El mite de la baixa

No estic gens acostumat a estar malalt. Estic gairebé segur que en tot l'EGB només vaig faltar un dia a classe, que recordo perfectament. Tenia varicel·la i vaig haver-me de quedar tot el dia a casa dels meus avis. No sé per què, aquell dia el nostre mestre, en Josep, de qui per altra banda guardo un molt bon record, va decidir no fer classe i treure tota la classe a la plaça de la Vila i dedicar-se a fer jocs. Naturalment, vaig estar-me el matí observant, des de la finestra del menjador dels meus avis, com els meus companys jugaven sense parar i jo no podia sortir. Jo tenia l'esperança que el dia que estaria malalt em perdria classe de veritat. Sort que l'àvia em deuria fer un dinar ben bo, que em deuria fer passar les penes. Ara tinc una situació ben diferent. Ja no es tracta d'una malaltia sinó d'un accident que em fa estar tot el dia al sofà o al llit amb la cama amunt.

Hi ha una mena de mite sobre aquell(s) suposat(s) dia(es) que hom es queda a casa per una situació similar. El mite diu que aquells dies hom els aprofita per fer tot allò que no pot fer mai, és a dir, llegir, escoltar música, veure pel·lícules o sèries–-o fins i tot la televisió–-, estar-se tot el dia a Internet amb el portàtil, etc. Naturalment, aquest mite només funciona si el que tens no et fa gaire mal o no és gaire molest, perquè si hom té un grip de mil dimonis i s'ha d'estar al llit, la cosa és una tortura. No, aquest no és el meu cas. Estic bé, l'única molèstia és que la cama ha d'estar més amunt de la resta del cos, però ni em fa mal (mentre no faci l'idiota, clar) ni estic deprimit.

Quan vaig veure que la cosa aniria per uns quants dies (o setmanes), el mite va començar a córrer pel meu cervell. I aquí estic, ara mateix. L'escenari mític és el següent. Al meu costat, tres llibres (dos de feina, un sobre vi), al meu davant tres DVD (La diligencia, Winchester 73 i Marathon Man), més un reproductor connectat a la televisió de 360 Gb de memòria amb tota la filmografia de Hitchcock, sèries com Lost (tercera temporada), Kyle XY o Galactica, el documental No Direction Home sobre Bob Dylan i The Quiet Man. A l'abast també tinc un disc dur extern de 160Gb amb més música de la que puc escoltar, amb les discografies senceres de Dylan, Springsteen, Jeff Buckley, John Coltrane... I finalment, l'ordinador portàtil, el meu company de treball. Es pot dir que he preparat–-amb l'ajuda absolutament inestimable i imprescindible–-de la Núria, l'escenari perfecte perquè el mite fos realitat. Però, ai las, no sé què passa que això no rutlla. No gaudeixo.

M'agrada la solitud, i no puc negar que els tres o quatre dies que fa que estic així m'han comportat coses aprofitables. M'he reafirmat que "Forget her" de Jeff Buckley és una de les cançons més boniques que he escoltat; que Lost és una sèrie que ha caigut en l'error, que no hauria hagut de tenir més d'una o dues temporades, com segurament Heroes i absolutament segur Robin Hood; que Entender de vino, de Carlos Falcó, és un dels millors llibres sobre vi que he llegit (tampoc n'he llegit gaires). Però no, no m'agrada estar a casa així, no m'agrada que la Núria m'ho hagi de fer tot, no m'agrada que hagi de pensar el seu dia per no deixar-me massa hores sol a casa. Crec que tenim un problema, amb aquest mite: hi ha una diferència abismal entre poder-se quedar a casa per fer allò que a hom li agrada i haver-se de quedar a casa. L'ànim amb què hom encara les mateixes activitats, en una o altra situació, és ben diferent. Per més inri, aquest matí he trucat al meu cap. M'ha preguntat: "Com estàs?" Li he respost: "Aquí, amb la cama així. "M'ha tornat a dir: "Bé, així podràs avançar la tesi, no?" Hi ha gent que et troba les nafres amb una facilitat que espanta. Com deia aquell:

"There must be some way out of here," said the joker to the thief,
"There's too much confusion, I can't get no relief."

Etiquetes: bob dylan, música, cinema, sèries

215 lectures 2 comentaris