Dimarts, 15.1.2008. 12:20 h

El poble: la vida i la mort

Obrint llibres passats he trobat que fa exactament quatre anys vaig prendre unes notes i vaig subratllar un llibre que llegia: La voluntad, de José Martínez Ruiz, Azorín: «La vida en los pueblos [...] es una vida vulgar... es el vulgarismo de la vida. Es una vida más clara, más larga y más dolorosa que la de las grandes ciudades. El peligro de la vida de pueblo es que se siente uno vivir... que es el tormento más terrible. [...] De ahí los prejuicios que aquí cristalizan con una dureza extraordinaria, las pasiones pequeñas... La energía humana necesita un escape, un empleo; no puede estar reprimida, y aquí hace presa en las cosas pequeñas, insignificantes —porque no hay otras— y las agranda, las deforma, las multiplica... He aquí lo que podemos llamar hipertrofia de los sucesos...»

La nota que en vaig prendre: "És un fragment deliciós d’una obra convulsa i també deliciosa. És un intent assolit de la tan anhelada literatura d’idees però sense l’artificiositat pedant i ridícula d’alguns intents nostrats actuals. Un d’ells, Miquel de Palol, avui he pensat en ell. En el número d’aquesta setmana de Lateral hi han posat uns quants dels seus aforismes en castellà. Excepte uns pocs, la resta em sembla una autèntica bajanada, un intent de donar-se importància a base de sopa d’all, un mal del qual en pateixen alguns dels seus personatges que he llegit. En canvi, hom llegeix les referències a Montaigne que ens fa Azorín; o les converses filosòfiques d’un Baroja a El árbol de la ciencia, i no pot fer res més que treure’s el barret."

Lateral, en termes generals, oferia als lectors una mostra tal de pedanteria intel·lectualoide i mancada de sentit de la realitat, que la feia francament insuportable. Per un article bo, tenies tres o quatre setmanes de sequera. Era una mostra més de la Barcelona progre i buida. Avui veig que penso més o menys el mateix. La revista Lateral ja no existeix. Una altra cita d'Azorín, al llibre Antonio Azorín, diu: «Y ved la extraña paradoja: aquí la vida será más gris, más uniforme, más difluida, menos vida, que en las grandes ciudades; pero se la ama más, se la ama fervorosamente, se la ama con pasión intensa. Y por eso el egoísmo es tan terrible en los pueblos, y por eso la idea de la muerte maltrata y atosiga tantos espíritus...»

Sobre les ciutats i els pobles. Certament, en els pobles hom sent viure de forma més intensa, i la tristesa de la fugacitat del temps i, per tant, de la vida, fa present en tot moment la idea de la mort, i fa també engrandir allò insignificant i quotidià. Per això en els pobles s'hi menja bé: plats sòlids però no floritures. Les ciutats tenen la tendència contrària.

Entre els clars avantatges de viure en un poble com Sentmenat, hi ha que hom evita, per exemple, haver de quedar un dia al Salambó. Tot és massa guai, en llocs com aquest. I qui diu Salambó diu també el restaurant de Laie.