Bestiari

El problema són els homes. En principi, els homes es juguen la vida pels camins de Sentmenat perquè si topen amb membres d'altres grups hi surten perdent. Cal dir que mentre la trobada amb quads i motos sempre resulta perillosa, la relació entre ciclistes i homes és poc previsible, però en general és pacífica. L'altre problema gros que tenen els homes és amb altres homes. Pels boscos i camins trobem homes que caminen, homes que corren, homes que busquen bolets (o espàrrecs), homes que cacen. Mentre les dues últimes activitats queden circumscrites a èpoques molt determinades i identificables, les dues primeres són practicades durant tot l'any.

El conflicte principal és ben senzill: uns homes cacen, els seus objectius són animals, però de vegades, sense voler-ho, cacen altres homes, els maten o els amenacen. He llegit que hi ha qui diu que la caça i l'home són tot u, que la caça és consubstancial en l'ésser humà. Vaja, que caçar és natural. Doncs no, caçar, en l'ésser humà, no és natural, com tampoc ho és l'agricultura ni gairebé cap activitat que els homes duen a terme. Com les matemàtiques, la caça és artificial, no és més que una acció premeditada sobre la natura, a partir d'una decisió. En els nostres ancestres fou una decisió molt ben presa per tal de sobreviure d'una determinada manera. La gràcia de l'ésser humà és que podia decidir caçar o no fer-ho. Si no, hauria estat un animal com els altres. Si una decisió així no s'hagués pres, avui no menjaríem foie amb un Banyuls.

Hi ha qui defensa que la caça és natural perquè vol dir que és bona. Hi ha qui diu que no és natural perquè vol dir que és nociva. La caça no és natural, però no crec que sigui dolenta. L'única caça que em molesta és la caça d'éssers humans, ni que sigui per accident. La caça d'animals em temo que no és ni bona ni dolenta. Aquest debat, que trobo estèril, em recorda massa al debat, que només apassiona els vegetarians, sobre si hem de menjar carn o no. Tinc l'íntima convicció que els vegetarians (voluntaris) només tenen un problema: no els agrada menjar. D'aquí ve la resta. No se'ls neguen els ulls davant d'una cassola de pollastre amb llagostins. No pateixen perquè la cuina de menuts estigui en perill d'extinció. Allà on jo veig un festí, ells hi veuen patiment d'un animaló i clar, desenvolupen sentiments de llàstima vers els animals.

Aquesta setmana vaig anar a córrer pels voltants de Sentmenat. Quan baixava del camí de Palau cap a Can Capella, un tret molt a prop meu em va espantar i a l'acte vaig veure caure una perdiu a uns quinze metres de mi. Vaig estar a punt de ser caçat per accident. ¿Per què? Perquè hi ha caçadors molt dolents, rematadament incompetents, covards i ganduls. Si no tenen orientació, si es perden, si no poden endinsar-se en el bosc, si no poden allunyar-se del cotxe, si no poden caçar lluny de les cases i dels camins transitats, que es dediquin a una altra cosa.

Ahir vaig tornar a córrer pel mateix lloc, i a dalt de tot de la carena de la Torre Marimon hi vaig trobar un grup de caçadors, uns deu, que ja havien fet la carn a la brasa. Tenien parada una taula de càmping i una cafetera al foc. A la taula hi vaig poder veure una ampolla de Ballentine's. Si el que els agrada, en el fons, és menjar i beure, no cal posar-se un uniforme de camuflatge ridícul.

Ara, el que em va fer comprendre la naturalesa d'aquests (no de tots, clar) caçadors fou l'escena que representaven. En un caçador hi vaig descobrir la figura del fatxenda, i aleshores tot em va quadrar. Agafava l'escopeta amb les dues mans i l'ensenyava als seus companys, admirant-la, suposo que comentant-ne les gràcies. El fatxenda, segons Josep Pla, és un home que mentre parla amb algú es posa les mans a les butxaques i va fent dringar les monedes que hi duu. Tots l'hem vist. Entre alguns caçadors, pel que vaig veure, tenim un nou monstre al bestiari, un fatxenda que ha reelaborat un vell repte: aviam qui la té més llarga.

Etiquetes: ésser humà, caçadors, vegetarians

181 lectures Cap comentari