Dimecres, 7.1.2009. 11:24 h

Bo i reclòs, observo

Enmig del període de reclosió (social, intel·lectual i de moltes altres coses) que imposen alguns requisits acadèmics, faig cas d'en Jordi Vinyets–-que de tant en tant em recorda que fa temps que no escric res al bloc–-i anoto quatre coses. La meva resistència a escriure durant aquest temps es devia bàsicament al fet que tenia ganes d'escriure sobre alguna cosa que m'agradés, no per criticar. I ha estat el mateix Vinyets qui m'ha donat un motiu per fer-ho, encara que sigui breument, fa pocs dies, fent-me a mans un disc assegurant que es tracta del "millor disc en català d'aquest any que ha passat".

Sense ànim de descobrir la sopa d'all, es tracta del treball Els millors professors europeus del grup Manel. Pel seu accent, diria que són barcelonins (però no parlen xava), per la seva música, intel·ligents. És una música arreglada, no estrident ni enemiga de la melodia. I és un cant a l'amor entre les persones, amb totes les seves facetes. No sé si és el millor disc català de l'any 2008, perquè potser és l'únic disc català del 2008 que he escoltat, però he de dir que agraeixo trobar un disc educat (no visceral), executat per músics que volen agradar (i no despertar consciències o matar la melodia). Això, que és una raresa, em fa feliç, perquè, com en el cas de la literatura, demostra que l'art que agrada no ha de ser necessàriament fàcil.

Un cop he pogut parlar d'una cosa que m'agrada, puc tornar a les altres coses del món, en particular del món en el qual treballo. I és un món, entre altres, habitat per estudiants. M'he resistit a comentar o escriure coses sobre els salvadors de la universitat pública abans de les vacances perquè tot era massa calent, i ara, que el més calent és a l'aigüera, sembla tot més tranquil.

Abans de vacances vaig fer un volt per la Facultat de Lletres de l'Autònoma, ocupada pels estudiants durant força temps, il·lusionat per la creença que finalment els estudiants havient ocupat amb c i no amb k i que, per tant, havien decidit no pintar les parets sinó penjar papers amb pintades, i no vetar l'entrada de persones a les aules.  La il·lusió em va durar tan poc com es triga a arribar a la facultat ocupada, però. Quan hi arribava vaig veure parets pintades. L'última vegada que es va fer repintar la Facultat de Dret de la UAB de resultes d'unes pintades d'estudiants, la cosa va costar 18.000 euros.

La segona cosa que em va fer desil·lusionar fou assabentar-me que efectivament sí que es vetava l'entrada dels alumnes a les aules. Bé, no ben bé a les aules, sinó a les activitats que normalment es fan a les aules, és a dir, les classes. Concretament, algú va decidir que mentre la facultat estigués ocupada no s'hi farien classes sinó activitats molt més educatives i conscienciadores per a l'estudiant com són aprendre a pintar graffitis amb plantilles i reflexionar sobre els moviments esutiantils a Mèxic i Brasil, suposo que els models en els quals s'emmirallen alguns dels nostres estudiants.

L'intent de trasllat del model de conflicte social clàssic a les aules és la parida més gran que he vist en anys. El fet que es parli de vaga, esquirols i piquets en l'àmbit estudiantil és un insult a la intel·ligència. El fet que es veti l'entrada dels estudiants a fer classe assumint que són una massa silenciosa que no ha entès encara quins són els seus autèntics interessos és grotesc, i m'estranya que alguns dels nostres veterans no recordin a què sona tot això. El fet que s'expulsi un grup d'estudiants per motius que en qualsevol altra empresa o organització implicarien responsabilitats civils i econòmiques molt més greus per a ells ha provocat una polèmica absurda, carregada de ximpleries. Aquesta és una cultura de la irresponsabilitat, una equació impossible que intenta maximitzar drets i minimitzar deures. La institucionalització del free-rider, ni més ni menys.