivíem en un país civilitzat. Però amb la calor han arribat les típiques imatges de la barbàrie, de les hecatombes i el mal gust: homes amb xancletes, meibes i samarretes imperi campant per tot arreu; places inundades de mares estressades que vigilen legions de nens avorrits i cridaners i més estressats encara; finestres obertes d'on surten pudors de fregits o músiques atordidores; televisors engegats les 24 hores del dia i al màxim volum...

Davant d'aquest panorama, els partits polítics catalans s'han posat a fer congressos, i ja n'hem vist els resultats: ERC tira endavant sense resoldre les divisions internes i sense saber projectar una imatge de futur prometedora; CDC s'encalla en la insuportable ambigüitat d'un sobiranisme indefinit que no es creu ningú, i el PSC continua amagant-se sota la crosta que formen els diputats del PSOE i ovacionant personatges tan funestos com José Borrell.

Tot plegat fa que intenti refugiar-me en algun cau fresc i tranquil, aïllat del mundanal brogit. I és així que he anat a parar a tres records molt concrets i precisos que tinc allotjats en un racó de la memòria. Això d'utilitzar el passat com a refugi és molt tòpic i està molt vist, però comprovo que continua funcionant; és un bon narcòtic. El dos primers records fan referència a dues olors que tinc clavades al cervell. La primera és l'olor que feien aquelles coques llargues i primes, seques, farcides de pinyons, que sortien fumejant del forn de cal Dulçura; per aconseguir-ne alguna sovint calia fer cua al carrer o matinar moltíssim un d'aquells diumenges de finals dels anys setanta. La segona olor és la que et rebia quan entraves a cal Bardissa a comprar llet i mató; a mi mai no em va agradar la llet, però devorava aquell mató trèmul, esplèndid, ben cobert de sucre o de mel.

El tercer record no és ben bé una olor, tot i que n'hi ha unes quantes d'associades: la que feien les capses de mistos, la que pujava del terra de la plaça de la Vila quan hi jugàvem, la que ens assaltava quan entràvem a cal ferrer, on sempre hi havia la farga encesa. Són flaires que sentíem quan volíem jugar a cartrons. Quin gran joc ens semblava, llavors! Per poder-hi jugar, retallàvem les tapes de les capses de mistos i les guardàvem en feixos, que cada setmana creixien o es feien petits segons la nostra habilitat. Necessitàvem una peça de ferro, que podia ser quadrada o rectangular; també fèiem servir una volandera. Llavors, damunt la sorra de la plaça marcàvem un rectangle amb la peça i cada jugador hi col·locava uns quants cartrons. Des d'una distància determinada havíem de llençar la peça i fer saltar els cartrons fora del rectangle; els que queien fora ens els quedàvem. Alguns jugadors anaven pel món lluint feixos immensos de cartrons i, fins i tot, dues o tres peces diferents, perquè quan ja no et quedaven cartrons sovint també et jugaves la peça.

No cal dir que animava l'avi Pere a fumar de valent a fi que cada setmana em pogués proporcionar alguna capsa de mistos buida, per a desesperació de la iaia Mercè, que veia rösslis per tota la casa. No sé quan es va acabar la dèria dels cartrons i de les peces de ferro. Segurament va ser abans que enllosessin la plaça i la deixessin inservible per a aquest joc. Ha passat molt de temps. Què més ha quedat inservible, des d'aleshores? Hi rumio una mica, hi dono voltes, i em pregunto si no són els partits polítics, potser. És un dubte que em retorna de cop a la realitat. Juguem a cartrons?

Festivals arreu...i Barrakes de Sentmenat

Thu, 10 Jul 2008 09:30:15 +0200

Ja és cultura popular arribar a l'estiu i veure una quantitat desorbitada de propostes musicals al nostre país, però des de fa un parell d'anys hi ha hagut un augment considerable d'allò que se'n diu "festival", on en una mateixa població, recinte o espai s'hi organitzen diferents concerts per abastir un públic cada cop més heterogeni.

Els festivals que antany van començar per donar una oferta musical a un determinat públic van acabar apostant per diferents estils i així abarcar altres tendències. Aquesta fussió d'estils sembla que va donar resultat i cada any que passava l'afluència de públic anava en augment. Fins aquest any.

Aquest any sembla que aquells festivals que fa temps van començar s'hagin estancat i tot i mantenir l'aforament no han aconseguit fer créixer el seu públic, i aquells que tot just començaven han mort en l'intent aconseguint unes pèrdues econòmiques impressionants. Ja sigui per la coincidència de dates amb altres festivals més veterans o per l'aposta de portar grups internacionalment reconeguts amb tot el que això significa econòmicament.

Arribats a aquest punt només en trec una conclusió. La "marca".

Festivals com el Senglar Rock, l'Acampada Jove, el Viñarock de València, el BAM...tots aquests ténen el seu públic assegurat. Tots ells amb una llarga tragectòria que ha fet consolidar les seves dates a totes les agendes dels amants de la música en viu, doncs són festivals que mai acaben decebent a l'assitent

És el cas de les Barrakes de Sentmenat, considerades ja per la WICCAC com un dels 300 festivals més reconeguts als Països Catalans ( vegeu llistat ). Poca conya.
Aquí, però, hi trobem una diferència respecte els festivals anomenats anteriorment, i és que les Barrakes de Sentmenat són gratuïtes i es realitzen a finals d'estiu, just quan els assistents potencials s'han gastat tots els estalvis en música i vacances, però tot i així, busquen alternatives per despedir-se de la calor tot esperant el proper any.

Enguany l'Ajuntament de Sentmenat ha fet un gran eforç econòmic per aconseguir les millors Barrakes que s'han fet fins ara sense deixar de tenir en compte la gratuïtat de l'acte, el recolzament als grups locals i el protagonisme a les entitats de la vila per poder fer calaix de cara als diferents actes que organitzen al llarg de l'any.

Aquest any l'Ajuntament ha apostat per duur un gran cap de cartell com son els Obrint Pas amb uns teloners de luxe, els Oprimits ( Illes Balears ), que juntament amb dos grups locals actuarant la nit del divendres dia 5.
Per la nit de dissabte s'espera el grup revelació Los Draps ( Franja de Ponent ), un grup que d'aquí no massa seguirà el mateix camí mediàtic que van aconseguir els Obrint Pas al seu dia i que podrem disfrutar juntament amb el grup Skafam ( Maresme) i dos grups locals més.

I aquí la novetat d'enguany, que gràcies a la quantitat de grups locals que s'han creat des del començament de les Barrakes ara fa 6 anys, s'ha hagut d'allargar fins la nit del diumenge on Caracola i Tinglao, juntament amb quatre grups locals més concluiran les Barrakes'08.

Així doncs, aprofitem l'estiu amb tota l'oferta musical que se'ns presenta i reservem forces de cara a la Festa Major de la nostra vila, que aquest any sembla ser que promet, i molt!!

D’allò que no interessa gairebé a ningú (2)

Thu, 10 Jul 2008 01:00:00 +0200

De les obres de Josep Carner n’hi ha nombroses edicions, però amb voluntat de completes només dues, fins ara: el volum de poesia titulat Obres completes (Barcelona: Selecta, 1957) i el que, sota el mateix títol, aplega poesia i prosa (Barcelona: Selecta, 1968). Aquest segon, n’hi ha per tirar-lo a la bassa, de tantes errates traïdores com conté. Per aportar-ne un sol exemple entre una infinitat, en el rodolí pertanyent a Auques i ventalls que fa així: «Palplantat i lluent, si li venia / un accés de singlot, dimitiria», la primera paraula hi surt impresa «Palpant».

Una de les poesies d’aquest autor més divulgades, i amb tota justícia, és «El diumenge del senyor Pere», que, tot i que llarga, no em sé resistir a la temptació de reproduir aquí sencera. És com segueix:

El pobre senyor Pere, el senyor Pere
és, testagrís, un dependent tot llis;
viu en una dispesa escadussera
penjada, com un niu, en un quart pis.

Ell, que es lleva molt d’hora cada dia
d’una minyona escabellada al tust,
i sent coragre d’una menja impia
i l’aura del matí li dóna ensust,

quan ja fina la vetlla del diumenge
diu: –No em crideu, oh dispesera, no!–
Quan arriba el diumenge s’hi revenja;
el sol en va li torra el finestró.

No veu el gran carrer que el dia banya
ni el carreró tot negrejant encar,
ni el dolç aclariment de la muntanya,
ni el vel de cendra per damunt la mar.

No veu les velles que se’n van a missa,
les filles de Maria tan constants
i la dama suau, tremoladissa,
embolcallada en plomes ondulants.

Ni les obreres colles agençades
com vol d’ocells que matineja al vent;
duen cistelles i mocadorades
i es donen cops de colze tot rient.

Més tard, –encara el sol no us picaria–
rega la noia un test en el terrat;
i la flequera cada pa desnia:
el pa, que té de son cabell l’esclat;

ja fan pacte el soldat i la puel·la
del ball de tarda que els serà l’esquer,
i com un sobirà sota l’ombrel·la
passa tot regalant el peixater.

S’obren els pisos a la llum amiga
i un bell seguit d’aparadors brillants;
i fins al temple, que en foscor els abriga,
ixen de l’ombra, a poc a poc, els sants.

I ja ve l’hora que el marit esguarda
la dona i son capell fascinador,
i han d’esperar la noia gran que tarda
i que el menut no faci el ploricó.

Se’n van a ofici sense cap desfici
(el Pi no cau, la veritat, molt lluny).
Surt al carrer l’estudiant novici,
mirant les noies i estirant-se el puny.

En el passeig, on el fiscorn s’avia,
les amiguetes passen mig rient;
fan, tot movent el cap, enraonia,
els ulls brillants perquè les veu la gent.

Volta una llum –no sé com és– que prova
a la mirada i al perfil i al cor.
Sent el donzell una esperança nova,
sent el casat una harmonia d’or.

El senyor Pere es mou cap a la una,
un foradet rodó del finestró
deixa mirar al seu volt alguna cosa.
Ah, no hi ha en terra més que un sol mitjó!

Els pantalons, una cadira els tasta,
i a llur damunt, amb equilibri rar,
hi ha la corbata feta (un hom l’encasta),
un coll, el puny i un altre puny encar.

Una novel·la, per al son metgia,
caigué, badada, en terra: és un costum.
Té un medalló de sèu, perquè servia
al senyor Pere com a apagallum.

I si fa el dia cara falaguera,
en el seu antre, sense dolç esment,
sembla que sigui un monstre el senyor Pere
badant la boca i amb un so rabent.

El senyor Pere mentrestant reposa;
cap a les quatre va a dinar tot sol;
és ben passada la galant fortuna
d’aquell tan ros i tendre ventijol.

I quan s’aixeca sense cap paraula,
vers una tarda sense dol ni amor,
caravermell i abandonant la taula
com una era petjada sense honor,

a poc a poc la fina llum sospira;
i ella, al naixent misteri de l’atzur,
besa el malalt que pel balcó la mira
o cau plorant al carrerot impur.

Així és com surt reproduït el poema a les dues edicions que he indicat al principi. Jo l’havia llegit qui-sap-les vegades i no hi havia reparat mai res que em fes sospitar, fins que un dia, no sé com, me’n va saltar als ulls una anomalia evident. (Si el lector vol provar de descobrir-la, li recomano que aturi la lectura aquí i que rellegeixi la peça amb atenció.) L’anomalia, que afecta les estrofes 14 i 18, és flagrant, i per dues raons bàsiques: perquè subverteix l’esquema de les rimes, constant a la resta del poema (A’BA’B), i perquè fa un sentit absurd. Immediatament després d’haver-ho descobert em vaig posar a escriure una carta a Joan Ferraté, un gran carnerià que l’havia editat erròniament. En resum, li deia que, si intervertim els dos primers versos de les estrofes assenyalades, d’una banda es regularitza el joc de rimes i de l’altra el descabdellament del poema cobra ple sentit (i encara, de retop, la puntuació es normalitza): primer el protagonista «reposa», és a dir, continua sumit en la pura inèrcia del son, i molt més tard, «cap a la una», tot just «es mou», encara que no es començarà a posar en funcionament fins «cap a les quatre». L’esguerro és fàcilment explicable si tenim en compte que, a l’època de la linotípia, per una simple falta s’havia de repetir la ratlla sencera i que posteriorment calia col·locar-la al lloc adequat després de retirar-ne la defectuosa. Sembla, doncs, que el caixista, que per introduir la ratlla nova es guiava per les paraules del començament, les va posar una per altra justament perquè l’inici de totes dues és idèntic: «El senyor Pere». (Una precisió: el procés que acabo de descriure només es va produir en la preparació de l’edició del l’any 57, ja que l’altra és mimètica de la primera.)

Aclarit això, un pot pensar que la lectura del poema hauria de lliscar sense entrebancs. Però la setmana passada em vaig entrevistar amb un especialista en Carner per parlar d’un ambiciós projecte d’edició de l’obra completa de l’escriptor, i d’improvís em pregunta: «¿Com l’entens, tu, el vers “com una era petjada sense honor”? [És el que fa cinc, començant pel final, d’aquesta mateixa composició.] Entre en Ferraté i jo ens havíem passat hores i hores donant-hi voltes i no vam arribar mai a una conclusió plenament satisfactòria.» Jo li hi vaig dir la meva, però estic segur que no l’en vaig convèncer.

No sé quina explicació en donaria Carner, si encara el tinguéssim a l’abast. Però el fet és que un text, un cop establert i depurat de corrupteles, no té mai un sentit fix i vàlid per a tothom: resta obert a un feix d’interpretacions, de les quals no és amo ni l’autor mateix.

Bon dia. Són les 7

Wed, 09 Jul 2008 22:53:59 +0200

Bon dia. Són les 7

Fa molts anys que em desperto gairebé cada dia, amb la veu de l’Antoni Bassas desitjant-me que tingui un bon dia. Són pocs minuts els que l’escolto fins que salto del llit, però m’agrada la seva manera d’informar-me, i com sap fer-me sentir que formem part, ell i jo, del mateix poble. Ara he llegit que ens deixa per discrepàncies amb la direcció, i els comentaris que m’han arribat és que la seva manera de presentar, de dir, i de conscienciar, no agrada a les orelles dels que ens governen ara, tant als catalans, com a Catalunya Ràdio. Diuen que algunes de les editorials amb que obre el programa van carregades d’un esperit massa nacionalista (català, clar, que els altres no fan cap nosa) i això en aquesta Catalunya light que ens volen encolomar, no hi cap.

Lligant amb això llegia, ara fa poc, al Vicenç Villatoro, en un article publicat al diari AVUI, i la anàlisi que feia de la Catalunya que avui tenim i del lema del proper congrés del PSC, “la Catalunya que sap a on va”. Proposava, l’ex-director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, una variació per donar més precisió a la proposta socialista, canviant la frase anterior per la de “la Catalunya que sap a on es queda”. Ho argumentava dient que qui ens mana avui, ja no vol anar més enllà, sinó que per ells ja hi som, ja hem arribat, i, penso jo, en això estem, fent fora tot el que dificulta el seu objectiu, cap a una Catalunya que de tan ben encaixada serà presonera.

Alguns, ens han posat a l’horitzó el 2014 com una data màgica en la que somiar, però mentre arriba aquesta data farien bé de fer alguna cosa més que ensenyar-nos aquesta pastanaga, i no deixar que els altres companys seus de govern facin, i sobretot, desfacin.

Un poble viu

Sun, 29 Jun 2008 21:50:31 +0200

Així mateix, un poble viu i antimarquesal.

Encara brut i pudent de ferum medieval em disposo a escriure un apunt sobre aquest dia tan gloriós que s'ha viscut a Sentmenat. Mentre el país se'ns sumeix avui en un estúpid suport al podemos, en aquesta modesta vila s'ha fet sentir un altre crit: el podem, nosaltres podem acabar amb els privilegis de la prepotent noblesa, o com a mínim, podem aplegar un poble sencer i fer-nos més unànimes que els del podemos.

Quin goig per la vista poder veure que la plaça de l'església serveix per quelcom més que processons. Que brutal per l'ànima sentir centenars de persones aplaudint una desitjada execució pública del noble cràpula. Des d'ahir, tots vam veure que l'èxit de la festa estava assegurat. No som Vic ni Carcassona, però amb tot, tenim alguna cosa més per oferir. Comerciants del poble i forasters perfectament guarnits per l'ocasió i amb productes, perquè no dir-ho, excel·lents. Avui el sol apretava de valent, però la gent encara ha apretat més i pocs s'han rendit. Ens hem ajuntat gegants amb cantaires i amb un geperut que buscava no-sé-ben-bé-què entre la gent. A la tarda, però, hem tocat sostre, tots plegats. Després que la Rosa Fité fes mostra de les seves arts verbals, ha arribat el moment de l'apoteosi.

Per una banda de l'església ha aparegut, lligat de mans en un carro, el noble pudent que es fa dir Marquès de Sentmenat i es passa a la llengua forana per allunyar-se de la plebs i ficar el nas a la cúria borbònica. El poble, representat en una colla de pagesos en peu de guerra, l'escridassava i el comminava a la forca. Crec que el sentiment era unànime: que el matin! Sembla cru i un pèl antic això d'acabar amb els explotadors en públic i a la plaça. Però no fa pas tants anys els francesos s'hi van atrevir inventant la guillotine, o els russos enviant-los a Sibèria, fins i tot els italians trinxant el seu duce just quan pretenia escapar-se i no pagar el preu. Aquest poble va deixar morir el seu tirà en un llit, mentre encomanava al seu conhort deixar-ho tot atado y bien atado. És per això que avui, a Sentmenat, tenim el problema que tenim. No és estrany, llavors, que fos la delícia de molts imaginar-se una venjança contra els qui amassen els seus privilegis amb l'ús i abús d'una pràctica feudal.

La recreació del judici ha estat sublim. Un marquès arrogant que pretenia eximir-se de qualsevol culpa, xerrant en la llengua dels qui li procuraven la posició de poder. Un jutge que ha seguit el joc de la multitud i s'ha fet aplaudir, però que ha demostrat la seva infàmia en acceptar el suborn i alinear-se amb el poderós. Un Felip V i un Caudillo, dignes peces de museu, que amb una excel·lent entrada en escena han demostrat a qui feia el besamà el nostre noble de pa sucat amb oli. A un li proporcionà un regiment d'homes per atacar aquells catalans que, amb sang, defensaven el que era seu a les portes de Barcelona; a l'altre li mostrà el camí per arribar a Sentmenat i convertir-lo en un poble més de la Nueva España. Però també tots aquells que han participat en el judici en forma de ratolí, puça, magistrat, marquesa de Montcada o hereva xuclasangs que segueix gaudint del maleït gravamen que escura les butxaques sentmenatenques.

Tots ells han configurat un escenari esplèndid, que tenia com a fonament la part més important: els camperols extorsionats per l'impost feudal que es rebel·laven i exigien justícia de la bona. Com era d'esperar, aquesta avançada de vilatans, que expressava d'alguna manera la voluntat popular, ha estat acompanyada en crits i aplaudiments pels centenars de persones que entenien la injustícia i posaven el seu gra de sorra per fer-hi front (en aquest cas, un insult al simpàtic marquès que avui teníem davant era suficient).

El veredicte, però, ha fet que allò no acabés com les històries boniques. El jutge comprat ha declarat innocent l'enemic del poble i l'ha deixat fugir a cavall. La justícia ha estat injusta, però això ens ha fet veure que aquesta és una batalla que encara no hem guanyat i que res acaba en aquesta fira medieval. No sé si sóc l'únic que ha gaudit més de l'entusiasme general que de la pròpia obra, espero que molts altres se n'adonin del que han aconseguit aquell grup de valents i valentes que amb molta feina i molts dilluns han aconseguit un Sentmenat medieval, alegre i combatiu.

Manifest per la veritat lingüística

Sat, 28 Jun 2008 16:25:06 +0200

No és just. No es pot continuar així. El “Manifiesto por la lengua común” hauria de ser la darrera gota, la que fa vessar el got i fa reaccionar els ciutadans honrats, intel·ligents, lúcids i sensibles. Però ja és hora de dir que no n’hi haurà prou amb una reacció momentània, passiva, tímida. Cal passar a l’acció.

Quan el mateix Vargas Llosa torna a posar el seu nom al servei de la mentida, de la ignomínia, de la incultura, els catalans hem de fer l’esforç d’intentar trencar l’statu quo que arrosseguem des de fa tants anys. Hem sentit a dir fins a l’avorriment que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya. Sabem perfectament –els honrats, almenys– que això és fals.

Després de dècades de persecució del català, l’arribada de la democràcia va permetre iniciar un procés de normalització lingüística: en alguns àmbits s’han aconseguit avenços importants (l’Administració pública, per exemple); en d’altres, no s’han acomplert del tot els objectius (la presència del català a l’ensenyament només està garantida a primària; a secundària i a la universitat encara hi ha molt camí per recórrer i en alguns casos la situació empitjora); i en àmbits essencials per al prestigi popular de la llengua pràcticament no s’ha aconseguit res (el lleure, per exemple: els joves a Catalunya es diverteixen en castellà, que és la llengua del cinema, dels jocs informàtics, de la major part dels canals de TV, etc.).

Si parlem de l’ús de la llengua, qualsevol estudi i la percepció unànime de tothom arriben a la mateixa conclusió: el català perd terreny a grans gambades. Una sola dada –demolidora– ho demostra sense pal·liatius: en aquests moments el nombre d’infants que tenen com a llengua materna el català a Catalunya ja no arriba al 40%. Segons la Unesco, quan aquesta xifra baixa del 30%, es pot dir que una llengua està en vies de desaparició, ja que els pares han deixat de transmetre-la als fills d’una forma majoritària.

A Catalunya, doncs, no es persegueix el castellà i es pot viure perfectament utilitzant només aquesta llengua.

Però els signants del manifest van més enllà i exigeixen que el castellà sigui l’única llengua que sigui oligatori conèixer a l’Estat espanyol. Ho defensen emprant arguments que són un insult a la intel·ligència i, sobretot, una burla als qui durant anys sempre s’han mostrat partidaris d’una Espanya plural, partidaris d’entendre’s amb aquesta mena d’espanyols, partidaris d’explicar què és Catalunya i com volem que ens vegin. Prou.

Prou d’aquest discurs. No cal malgastar ni una paraula més a fer entendre el que no volen entendre. Ells només volen una Espanya única, uniforme, castellanoparlant. La resta és folklore i dialectes de província.

Doncs bé, no ens podem resignar i callar com covards. Hem de respondre a aquestes mentides i a aquestes provocacions. Els catalans –tant els catalanoparlants com els castellanoparlants– hem de defensar la nostra dignitat i exigir als nostres polítics que siguin contundents en les seves declaracions i en les seves accions.

Una possible actuació immediata: un canal de TV com Tele5 ha signat el manifest; doncs tothom hauria d’esborrar aquest canal del seu televisor, com si no existís.

Escrivim cartes als diaris, fem arribar la nostra opinió a fòrums i llistes de distribució, fem córrer la veritat i no ens cansem de repetir-la.

I exigim, d’una vegada per totes, la fi de la ignomínia, de la incultura, dels insults. Tallem-ho en sec. Més que mai, ens cal la independència.

El Corralillo

Tue, 24 Jun 2008 19:40:44 +0200

Una tarda d'aquestes remenava entre els discos de vinil que tenim a casa i em vaig topar amb el maxi-single de la cançó "Our house", dels Madness, mític grup dels vuitanta que acaba de passar per Barcelona per actuar al Sónar. No vaig resisitir la temptació de tornar a escoltar la peça, i de seguida em vaig sentir traslladat a l'any 1982 i al no menys mític "Corralillo" de Sentmenat.

Per si de cas, aclariré que em refereixo a la platea del Coro, una sala que els diumenges a la tarda durant una època inoblidable, a la primera meitat dels vuitanta, es va convertir en discoteca per als joves de Sentmenat que encara no podíem entrar al Pub Peta ni teníem mitjans per desplaçar-nos a altres pobles. El Corralillo va complir una funció molt important: tranquil·litzar els nostres pares, que ens sabien a prop i ben localitzats. Però va ser molt més que això: per a un grapat d'adolescents que tot just deixàvem enrere la infantesa, aquell sala del Coro va ser un espai de descoberta, de relació, de desvetllament...

Hi vam descobrir un munt de música. Des dels Krafwerk fins als Madness, passant pels principals grups de pop de l'època: The Human League, Yazoo, Culture Club, Soft Cell, Roxy Music... També hi vam descobrir el rock i el heavy. Alguns havíem de pregar molt a l'inefable Josep Boix, dj del Corralillo durant una llarga temporada, fins que accedia a posar-nos unes quantes cançons dels Rolling, Genesis, AC/DC, Barón Rojo, Iron Maiden o Suzi Quatro, per exemple.

També hi vam descobrir altres coses. Allà dins ballàvem, ens cansàvem com bojos, xerràvem i, per sobre de tot, intentàvem lligar i deixar-nos lligar. Sort en vam tenir, d'aquells sofàs ben disposats sota les llotges, que gràcies a la foscor oferien prou privacitat per atrevir-nos a ser atrevits i demanar a les noies que ens duien de corcoll si volien sortir amb nosaltres. Ja n'hi vam aprendre, de coses!

Aquells anys van donar molt de si. Tardes de diumenge, festes de cap d'any, carnestoltes, celebracions de tota mena, un bon grapat de borratxeres -llavors qualsevol bar et servia alcohol sense problemes-, moments de felicitat màxima i els més terribles desenganys. Tot hi cabia. Els records i les anècdotes s'amunteguen; però com que cadascú té els seus no en referiré cap. Els qui vau viure aquells dies, proveu d'escoltar un altre cop "Our house" i veureu com us hi traslladeu. Evidentment, us passaria el mateix si escoltéssiu "Tainted love", de Soft Cell.

Em sembla que encara vam escoltar molt de temps aquestes cançons al Pub Peta, quan ja hi vam poder començar a entrar. De tota manera, amb quina cançó ens va rebre el Peta? Potser amb alguna de The Cure? Potser.

N’hi ha que no ballen mai amb la més lletja

Wed, 18 Jun 2008 01:00:00 +0200

Subratllava, en l’article anterior, la hipocresia del Grup Municipal Socialista quan ara exigeix als altres amb tota pressa allò mateix que ell no ha fet durant anys de vida regalada. A la columna que aquesta formació publicava a l’últim butlletí municipal hi ha encara un parell més d’estupideses que potser han passat per alt als lectors i de les quals vull parlar entre l’escrit d’avui i el vinent. Pertanyen totes dues a l’àmbit del llenguatge políticament correcte, aquesta plaga que els polítics contribueixen tant a difondre.

La primera és l’expressió la gent gran, que surt sis vegades al text de manera única i exclusiva. ¿Per què fa tanta por la designació els vells? Doncs perquè és una forma proscrita pel codi del llenguatge políticament correcte. Avui dia, en lloc de cec o cego s’ha de dir invident; en lloc de pobre, indigent; en lloc de negre, de color o, encara pitjor, de color de cafè o bé de xocolata; en lloc de pudor, mala olor, que és un calc horrible del castellà... Em pregunto amb curiositat quins substituts es crearan per a cada un dels termes que actualment, per fas o per nefas, sonen malament a algunes orelles, com ara viudo, orfe, baix, gras, lleig, fumador, etc. Perquè resulta que certes paraules només són ben acollides si ens vénen per via culta (cleptòman, drogoaddicte, ludòpata, etc.) o si semànticament ja tenen tallat el cordó umbilical que les unia amb la paraula mare (sènior o senat, provinents totes dues del llatí senex, que significa ‘vell’). N’hi ha que per parlar fi diuen, per exemple: «L’han operat de baix» (i estic segur que a aquests, ni operant-los de dalt no els arribarien a posar el cervell a to).

Mossèn Felip Casañas, cap allà al 1955, ens llegia –cosa força inaudita en aquells anys negres de la Dictadura, i amb greu risc per a la seva carrera– peces estimables de literatura catalana. Particularment recordo que ens va fer descobrir dos autors, Carles Riba i Joaquim Ruyra, de qui jo no havia sentit parlar mai fins llavors. Rellegint ara el passatge del capítol 3 de La parada en què en Xaneta explica als seus companys la rondalla de «sa mare de sant Pere», hi compto cinc aparicions de la paraula veia (és a dir, vella amb pronúncia ioditzant). Sé que se’m pot objectar que aquí l’al·ludida ens és presentada com a persona roïna i abjecta. D’acord, doncs triem un altre exemple: la rondalla que, al capítol 6 de Solitud, conta el pastor comença així: «Vet aquí que per temps, quan encara els animals parlavin, hi havia un vei molt revei que vivia per aquestes muntanyes feia centuris.» Aquí no sols es tracta d’un home sant i venerable, sinó que a més a més l’encantada li diu: «Vine-te’n amb mi, vei del meu cor, que jo estigui emprendada de tu i vuiu fer-te l’home més ric, més poderós i més savi de la terra!...» En total, el terme vei surt una trentena llarga de vegades, en aquesta peça relativament breu. I encara, per matar-ho aquí, val la pena de recordar que el 1903 Ignasi Iglésias va estrenar Els vells, una obra que va contribuir a sensibilitzar la societat enfront del problema que representaven les persones d’edat avançada, sense seguretat social ni res que les emparés.

De fet, ¿quin és l’antònim natural de jove, sinó vell? Vivim de ple en una societat neovictoriana en què fins el parlar més innocent i planer pot resultar malsonant. Doncs a mi que em diguin gueto, llusco i dropo (tres atributs dels que pertanyem al gremi de Maria de la -o), que no m’incomodaran pas gens. Crec que aquesta immunització davant del tabú de la malsonància la dec a un home a qui professo un amor gairebé filial. És cert que jo llavors necessitava matar el pare i que vaig cometre més d’un atemptat greu contra la seva vida, i això potser encara em mou més reconèixer-li la magnanimitat amb què sempre em va tractar. El 1960 vaig tenir mossèn Jaume Fàbregas de professor de llatí. Ell va ser el primer que ens va parlar de l’existència de l’indoeuropeu, i ens va fer viatjar per una perifèria de la literatura llatina totalment desconeguda per a mi: des dels primers testimonis escrits d’aquesta llengua, passant pels escriptors arcaics, els comediògrafs, els poetes maleïts, etc., fins a les tauletes d’execració i les inscripcions parietals. Era un home que, malgrat ser capellà, no tenia horror a les paraules gruixudes; al contrari, en deixava anar sovint i amb una indissimulada complaença. Recordo que un dels fragments que ens va fer llegir i traduir era el 44, 11-14 del Satiricó de Petroni. No tinc idea de com ho vaig pelar aleshores, però m’imagino que el resultat no diferia gaire, almenys en el to, d’aquest que assajo ara: «A aquell temps els preus anaven rebentats. Un pa que compressis per dos rals, no te’l podies acabar ni en companyia d’un atro. Ara un ull de bou és més gros. ¡Ai, ai, com més anem menos valem! Aquesta colònia va enradere com els crancs. ¿Com voleu que no sigui així? Tenim un inspector de mercats de pa sucat amb oli que s’estima més un ral a la seva butxaca que no pas la nostra vida. Per xo a casa seva s’ho passa bé, cobra més calés ell en un dia que un atro no té de patrimoni. Ja sé d’on li ha vingut, aquella picossada d’or. Però si tinguéssim collons no se les mamaria tan dolces. Avui la gent són lleons a casa seva, i a fora uns gallines.»

Gràcies en bona part a les ensenyances de mossèn Fàbregas, tinc la sort de no haver acabat sent ni polit ni polític. Ja ho deia el bon Georges, amb la seva sornegueria habitual, en una cançó que ja passo a adaptar directament:

Abans, quan era dels marrecs,
davant d’un renec feia «ai, ecs»,
i si em venia «¡hosti!» al magí,
no ho gosava escopir.
Pro...,
ara que m’haig d’afanyar el pa
baladrejant com un taujà,
ja ni em ve al cap «me cago en l’ou»:
ho engego i prou.

Sóc el pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

[...]

La gent de bé del meu entorn
compten que quan em toqui el torn
vindrà el diable a enforcar el mort,
llengut del morro fort.
Pro...,
pro que el factòtum d’allà dalt,
per qui un mot no té res de mal,
es digni admetre al paradís,
un matí gris,

aquest pornògraf
del vell fonògraf,
el polissó
de la cançó.

(Continuarà.)

Una experiència inoblidable

Tue, 17 Jun 2008 13:58:58 +0200

Aprofitant l'arribada dels nens i nenes sahrauís us vull explicar com n'és de grata l'experiència. Com molts de vosaltres sabeu, des de fa ja uns quants anys, a Sentmenat, cada estiu arriben nens i nenes des dels campaments de refugiats sahrauís per passar un estiu en pau. Un estiu que els permetrà gaudir d'una altra terra, d'un altre clima, de completíssims exàmens mèdics, del mar, de la piscina, de l'alimentació etc...
Molta gent, ens acusa de posar-los el caramel a la boca, per després de dos mesos, llevar-se'l, però com diu una amiga meva, durant aquests dos mesos tenen la oportunitat de "llepar" aquest caramel. Molta gent creu, també, que aquests nens un cop aquí ja no volen marxar, doncs no és cert. Tots aquests infants tenen famílies que els estimen i que estan desitjant de tornar-los a veure. Són nens que han crescut al desert i és una part imprescindible de la seva vida i educació.
És per tot això que m'agradaria explicar-vos l'experiència de primera mà. Ja fa molts anys, concretament a l'any 1994, va arribar a casa meva la Zaina (que molts de vosaltres coneixeu). Abans que arribés, els meus pares em van explicar a mi i a la meva germana (jo tenia 9 anys i la meva germana en tenia 14) el perquè de la seva arribada. Suposo que en aquell moment no ho vam entendre gaire bé, però tampoc se'ns va fer estrany el gest que estaven tenint els meus pares.
Així doncs, al cap de poc temps va arribar el gran dia. Tots estàvem a la Plaça de la Vila esperant l'arribada dels 12 nens que passarien l'estiu amb nosaltres. Va arribar el transport sanitari de Creu Roja que els havia anat a buscar i tots ens vam començar a posar nerviosos. Els infants van començar a baixar del cotxe. Ostres, eren tan diferents a nosaltres, tots tan prims, despentinats (després de hores de viatge), i aquell color de pell al que nosaltres (encara) no estàvem acostumats a veure per aquí.... Va ser un dels millors estius de la meva vida. Anàvem tots junts, a la piscina, a la platja... totes les famílies acollidores, ens vam convertir en una petita gran família. La Zaina va passar a ser la meva germana. Al principi es feia estrany. Havia de compartir-ho tot, ja no només amb la meva germana, sinó que també amb una estranya. Compartíem l'habitació, les joguines, els espais, i el que és més dur, compartíem als pares i a la família. Vaig passar de ser la petita, a ser la del mig... però sabeu què?? Tant me fa. El que aquesta experiència ha aportat a la meva vida deixa tots els petits problemes en un segon pla. Aprens a compartir el que tens, aprens a valorar moooolt més el que tens, aprens a deixar de donar-li importància a ximpleries, aprens a estimar a persones diferents, aprens que hi ha un altre món a fora, un món on no es viu gens bé, un món dominat per les injustícies, les fal·làcies, les violacions als drets humans i al dret a ser qui tu realment vols ser.
Us asseguro que aquests petits embaixadors de la seva terra es converteixen en part de la vostra família, els considerereu com a germans, fills, nebots, cosins... i el que és millor, us n'adonareu que hi ha una família en un racó inhòspit del desert, que és la vostra família. Arribes allà i ets com de la família.
Jo ara tinc tres germanes (només una de "sang") i tres germans, dos pares, dues mares,un munt de cosins, oncles etc... Sento la necessita de viatjar un cop a l'any als campaments, com el que diu que va "al pueblo". Necessito veure a la meva família sahrauí, perquè ara jo sóc catalano-sahrauí.

Només em queda fer un clam per la LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!

Un dia de fúria

Sun, 08 Jun 2008 19:44:08 +0200

Un dia qualsevol d'aquesta setmana. Em llevo, com sempre, a quarts de set. Vaig cap a la cuina i preparo un cafè. Mentre espero que pugi, poso la ràdio: "Aquesta matinada Pau Gasol..." Canvio ràpidament d'emissora: "El govern de Madrid exigirà la implantació de la tercera hora de castellà abans de..." Tanco la ràdio. Prenc el cafè, em dutxo i me'n vaig a treballar. Al migdia, quan arribo a casa, retiro el correu de la bústia: una carta de la Caixa, la revista del RACC i un fullet publicitari. Segons el fullet, per cada gol de la selecció espanyola em regalaran dos euros en la compra de material de bricolatge. Trec la revista del RACC del plàstic i me l'enduc al vàter. Després de fullejar-la ja no sé si continuar llegint o eixugar-me la llepassa amb les pàgines plenes d'imatges del rei, de Samaranchs, Jorges Lorenzos i Fernandos Alonsos amb les rojidualdas de teló de fons al circuit de Montmeló.

Dinem i amb l'Anna comentem com ha anat el matí. Com cada dia, cadascú té alguna incidència per explicar amb relació a l'ús del català. Ens hi emprenyem i ens tornem a calmar. Parlem d'altres coses. Decidim anar a sopar a fora. Abans, a mitja tarda, donem un cop d'ull al correu i a Internet. El president d'Air Berlin denuncia que l'espanyol està perseguit i discriminat a les Illes Balears. Mentre, incrèduls, llegim la notícia, sona el telèfon. "¿El señor Rogé Vila Prados?" "Jo mateix. Digui'm." "Perdone. Cómo dise?" "Jo mateix. Digui'm, digui'm." "Me puede hablar en casteshano..." Penjo a l'instant. Avui no tinc ganes d'argumentar, de dir que no i explicar per què dic que no.

Torno amb l'Anna, que encara és davant l'ordinador. Mira la notícia sobre l'anunci en què apareixen en Gervasi Deferr i en Carles Francino retratats amb la samarreta de la selecció espanyola. Tanquem l'ordinador i anem a arreglar-nos per sortir.

Escollim un restaurant que han obert fa poc a Santa Coloma de Farners mateix. Fa bona pinta. Ens donen les cartes i la carta de vins, tot molt ben presentat. La llista de vins negres és extensa; inclou prop de quaranta referències. Només dues són del país: un vi del Priorat i un de l'Empordà. Les trenta-set següents se les reparteixen la Rioja, la Ribera del Duero i el Somontano. És per aixecar-se i tocar el dos. Però ens mosseguem els llavis. Al cap i a la fi, resulta que el menjar tampoc no és res de l'altre món.

Abans d'anar a dormir, llegim una mica. Jo repasso El Punt, que encara no havia ni obert. "Joan Rosell podria aspirar a la presidència del Barça..."

Però què és tot això? És que no es pot viure tranquil? És que hem d'estar sempre patint per tot? Què li passa al país? Què ens passa als catalans? Quan no patim per la llengua, patim perquè des de Madrid ens manen, o perquè els nostres mitjans de comunicació espanyolitzen tota la nostra realitat, o perquè els nostres vins no són enlloc, o perquè els fatxes volen presidir el Barça... A mi què collons m'importen en Pau Gasol, en Jorge Lozenzo, en Fernado Alonso o en Rafa Nadal! Per què em refreguen la selecció espanyola pels nassos a cada instant? N'estic fart, de tanta Espanya! Fart, enfarfegat, enfastiguejat. Necessito la independència com l'aire que respiro. I el pitjor és saber que l'endemà serà igual, cada dia és igual a aquest que he descrit. De vegades podem intentar fer veure que no hi pensem, que no passa res, que no n'hi ha per a tant. Però collons si n'hi ha per a tant!

Almenys, som al juny i plou, i refresca. L'aire és respirable i el país és verd.