Me'n vaig, però abans...

El dimecres marxem a Itàlia per estar-nos-hi quatre mesos. Sembla que a la gent li costa de creure que el propòsit de l'estada és lícit, laboral, no ociós, malgrat que serà un plaer. Ja hi haurà temps de parlar sobre les vivències, l'entorn, el menjar i el vi, en la mesura que pugui. Però abans hi ha penitència: exàmens. I dic penitència perquè hom creu sovint que en els exàmens els únics que pateixen són els alumnes. Jo no sé si tinc fama de res, però considero que poso bones notes. Sé que tot professor tendeix a pensar que posa massa bones notes; la prova, en el meu cas, és que en els tres anys que fa que faig classes, potser hi ha hagut tres persones que vinguessin a revisar l'examen, dues d'elles per saber per què havien suspès, una per saber què podia fer per treure una matrícula d'honor.

Malgrat tot, però, sempre tinc la sensació de fracàs, bàsicament per tres raons. La primera afecta a l'activitat de professor. Cada suspens és, en alguna mesura, un fracàs conjunt entre alumne i professor, encara que tampoc cal fer-ne un gra massa: en la mesura que hi ha gent que treu un excel·lent, qui suspèn demostra no haver esmerçat prou energies en el treball. No, la cosa no va per aquí. La sensació de fracàs es mou per la via de la motivació, aquest és el gran mal. Si hom no veu que ha motivat prou els altres, la sensació de fracàs apareix inexorablement.

La segona raó per a la sensació de fracàs fa referència al sistema universitari públic espanyol. I dic espanyol perquè la universitat catalana, aquell somni de la generació del 1920 i 1930, de Bosch Gimpera, Crexells i tants altres ja no existeix. Per exemple, fora d'excepcions d'alguns centres de recerca biomèdica, entre pocs altres, és una pura il·lusió que el sistema universitari espanyol es basi en un sistema de mèrits. Més aviat es tracta d'una piràmide inversa de demèrits, on persones amb una formació incompleta, estèril –-i amb una obra absolutament ineficaç, mediocre i inconeguda fora de les fronteres dels seus despatxos–-, troben gust a passar revista a la tropa cada dos per tres i a imposar, any rere any, nous criteris d'avaluació de mèrits que, per altra banda, ells no podrien complir de cap manera. Això és com el professor que posa un examen que ni ell mateix sabria fer, cosa que, per altra banda, passa més del que hom pensa. De fet, però, és obvi que una empresa que no té cap control de qualitat (ni de quantitat) sobre la feina que s'hi fa no pot conduir a res de bo.

Finalment, la tercera raó per sentir sensació de fracàs és l'ambient estudiantil en general. Quan som estudiants no ens n'adonem, però al professor que tingui una mica de vista només li cal una setmana de curs per veure qui aprovarà i qui suspendrà. El dia 25 d'octubre de 2007, rebo un e-mail d'un alumne que diu el següent:

Bona tarda;
Ahir vaig matricular-me d'aquesta asignatura i en principi he vist els
dossiers electrònics per començar i he vist que el principi de l'assignatura
es la preparació d'un llibre.
Puc començar l'avaluació continua? podria si es possible asignarme un llibre
i si fos necessari comentar-me el que necessita per començar? com (fitxa
alumne, etc...).

Disculpi les molesties ocasionades.

Cal tenir en compte que el curs comença a finals del mes de setembre. El dia 22 de novembre de 2007, el mateix alumne m'envia un segon e-mail:

Bona tarda:
No se si va rebre el meu mail anterior, però li torno a escriure per 
comentar-li que en principi començaré el dilluns les classes i no tinc
llibre asignat si el tinc, ja que vaig matricular-me tard d'aquesta
assignatura.

A la espera de saber si puc fer avaluació continuada, rebi
salutacions cordials.

Cal pensar que el 22 de novembre ja falta un meset per acabar el curs. Bé, la meva resposta a aquest e-mail fou, resumint, que tot alumne havia de venir a classe i que quan faltava un mes per acabar el curs era massa tard per enganxar-se a l'avaluació continuada i que, en aquest cas, podia començar a preparar un examen final. També li donava instruccions sobre on podia trobar la informació del curs (dossier electrònic) i quin seria l'àmbit general de l'examen. Amb tot això, penseu que encara avui no sé quina cara fa aquesta persona. Ja me n'havia oblidat, però aquesta setmana, quan falten tres dies per a l'examen de setembre, rebo un tercer e-mail del mateix personatge:

Estimat Sr. Vallbé:
 
Per motius laborals el primer semestre no vaig poguer fer l'examen com ja li vaig comentar en el seu moment.
 
Nomès dir-li que faré l'examen del 2 de Juny i era per si hi ha la possibilitat de fer-ho o hi han excepcions.
En el cas de poguer asistir i per la necessitat i l'interès que tinc per aprovar l'assignatura, agraïria informació sobre el exàmen (temari, nº preguntes i pràctiques)
 
A la espera de la seva resposta, rebi una cordial salutació

Noteu la buidor? És la meva paciència, que ha fugit. En primer lloc, el correu electrònic a la univeritat ha fet molt bé i molt mal. Ha fet bé perquè ha agilitzat la convocatòria de reunions amb els alumnes i el traspàs d'informació. Ha fet molt de mal perquè permet a persones com aquesta tocar els collons d'una manera persistent i sense el mínim esforç, una cosa que en persona era poc probable. En segon lloc, hi ha aquesta infantil necessitat d'anunciar les pròpies intencions. En el primer e-mail, s'anuncia la falsa voluntat de començar les classes (les classes havien començat un mes abans i el fet de matricular-s'hi tard no impedeix assistir-hi, com fa la gent normal); en el segon, el fals anunci que un dilluns determinat la persona farà el favor a la humanitat de presentar-se a la classe; en el tercer, el (fals?) anunci que la persona es presentarà a l'examen de setembre, però sobretot el fals anunci que té interès "per aprovar l'assignatura". I  a mi què m'importa?

Però encara hi ha un aspecte pitjor, que és la guinda: el fet de demanar informació sobre l'examen (temari, número de preguntes i pràctiques). En aquestes alçades de partit, sempre em recordo del pobre Pitàgores, que va fer executar un estudiant. El que m'enerva de veritat és aquesta incapacitat per fer les coses per un mateix, la manca absoluta de responsabilitat sobre els propis actes i les tries personals, amb la consegüent exigència ridícula que la resta s'ha d'adaptar a les situacions personals de cadascú. Què fem malament? Hem d'apel·lar altre cop a la necessitat alarmant d'una cultura de l'esforç radical? Tinc la sensació que, en termes generals, l'oposició estudiantil al Pla de Bolonya és una oposició a l'esforç.

En tot aquest marasme de propostes, contrapropostes i lluites, hi ha una qüestió que encara ningú no ha tractat i que, segons la meva opinió, toca el moll de l'os de l'assumpte: la universitat pública recolza en uns principis que no són eterns ni sagrats. En termes generals, la universitat pública és un sistema de formació voluntari i gairebé gratuït, dels més barats del món. El que l'estudiant paga a la universitat és una quantitat mínima del que l'estudiant costa a la societat. Diríem que la societat, el conjunt de contribuents, paguem la carrera als estudiants. Els contribuents de la meva època me la van pagar a mi, així de clar. Partint d'aquesta premissa, no és lícit demanar que en una organització pública, tant professors com estudiants (i també la resta de personal adminsitratiu i de serveis) compleixin uns requisits mínims? És que gratuït vol dir que no ho paga ningú? No. Algú haurà de dir en un moment o altre que l'actual sistema universitari públic permet un absentisme estudiantil notable, un absentisme professoral notable, un absentisme administratiu notable.  En els països normals, les organitzacions públiques són les últimes on hom hi fa el que vol; el principi d'allò públic imposa uns deures que allò privat no imposa: si els altres et paguen el servei, val més que t'hi escarrassis una mica. Però en aquest país es viu una ficció: uns fan veure que treballen i els altres fan veure que paguen.

Josep Pla diu a Vida de Manolo que Manolo Hugué deia amb assiduïtat: "S'ha d'anar a Itàlia! Jo no hi he anat mai, però s'hi ha d'anar!" Mireu, jo vaig tirant. (Ara, també és cert que a Itàlia, que Déu ens agafi confessats!)