Pep Vallbé
Pep Vallbé 
Vaig néixer aquí i hi dormo, perquè la major part del dia la passo fora. Treballo d'investigador en l'Institut de Dret i Tecnologia de la UAB i sóc professor de Ciència política a la Universitat de Barcelona.
El mite de la baixa
No estic gens acostumat a estar malalt. Estic gairebé segur que en tot l'EGB només vaig faltar un dia a classe, que recordo perfectament. Tenia varicel·la i vaig haver-me de quedar tot el dia a casa dels meus avis. No sé per què, aquell dia el nostre mestre, en Josep, de qui per altra banda guardo un molt bon record, va decidir no fer classe i treure tota la classe a la plaça de la Vila i dedicar-se a fer jocs. Naturalment, vaig estar-me el matí observant, des de la finestra del menjador dels meus avis, com els meus companys jugaven sense parar i jo no podia sortir.
Llegir més
216 lectures
2 comentarisEl poble: la vida i la mort
Obrint llibres passats he trobat que fa exactament quatre anys vaig prendre unes notes i vaig subratllar un llibre que llegia: La voluntad, de José Martínez Ruiz, Azorín: «La vida en los pueblos [...] es una vida vulgar... es el vulgarismo de la vida. Es una vida más clara, más larga y más dolorosa que la de las grandes ciudades. El peligro de la vida de pueblo es que se siente uno vivir... que es el tormento más terrible. [...] De ahí los prejuicios que aquí cristalizan con una dureza extraordinaria, las pasiones pequeñas.
Llegir més
Bestiari
El problema són els homes. En principi, els homes es juguen la vida pels camins de Sentmenat perquè si topen amb membres d'altres grups hi surten perdent. Cal dir que mentre la trobada amb quads i motos sempre resulta perillosa, la relació entre ciclistes i homes és poc previsible, però en general és pacífica. L'altre problema gros que tenen els homes és amb altres homes. Pels boscos i camins trobem homes que caminen, homes que corren, homes que busquen bolets (o espàrrecs), homes que cacen.
Llegir més