Sobre la tirania (I)

[Abans que ningú no esmerci ni un segon a llegir tot el que segueix, haig d'avisar de dues coses. La primera, que "Sobre la tirania", per la seva extensió, serà repartit en tres entrades, de les quals avui us presento la primera. En segon lloc, avanço que l'autor del text no sóc jo, sinó en Joseph Brodsky, poeta, assagista i professor de literatura, a més de premi Nobel. En aquest temps de retirades a destemps i d'eufemismes sobre una cosa tan planera i vulgar com la tirania, he cregut interessant traduir el següent assaig, la referència del qual és: Joseph Brodsky, "On Tiranny", Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]

La malaltia i la mort són, potser, les úniques coses que un tirà té en comú amb el seus súbdits. Només en aquest sentit un país treu profit d’ésser governat per un vell. No és que el fet d’ésser conscient de la pròpia mortalitat t'il·lumini o t'estovi, però el temps que un tirà esmerça reflexionant en el seu metabolisme, per exemple, és temps robat als afers d’Estat. Tant la tranquil·litat domèstica com la internacional estan en proporció directa al nombre de malalties que assetgen el teu Primer Secretari del Partit o el teu President Vitalici. Malgrat que sigui prou perspicaç com per aprendre aquell art addicional de la crueltat, inherent a tota malaltia, sovint dubta si aplicar el seu coneixement a les seves intrigues de palau o a la política exterior, ni que sigui perquè el seu instint el fa tentinejar cap a la recuperació de la seva condició de salut prèvia, o simplement perquè creu en la seva aboluta recuperació.

    En el cas d’un tirà, el temps per pensar en l’ànima sempre és emprat per conspirar sobre com preservar l’status quo. És així perquè un home en la seva posició no distingeix entre el present, la història i l’eternitat, fusionades en una sola cosa per la propaganda estatal per a la seva conveniència i la de la seva població. S’arrapa al poder com qualsevol ancià s’aferra a la seva pensió o als seus estalvis. El que de vegades sembla una purga en les primeres files és percebut pel país com un intent de mantenir l’estabilitat per la qual el país optà al principi de tot, permetent que el tirà s’hi establís.

    L’estabilitat de la piràmide rara vegada depèn del seu pinacle, i tanmateix és precisament el pinacle el que atreu la nostra atenció. Després d’una estona, l’ull de l’observador acaba avorrint-se de la seva intolerable perfecció geomètrica i gairebé demana un canvi. Ara, quan vénen els canvis, sempre són per empitjorar. Un home que lluita per evitar la desgràcia i la incomoditat, que a la seva edat són particularment indesitjables, és força previsible, per no dir una altra cosa. Per sanguinari i horripilant que pugui semblar en la seva lluita, no afecta ni a l’estructura interna de la piràmide ni a la seva ombra exterior. I els objectius de la seva lluita, els seus rivals, es mereixen de ple el seu maltractament, ni que sigui per la tautologia de la seva ambició en vista de la diferència d’edat. Perquè la política no és més que la puresa geomètrica que adopta la llei de la jungla.

    Allà dalt, en el cap de l’agulla, només hi ha lloc per un, i millor que sigui vell, ja que els homes vells mai es fan passar per àngels. L’únic propòsit de l’ancià tirà és retenir la seva posició, i la seva demagògia i hipocresia no posen a prova les ments dels seus súbdits amb la necessitat de la creença o la proliferació textual. Mentre que el jove comença amb el seu zel i la seva dedicació, autèntics o falsos, sempre acaba superant el nivell de cinisme públic. Si fem una llambregada a la història humana, podem dir que el cinisme és el millor raser del progrés social.

    Sí, els nous tirans sempre introdueixen una nova mescla d’hipocresia i crueltat. Alguns són més entusiastes de la crueltat, altres de la hipocresia. Penseu en Lenin, Hitler, Stalin, Mao, Castro, Gadafi, Khomeini, Amin, i podeu seguir. Sempre guanyen als seus predecessors en més d'un aspecte, i torcen un cop més el braç del ciutadà i la ment de l’espectador. Per a un antropòleg (un que es mantingués a una extrema distància), aquest tipus d’avenir és d’un gran interès, per tal com eixampla la pròpia noció de l’espècie. Tanmateix, s’ha de dir que la responsabilitat dels processos esmentats més amunt recolza tant en el progrés tecnològic i el creixement general de la població, com en la maldat particular d’un dictador.

    Avui, tota nova organització sociopolítica, ja sigui una democràcia o un règim autoritari, és una altra sortida de l’esperit individualista cap a l’estampida de les masses. La idea de la unicitat existencial d’un mateix és substituïda per la idea de l’anonimat propi. Un individu no mor tant per l’espasa com pel penis i, per petit que sigui un país, requereix, o esdevé subjecte a, la planificació central. Aquest tipus de cosa fàcilment produeix diverses formes d’autocràcia, on els tirants mateixos es poden considerar computadores obsoletes.

    Però si només fossin les versions obsoletes de computadores, això no seria tan dolent. El problema és que un tirà és capaç de comprar computadores noves, d’última generació, i aspira a dominar-les. Exemples de formes obsoletes de hardware fent anar formes avançades són el recurs del Führer als altaveus, o l’ús per part d’Stalin del sistema de monitoratge per telèfon per tal d’eliminar els seus oponents en el Politburo.
    La gent esdevenen tirans no perquè hi tinguin una vocació ni per pura casualitat. Si hom té aquesta vocació, normalment agafa una drecera i esdevé un tirà familiar, mentre que els autèntics tirans són coneguts per la seva timidesa i per ser homes de família ben poc interessants. El vehicle d’una tirania és un partit polític (o els càrrecs militars, que tenen una estructura similar a la dels partits), ja que per tal d’assolir el punt culminant d’algun lloc, hom necessita tenir sota els peus alguna cosa amb una topografia vertical.

    Ara bé, a diferència d’una muntanya o, encara millor, un gratacels, un partit és essencialment una realitat fictícia inventada per gent bàsicament amb la ment desocupada. Vénen al món i troben la seva realitat física, els gratacels i les muntanyes, plenament ocupats. La seva tria, per tant, es troba entre esperar que hi hagi una entrada en el vell sistema o crear la seva pròpia entrada, nova i alternativa. L’última opció se'ls presenta com la més oportuna, ni que sigui perquè poden començar demà mateix. Construir un partit és una ocupació en ella mateixa, i una de ben absorbent. Segur que no compensa a curt termini, però després la feina tampoc no és tan dura i, a més, en la incoherència de l’aspiració hi ha una gran quantitat de consol mental.