Dimecres, 13.2.2008. 08:58 h

El català i les esquerres

Primer de tot he d'avisar que aquesta entrada té com a pretext inicial un comentari d'en Jaume al bloc de Jesús Alonso referent a la llengua catalana. Dic que és un pretext perquè tinc la sensació que en aquest aspecte, com en molts altres, l'ésser humà català té la capacitat de perdre la memòria d'una forma extraordinària. Tampoc és la meva intenció personalitzar aquesta entrada ni dirigir-me a en Jaume, sinó que li demano que em permeti utilitzar el seu comentari per il·lustrar el que vull dir. Ell diu: "Tants anys que fa que vius a Catalunya i encara escrius en castellà? Per mi cap problema, però no vagis de "progre" si us plau!"

Crec que aquesta afirmació la podria haver fet molta gent que ens envolta i per això ara ja no parlaré d'en Jaume sinó de tota aquesta altra gent. Crec que en afirmacions d'aquest tipus hi ha dues suposicions força clares. La primera, que fóra bo que la persona que fa molt de temps que viu a Catalunya escrigui en català. La segona, que la persona que no ho fa no és "progre".

Sobre la primera afirmació, penso que sovint es confonen els termes de la discussió. Per mi, el gran fracàs d'aquest país no és que la gent no parli o escrigui en català sinó que la gent que ha vingut de fora o que pertany a una altra cultura no hagi tingut mai la necessitat d'utilitzar la nostra llengua. És un fracàs de país, no un fracàs personal, i té a veure més amb el projecte polític de les elits catalanes de l'últim segle que no pas amb la voluntat de les persones. Obvio aquí expressament el període 1939-1975, allò que als que són políticament correctes els agrada tant anomenar "el parèntesi del franquisme", que de parèntesi no en té res. El parèntesi hauria estat una democràcia liberal a l'anglesa, no pas una dictadura militar. Però tornem al tema per acabar amb la primera part de l'afirmació. Jo faig de professor a la Universitat de Barcelona i sóc dels pocs que faig els meus cursos en català peti qui peti, i he tingut alumnes de Sevilla, Canàries, Àustria, Italia, Rússia, Israel i no sé d'on més. Però els pocs que practiquem això ens estem quedant sols, però no ens podem confondre amb l'origen del problema. El problema no és que vinguin estudiants de fora i que "no vulguin" aprendre el català, el problema és que aprendre català, per un estudiant estranger, és exòtic, malgrat que faig el que puc perquè també sigui necessari. I aquí sí que trobo que els meus col·legues haurien de fer un esforç per ensenyar en català, per fer del català una llengua acadèmica normal, perquè no ens equivoquem: el castellà tampoc no és una llengua acadèmica normal, per molt que ens ho vulguin fer creure. El perill de la universitat catalana no és que el català es faci servir poc, sinó que se substitueix pel castellà, és a dir, que enfoca cada cop més (almenys en les ciències socials) la seva producció  a l'Amèrica del sud, que no és precisament el primer nivell científic mundial. Per tant, si el país ha deixat tot el pes de la responsabilitat a la voluntat de les persones és que els seus dirigents creuen  ja no hi ha salvació possible. És per això que em repugna que en Montilla demani als catalans d'origen andalús que facin d'ambaixadors de Catalunya. Escoli, deixi la gent tranquil·la i faci alguna cosa vostè. La gent, treballant, pagant impostos i respectant les lleis fan de bons ciutadans, però no demani que li facin la seva, de feina. I potser ja n'hi ha prou, també, d'aquesta mania dels ambaixadors i de quedar bé pel món. Quan un país creix i és referent, és respectat, caigui bé o no. Finalment, el que hom fa i com ho fa en el seu àmbit personal (escriure o ficar-se al llit amb qui sigui), queda dins el crecle inviolable de la seva llibertat personal; prou que ha costat construir aquesta ciutadella.

Sobre la segona afirmació, crec que la cosa és prou clara. A finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta es va generalitzar el discurs que identificava  l'espanyolisme amb la dreta i, per contrast, el catalanisme amb l'esquerra, per moderada que fos. Aquí és on rau la manca de memòria més alarmant, penso. Aquesta mentida és la font de molta confusió, i és la que fa que la gent anomeni "fatxes" la gent que defensa la llengua castellana a Catalunya. No, no són fatxes, és a dir, no són menys "progres". Seria bo que la generació dels nostres pares (jo tinc 31 anys) recordés als fills que bona part de  l'extrema esquerra d'aquest país (sí, sí, la d'aquest país, Catalunya) havia considerat tradicionalment que el català era una llengua burgesa, que a l'obrer se li havia de parlar en castellà. També l'extrema esquerra considerava que la democràcia era burguesa, i per això fa riure que es digui que els comunistes foren els grans defensors de la llibertat, perquè comunisme i llibertat són més aviat incompatibles. A banda que les reivindicacions nacionals sempre han estat anatemitzades pel marxisme europeu, per molt que Lenin parlés d'autodeterminació. I això ho saben els qui defensaven aquesta visió i ara se n'amaguen com els que havien de suportar els clatellots a les reunions del Partit per deixar-se enganyar pels cants de sirena del catalanisme burgès. Doncs bé, la confusió entre dreta i espanyolisme ha estat la gran mina de vots pel PSOE (i el PSC) de la democràcia espanyola. Durant molts i molts anys el PSOE i el PSC han viscut (a Catalunya) de les rendes d'escampar (només a Catalunya) que la dreta és centralista, espanyolista i molt dolenta, mentre que l'esquerra és catalanista ("ei, no nacionalista, però sí catalanista", com els agrada dir) i no centralista. Això és simplement fals, i crec que tothom ho ha tingut molt clar menys nosaltres. Per veure que hi ha espanyolisme d'esquerres només hem d'anar al Parlament de Catalunya. Però què us penseu que són aquests Ciutadans-Partido de la Ciudadanía? De dretes? Fatxes? No. Si algú es preocupa pels vots d'aquesta gent no és la dreta espanyolista, sinó l'esquerra del PSOE. No és que gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Francesc de Carreras o Albert Rivera s'hagin tornat de dretes; no, continuen sent socialdemòcrates com sempre; són "progres" de cap a peus, però són espanyolistes també de cap a peus, i ara se senten més còmodes.