Blocs de sentmenat.com

«¡Que ve el goril·la!»

Thu, 08 May 2008 01:00:00 +0200

Fa dos dijous hi va haver un terratrèmol d’aquells que, per molt localitzats que siguin, sembla que hagin de fer trontollar els fonaments del món. Com ja deia el d’«El goril·la», hi ha vegades que es genera una «Tempesta en una pica d’aigua beneita». Tot desparant taula, mentre anava del menjador a la cuina i de la cuina al menjador i el televisor xerrava sol, vaig sentir-ne el retruny. Amb una barreja d’accés i excés d’incontinència, em vaig posar a escriure les ratlles que segueixen per publicar-les tot seguit, sinó que el meu amfitrió en aquest espai i alhora assenyat conseller em va fer veure l’oportunitat d’esperar uns quants dies. Gràcies, Jordi, tu que, pel que m’expliques, i per dir-ho a la manera gràfica dels empordanesos, també vas trobar una romeguera arran de la mort de ton pare.

La Comunitat de Madrid acaba de firmar un acord amb el bisbat on s’estableix que els comitès d’ètica dels seus hospitals estaran integrats, entre altres membres, per un capellà. A mi, que consti, no em fa res que un capellà es dediqui al que vulgui, sigui a fer punt de creu o a jugar en un equip de futbol de primera divisió; el que em semblaria absurd és que ho fes com a capellà. (A propòsit d’això, recordo que Gabriel Ferrater deia que per la gramàtica catalana no s’hi pot transitar de gust, perquè sempre hi ensopegues amb escarbats. Per cert, circula l’anècdota que en unes reunions matinals que tenien uns quants lingüistes de casa nostra el professor Badia i Margarit havia deixat anar que amb el Biel no s’hi podia tenir cara, perquè de bon matí ja feia bravada de whisky. Quan el comentari va arribar a orelles de Ferrater, diuen que s’hi va tornar amb aquestes paraules: «¡Qui parla! ¡Si a ell, quan arriba, ja li put l’alè a hòstia consagrada!») Un cop més es pot comprovar que el lema institucional «Espejo de Madrid» significa en realitat «Espe jode Madrid». I jo que em pensava que les «mozas del partido» –segons un capítol del Quixot llegit en públic, i amb un gran sentit de l’humor, per Rajoy–, com a més bregades en aquests afers, eren de la màniga ampla.

Quan el meu oncle va estar internat per última vegada al Taulí, una bona persona em va aconsellar que el fes extremunciar allà mateix perquè així ja arribaria «aconduït» a casa quan el donessin d’alta. Com que es tractava d’això, d’una bona persona, vaig creure que era millor sortir-me’n amb una mentida piadosa que no pas abocar-li una galleda d’aigua freda. Més endavant, però, quan l’oncle ja era mort i enterrat, la bona persona en qüestió em va tornar a venir a veure per proposar-me de fer-li dir una missa per l’etern descans de la seva ànima. Llavors ja no em vaig saber estar de respondre-li que jo no creia que una missa li fes ni bé ni mal; de totes maneres, li vaig afegir que, ja que havia tingut aquesta pensada, s’encarregués ell mateix de fer-li dir la missa, que me’n passés la nota i que jo ja l’abonaria, però que a mi no m’hi esperessin perquè no se m’hi ha perdut res.

Un amic meu que havia passat pel seminari i que, com és força lògic, amb el temps s’ha tornat anticlerical –tot i que tampoc no és d’aquells que han de demostrar el seu anticlericalisme a cada pas–, un dia em va sorprendre confessant-me que li repugnava la moda que s’ha instaurat dels capellans anar de paisà. «¿I quin mal hi ha?», vaig preguntar-li. «¿Que quin mal hi ha?», em va respondre. «Cony, doncs que abans, quan veies de lluny un capellà, podies arrencar a córrer, mentre que ara se te’n fot un al costat i no te n’adones. I a mi, què vols que et digui, se’m poden encomanar molts mals, però d’aquest sí que no en voldria morir.»

No sé si mai faré testament, però ja deixo escrit des d’ara que quan la Mort em vingui a fer l’aleta no vull cap capellà que em posi entre les parts i la paret. És que n’hi ha de tan desnaturalitzats que, en lloc de fer-ho amb una criatura rossa i tendra, com Déu mana, prefereixen encular un moribund indefens.

Sagalesians

Fri, 02 May 2008 20:47:53 +0200

En la darrera entrada d'aquest bloc parlava del col·legi de les monges i de la classe dels nascuts l'any 1968. Aquell grup es va dispersar inexorablement -però, com bé s'ha vist, no definitivament- l'any 1982. Una colla vam decidir continuar estudiant; alguns van matricular-se a l'Institut Manolo Hugué de Caldes de Montbui, i uns altres vam anar a parar al Vidal i Barraquer, a Sabadell. Per a tots, però, aquell setembre va ser la primera vegada que deixàvem el poble sols, sense la companyia dels pares, per anar a un altre poble. Tota una experiència! Havíem de començar a saber anar pel món sols! Sí, el món ens esperava amb els braços oberts, llest per ser descobert, explorat... I per arribar a aquest món només hi havia un camí, o més ben dit un mitjà: el Sagalés!

Ara recordo aquells dies amb un deix inevitable de nostàlgia, però aquells hiverns de la primera meitat dels vuitanta els vam viure intensament -i perillosament, diria jo- a bord d'aquells cotxes de línia atrotinats, mig desballestats, on passàvem un fred de mil dimonis perquè l'aire entrava per tot arreu. O perquè de bon matí ens tocava esperar més del compte a la parada ja que el vehicle no arribava. I és que els retards, les avaries, les punxades i algun ensurt de tant en tant eren inseparables d'aquelles excursions diàries per les carreteres tortuoses que comunicaven i comuniquen Sentmenat amb l'exterior.

Tanmateix, no tot era tan inclement. En aquells autocars vam riure molt, vam endormiscar-nos, vam compartir seient en dies d'atapeïment, vam explicar-nos secrets del cap de setmana i fins i tot vam xiuxiuejar quatre paraules tendres a l'orella d'alguna noia. I, no cal dir, vam fer emprenyar més de tres i més de quatre vegades el conductor. Hi ha anècdotes memorables, dies esplèndids en què hauries volgut que el viatge no s'acabés mai, i altres jornades en què hauries preferit no haver d'agafar el Sagalés.

Per sort, han passat els anys i avui dia els cotxes de línia són una altra història. Però hi ha una cosa que els joves d'avui no tenen. No tenen l'excusa perfecta per sortir a descobrir món: haver d'anar a estudiar a fora del poble a partir dels catorze anys. No es pot tenir tot...

D’allò que no interessa gairebé a ningú (1)

Tue, 22 Apr 2008 20:00:00 +0200

Un cúmul de circumstàncies personals que semblen haver-se confabulat a visitar-me plegades m’han mantingut allunyat un parell de mesos de la intervenció activa en aquesta pàgina. Ara, a l’hora de reincorporar-m’hi, necessito un cert temps per reprendre el fil del que havia començat.

No és per guanyar-me la benevolència si dic que em veig com un espontani del Hyde Park de Londres enfilat a la tribuna i abandonat de cop per l’auditori. De fet, és ben lògic: un no pot pretendre que els altres comparteixin les seves cebes personals ni que li aguantin les tabarres. Som-hi, doncs, i que els hipotètics lectors s’esbarriïn quan se’n cansin.

Deu fer uns quaranta anys que, en una sessió semiclandestina organitzada en una de les sales de l’Orfeó Català, vaig poder sentir J. V. Foix recitant una dotzena llarga de poemes seus. No crec que llavors hagués llegit gran cosa més, d’ell, que Sol, i de dol i uns quants sonets solts impresos en antologies. El que sí que tinc ben present és la grata impressió que em vaig endur de sentir de viva veu un poeta que per a mi era un mite i que es trobava en la plenitud de les seves facultats interpretatives. Una de les peces que hi va llegir era aquesta:

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va i esquiva el mas.

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs.

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars.

Aquest poema em captivava per diversos motius: en primer lloc, perquè pinta una escena coneguda de tothom i molt gastada per la tradició (el naixement de Jesús i la bullícia consegüent a la difusió de la nova) amb un enfocament desacostumat. Però també, en el pla formal, per la seva factura a base de cobles unisonants (és a dir, d’estrofes que reprodueixen no sols el mateix esquema mètric, sinó les mateixes rimes, que en aquest cas són només dues), per l’ús recurrent, al quart vers de cada estrofa, d’una forma col·loquial reelaborada, per la repetició sistemàtica del segon vers com a sisè, a manera de tornada, i, en definitiva, per l’aire sintàcticament destravat que a primera vista té tot el conjunt. D’altra banda, l’estil arcaïtzant de Foix i la riquesa del seu vocabulari, aplicats a temes d’actualitat, o almenys no caducats, em van enlluernar, com més tard em vaig apassionar també pels quatre llibres d’un poeta que es feia dir Bernat Meix.

El meu primer contacte professional amb l’autor –llunyà i per persona interposada, però contacte al capdavall– va ser el 1965, amb motiu de la preparació editorial del seu llibre Catalans de 1918. Vint anys més tard van venir les Cròniques de l’ultrason, per a les quals va haver de menester la col·laboració de Jaume Vallcorba i Pere Gimferrer, que li llegien en veu alta el text escrit i li hi feien tota mena d’observacions. Una vegada compost, l’editorial me’l va passar a mi per corregir-lo. A la peça que fa de pòrtic, on es descriu un viatge en tartana que fa el narrador en companyia de Gertrudis, i en el curs del qual parlen de poesia, hi ha unes paraules que em van contrariar: «Com si parlés en públic, a les acaballes del diàleg vaig gairebé cridar que ja era hora d’expressar ensems el fet i les seves clivelles amb mots regalimants en esprémer-los per heure’n llur pròpia substància. Em plauria –vaig dir, tot seguit– que els escriptors que jo conec i que volen hissar banderes noves i assolellades buidessin les semals del moscat per omplir-les de punts, punts i comes, dos punts, punts admiratius i interrogants i, semalers alçats, els portessin als nyicris, macris i colis que ronden al peu de la finestrella dels Burots, tot alliberant-se de torbadors lligams.» Em va revoltar perquè em sentia encasellat en alguna de les tres categories retolades amb noms que no pecaven d’amables (una variant dels espècimens que Pla titllava de «cagallons de la gramàtica», ell que va tenir no sé si dir-ne la sort de trobar un d’aquests cagallons que li treia la serp del forat per poder editar la seva obra completa). Però, a més, deixant de banda susceptibilitats personals, em semblava d’allò més injust que parlés en aquests termes dels revisors en general, quan Gabriel Ferrater, que no tenia res de nyicris ni de mestretites, li havia passat espontàniament una llista de nou fulls mecanografiats, dreçada a partir de les Obres poètiques de Foix publicades per Nauta el 1964, i que contenia indicacions i propostes de correcció molt encertades.

Com que a les proses de les Cròniques de l’ultrason em topava amb problemes que exigien consultes a l’autor, l’editor Vallcorba i jo vam visitar-lo a casa seva per tenir-hi una llarga assentada. Jo hi anava preparat per al que pogués passar. Amb la Gaudiosa, la minyona, resignada a fer de convidat de pedra en un racó de l’estança, vam anar parlant de tot i força. La cosa marxava bé, fins que Foix, incontenible en el seu deler d’alliçonar, em va corregir, amb un cert grau d’impertinència, l’expressió a part d’això que jo acabava de pronunciar, i jo, a tornajornals, a la primera ocasió que vaig tenir li vaig etzibar que em semblava una bajanada d’usar el plural texts en comptes de textos. Com que era una crítica directa a una de les seves predileccions morfològiques, va fer un posat de falsa humilitat i no sé si va afegir i tot que ell era un pipioli en l’ofici d’escriure. Devia ser un sarcasme per part d’ell, però en tot cas el va escenificar tan bé que li vaig respondre d’una manera irreflexiva: «No cal que us esforceu a negar l’evidència. La meva àvia, sempre que jo li volia dissimular alguna entremaliadura que ella sabia que havia comès, em deia: “Al pecho llevas las plumas.” Doncs el mateix us dic a vós.» Aquestes paraules, que no eren sinó un reconeixement sincer de la devoció que jo li professava, el van desconcertar. Fos per culpa de la incrustació d’una frase castellana, i, a més, mal xafada, fos pel tuteig que contenia, o per la descàrrega a boca de canó, el fet és que es va quedar atònit, sense saber com reaccionar. Vaig sortir-ne cantant victòria, perquè era una de les poques vegades que Foix no s’havia adjudicat l’última paraula.

Dijous passat, havent d’acudir a una llibreria per comprar un obsequi, em vaig aturar a mirar les novetats i finalment vaig anar a raure a la secció on sempre m’entretinc. De cop em va venir el desig de comprar un llibret que ja havia vist altres vegades però que acabava deixant per més endavant: En el dia més clar de l’any –un títol ben poc foixià, trobo jo, referit al Nadal–, que, a més d’oferir un aplec de poemes seus que ja tinc en altres edicions, conté un disc compacte amb la veu de l’autor.

Dubto que ningú amb dos dits de front gosi negar que el so té una funció primordial en poesia. Per exemple, el vers que hem vist abans «I entrullo l’oli i la molina vella» és una troballa de jocs fonètics que no està a l’abast de qualsevol creador. Però, després d’escoltar el disc un parell de cops, em vaig abocar a una operació transgressora, gairebé obscena, que consistia a fixar-me en la materialitat dels sons; no pas en el seu vessant estètic, com el timbre i altres aspectes, sinó en l’absolutament prosaic de la fonètica articulatòria. (Si el lector ha tingut la paciència de seguir-me fins aquí, pot ser que a partir d’ara quedi defraudat, o si més no fastiguejat d’això que té totes les aparences d’una profanació, com profanació hi ha quan un nen esventra una joguina per saber com és feta. Reconec que obrir un poema en canal a la taula de laboratori té el mateix punt d’obscenitat de les autòpsies. Sigui com sigui, almenys aquestes perversions tenen el doble avantatge de no haver de matar la criatura per procedir a l’examen i de no fer-me sentir avergonyit del plaer que n’obtinc.)

Tenint en compte que el material sonor recopilat al disc aprofita enregistraments fets en unes condicions de vegades adverses i amb uns mitjans d’estar per casa, conserva un gran interès, tant pel que fa a la lectura dels poemes com als comentaris corresponents, on Foix s’esplaia dissertant davant del seu ramadet d’acòlits. Aquesta part sembla una paròdia de la paròdia feta per Joan Brossa, que havia tractat Foix amb assiduïtat i que, a despit de la seva admiració per Foix i de la defensa acèrrima que sempre en va fer en contraposició amb Espriu, no es va estar d’accentuar la ridiculesa d’aquelles sessions gairebé catequístiques en el segon acte d’Els beneficis de la nació (Teatre Complet: Poesia Escènica 1966-1978, vol. 6).

Foix llegeix els seus poemes en un to majestuós, no afectat –llevat de certs moments– i amb una dignitat envejable. Pronuncia marcadament la ela geminada (fins i tot quan, com en el cas d’ombrel·la, el terme rima amb altres que tenen consonant simple: cela i tela) i articula la v com a labiodental, tal com ho fan a Tarragona, un so que nosaltres només tenim com a al·lòfon de la -f a final de paraula en contacte amb la vocal inicial de la paraula següent (per exemple, en buf alterat, on la consonant en qüestió se sonoritza, com passa amb totes les contínues en la mateixa posició: cas insòlit, peix i carn, etc.). En consonància amb això, pronuncia també li ho diu a la manera usual valenciana, amb dos diftongs decreixents en -iu seguits.

Aquesta ortoèpia de rang elevat, que excepcionalment arriba a l’exageració de fer sonar la primera -r- de comprendre (en contrast amb arbre, pronunciat correctament abre, i murta, ja escrit amb dissimilació), acull també trets col·loquials com pe’ l’amo o pe’ les sales sense fer-hi sentir la -r; diríeu amb reducció del diftong: dirio (com fem en obergínia, ofàbrega, ofals,etc.); o solell amb la pronúncia ioditzant normal: solei (però en canvi pallissa en l’accepció de ‘lloc on es guarda la palla’, i no païssa). M’hi ha sorprès favorablement rost amb o tancada, que és com jo sempre ho he sentit i ho dic, però que tant l’Alcover-Moll com el Coromines –i sobretot aquest darrer– afirmen que només existeix amb vocal oberta. Ja m’ha vingut més de nou sentir-hi corn i tantost amb o tancada (¿potser perquè Foix només els coneixia literàriament, com tants n’hi ha que llegeixen ensems amb e oberta?), corsecats amb la o relaxada en u (de la mateixa manera que la pràctica totalitat dels locutors pronuncien portaveu amb una u a la primera síl·laba), i, pel cantó oposat, eco ['ękọ] i adúlters [ə'ðultẹrs].

Però el fet d’haver-li descobert tares i desitjos secrets no me’l desllueix ni me’l fa menys entranyable.

Collita de 1968

Sun, 20 Apr 2008 14:25:57 +0200

Devíem fer sisè d'EGB a ca les monges, no me'n recordo prou bé. Amb un company de classe vam tenir una idea meravellosa: abans que les noies comencessin la classe de gimnàstica, entraríem al salón i ens amagaríem dins el plint; cada cop que les noies correguessin cap a aquesta mena de cavall de fusta per saltar-hi pel damunt, els veuríem les cuixes pel forat que servia d'agafador. La idea era genial i els resultats foren immillorables. Però no era perfecta: si ens descobrien no teníem escapatòria. I, esclar, vam ser descoberts. No sé si se'ns va escapar una rialleta o si vam estossegar. El cas és que alguna noia va xisclar en pressentir que dins el plint hi havia algú i al cap d'un moment la superiora ja havia alçat la tapa. Allí érem tots dos, descoberts, enriolats encara, atrapats... La sumanta que ens va caure al damunt és de les que no s'obliden. La mà grossa de la superiora, amb anell inclòs, va aterrar damunt nostre repetidament com un fuet infatigable. Vam quedar atonyinats, és cert, però ningú no ens va treure la sensació d'haver tingut una gran pensada i d'haver dut a terme una acció heroica.

Aquesta anècdota va tornar a ser explicada -amb tota mena d'exageracions i ressons èpics- fa uns quants dies, mentre sopàvem a Can Cladellas una vintena llarga d'excompanys de classe de les monges, la classe dels nascuts l'any 1968. Va ser una nit màgica de debò. I no és cap tòpic: és absolutament màgic trobar-te amb persones que fa deu, quinze, vint o fins i tot vint-i-sis anys que no veus i comprovar que es manté intacte el lligam que ens uneix, un lligam forjat durant tota la nostra infantesa, compartida fins al catorze anys.

Després del curs de vuitè, cadascú va seguir el seu camí i els anys van començar a passar amb més rapidesa; quedava enrere aquella lentitud que tenen els dies d'infantesa, quan les hores de classe es fan eternes, quan les vacances d'estiu sempre són lluny, quan el curs següent no acaba d'arribar mai. Després de vuitè, uns van continuar estudiant, d'altres van començar a treballar, alguns van marxar del poble, van arribar els primers fills... En fi, cadascú va viure la seva vida.

Però aquella nit a Can Cladellas, encara que els camins recorreguts per tots hagin estat ben diversos, vam tenir la sensació de tornar a un cert punt d'origen, al mateix punt on ho vam deixar fa vint-i-sis anys. Hem crescut, hem canviat, n'hem fet de tots colors, però mentre sopàvem, mentre parlàvem, teníem la impressió de reconeixe'ns tal com érem. Potser hem canviat molt, però el lligam inesborrable ens feia sentir que tots plegats havíem canviat ben poc. Va ser una nit immensa.

La casualitat va voler que en el mateix restaurant, a la mateixa hora, també es trobessin els de la classe del 1970. Molts de nosaltres teníem germans petits en aquell altre grup. Però, evidentment, els del 1968 -abans com ara- érem més grans, més guapos, més bons en tot, i ballàvem més bé a ball de plaça... Vaja, marcàvem el camí a seguir!

Una nit esplèndida que de ben segur repetirem.

La Nau (3)

Fri, 18 Apr 2008 20:41:29 +0200

De cop sento una fressa de matolls al darrera. Pressento perill i em giro d’esquena en un gest instintiu. Sento un cop molt fort al cap? No n’estic segur, però tot seguit bado amunt i m’enlluerno amb una mena de llum divina d’aquelles que les monges ens explicaven que es veien quan se t’apareix la Mare de Déu. Hòstia! Ja hi som! Això deu seu un altre intent de teletransportació ordenat pel capità de l’Enterprise. Avui em sembla que ja en porto dues, i encara no m’han fet a miques com als pobres Klingons (o eren porcs?). M’hauria resultat bastant incòmode servir d’esmorzar a la canilla d’en Papitu-fo.

M’esprimatxo, m’atapeeixo, m’estiro, m’arronso, em faig miques i em torno a integrar, i en acabat no em sento més guapo. Em remeno els baixos: tot és al seu lloc. Sí, sí! Això és una teletransportació! No amago que sóc un escèptic i m’hauria agradat que el principi d’entropia encara romangués com una llei natural i inalterable amb vocació d’universalitat. A mi no me la fumen, però si això va de veres demà tots els físics de la Terra hauran de començar a pensar tot un altre cos doctrinari per interpretar de nou el funcionament del cosmos. Cinc-cents anys de ciència endebades! Quin “cristo” que es pot organitzar! Ara ja m’explico perquè no van acabar de fer sant a Gal·lileu. Els maleïts capellans preserven un secret ancestral que els fa invencibles als embats de la moral. Ja em va quedant clar que aquí tothom s’equivoca, tret de la Conferència Episcopal, el Bustos, i el “Fedrico” Losantos.

Boto implosionant en mi mateix i em reboto per dins, em trenco a bocins per enèssima vegada i em recomponc finalment. Tot és al seu lloc. He tornat a remenar Sant Sebastià i els seus dos companys de calvari per comprovar-ho: fluixets, fluixets, darrerament els costa hissar la vela. L’edat i els vicis no perdonen! Finalment em retrobo sencer en un lloc que no se’m fa estrany. Sembla l’interior de l’Enterprise. He vist tantes pelis de l’Startrek que aquests escenaris ja se’m fan gairebé familiars. A mi no m’enganyen! I, Ostres! Papitu-fo és al pont de comandament, juntament amb el capità, el Sr. Spock i un individu que vesteix com la gent d’armes de l’any de la Maria Castanya (600, o 700, si fa no fa). El capità Kirk, que parla amb ell mentre dirigeix una maniobra al voltant de la nebulosa d’Orió, l’anomena “Marquès”. El Marquès està interessat en dos quasars que s’albiren a la llunyania, als confins de l’univers. Ho noto per una prominència que li endevino sota la capa, a l’alçada de l’entrecuix, i una voluptuosa repassada de llengua humidificant el llavi inferior mentre apunta l’índex vers Andrómeda. En Papitu-fo també se n’ha adonat i s’enrojola i desvia la vista cap a la dreta, capcotant. Ja li agradaria, remenar-se la pastanaga, al murri!. Però ell no coneix els vicis dels nobles i aquestes desviacions filio-estel·lars li causen veritable estupor i impotència. Si les lleis de la física ja no són el que eren, aquí pot passar de tot i val més servir un “follador d’estrelles” amb sang blava que no pas oir el cant de sirena del Mas d’en Cisa.

El capità ordena una maniobra d’apropament als confins de l’univers a una velocitat que eleva al quadrat la pròpia dels feixos lluminosos. Si Einstein ho veiés, probablement continuaria tocant un minuet de Mozart, absort en cabòries i repassant mentalment pissarres inacabables de càlculs i més càlculs. Definitivament tota la ciència del segle XX avui es troba en pana. En un dels quasars hi ha aigua i el capità fa l’intent de trucar al Montilla, al Baltasar i a l’Esperit Sant. El Marquès li ho impedeix amb una bofetada. Al noble li interessa més l’altre quasar: uns terrenys edificables prop de la betzinera i de l’Eroski en un entorn natural a l’ombra d’una espectacular masia fortificada que deu datar del segles XI-XII. No veig prou bé si la prominència de l’excel·lència és en realitat una hèrnia o bé l’oligarca ja és a punt de solfa per encular . En Papitu-fo, ara aliè a l’escena, s’atribola assenyalant uns cent metres més avall del supermercat basc... “Allí!”, “Allí!”, crida. Amb aquestes que el capità Kirk percep una maniobra traïdora (per l’esquena) del lasciu personatge feudal. I, espaordit, fa un bot i ensopega amb el timó. No perd l’equilibri, perquè aconsegueix atançar la palanca d’aterratge, la qual bascula fins al punt de “tocar terra”. Aleshores la Enterprise inicia el descens planejant per una llarga avinguda . Papitufo salta d’alegria perquè va identificant els topants: “Guaita!, l’AGFA!”, “i ara “PASENT”! “Ja ens hi acostem”. Per fi, l’Enterprise aterra davant d’unes dependències municipals camuflades.

Tot seguit apareix una formació d’homes presentant armes davant de la Nau, tots vestits de camuflatge i amb gest marcial...

No hi ha res com una posta de sol al mig del desert...

Sun, 06 Apr 2008 13:47:13 +0200

Estic en la obligació de compartir amb molts de vosaltres les meves últimes vacances al desert del Sàhara. Dic això perquè molts de vosaltres coneixeu a la meva germana petita, la Zaina, i molts em pregunteu sempre com li va tot.

Tot va començar al novembre quan dues amigues meves em van dir que volien visitar els campaments de refugiats. Així que després de moltes trucades per aconseguir un visat, el dia 21 de març vam agafar un vol cap a Argel. El dissabte següent, a les 3 de la matinada arribàvem a la nostra "Jaima". Una setmana que espero que no oblidin mai.

La Zaina és tota una dona. És comadrona. Allà les comadrones estan en un pòdium, les cuiden molt, les tenen "molt ben vistes". Però això no és el que més ens va sorpendre. Una tarda calorosa, la meva germana em diu: - Ahora vamos a simular tu parto y así yo os voy contando como se hace. Total, ja em veieu a mi, amb una motxilla a la panxa, amb la "melkfa" (típic vestit de les dones) posada i fent veure que estava parint. Evidentment el riure no el podíem aguantar. Després de insultar al suposat pare pel que jo suposadament estava patint se'ns va acudir una pregunta; i l'anestèsia??. Riure de la Zaina... aquí estas cosas no existen. Ostres!! Quin horror!! I si el nen ve de nalgues?? Pues nos apañamos para sacarlo y que no sufra ni él ni la madre. Que "heavy"!! I el ginecòleg?? Sólo tenemos dos ginecólogos, y sólo vienen cuando el parto se complica mucho y tenemos que practicar una cesarea. Entonces cogemos la ambulancia y la llevamos a Rabuni (a 1 hora de camí). Resum, les comadrones fan tots els controls, assisteixen al part, i a més són les que preparen al nadó i decideixen com serà el part, quan marxarà la mare a casa amb el seu nadó... Només em queda treure'm el barret. La meva germana petita comadrona!!!

Una de les altres coses que vull compartir amb tots vosaltres és la dels anomenats Sahrauís del Carib. Molts nens sahrauís marxen als 12 anys a estudiar a Cuba i no tornen fins als 25, 26 o 27 quan ja són llicenciats. Doncs tinc un grup d'amics que tots són sahrauís de Cuba. Un dia que vam dinar amb ells jo li vaig preguntar a un d'ells que si no se li va fer difícil quan va tornar, i ell em va contestar:

- Mariam (em diuen així allà), es muy duro, sí. Llegas aquí y te das cuenta de que no conoces a tu gente, a tu país y lo que es peor, a tu familia. Pero vida solo hay una y se tiene que disfrutar. A donde me lleve toda esta mierda yo iré, pero siempre con una sonrisa en la cara. No tenemos nada, pero sabemos disfrutar de un atarceder en el desierto, de sentarnos con los amigos tomando el te sin escuchar nada más que el ruido de una tarde de Siroco. Mariam recuerda siempre esto; todo tiene solución menos la muerte, así que disfruta de la vida y de lo que tengas, pero no pienses nunca en lo que podrías ser o tener.

Jo em vaig quedar amb la boca ben oberta. Com pot ser que ells que no tenen res, que ni tan sols la terra on estan és la seva, em donin una lliçó de vida com aquesta. Per mi, visitar el Sàhara i la seva gent és una cura d'humilitat que tots hauríem de viure un cop a la vida. Arribes allà, i són els els que t'animen, els que et diuen que tot passarà, quan en teoria som nosaltres els que els hem de recolzar i animar. Després d'arribar aquí, la vida que portem et sembla vanal. Els problemes d'aquí se't fan petits, valores molt més el que tens. Deixes de queixar-te de la seguretat social, de les cues a l'autopista... vius el moment!! Ja sé que pot sonar tot molt hippie, però hauríem d'aprendre molt d'ells. Gent que van fer fora del seu país. Que van separar de les seves famílies, que els hi van matar als germans, als pares, als fills... gent a qui tots els hi neguem els seus drets, que sobreviuen amb una miserable ajuda internacional que a vegades no arriba. Però tot i així no perden mai el somriure i el que és més important, no perden mai l'esperança.

Només em queda dir que disfruteu de la vida, disfruteu el que teniu i no us preocupeu pel que no teniu. Disfruteu de les petites coses de la vida, sigueu pacients i no perdeu mai el somriure!!

PER LA LLIBERTAT DELS POBLES OPRIMITS!!

Sentmenat bucòlic

Sat, 05 Apr 2008 16:53:10 +0200

Vaig néixer un dia de juny de 1968 a Sentmenat, un poblet del Vallès Occidental que l’escriptor Ferran Canyameres descrivia així en la seva obra El Vallès:

“Amb muntanya per capçal, terra planera i fèrtil per llit i sota un clima esbargit per aires subtils, Sentmenat està ben aposentat entre i no lluny de Castellar del Vallès i Caldes de Montbui, a l’esquerra de la riera de la Roca, de cara a mar i en l’emparança de la serra de Sant Llorenç del Munt. Té moltes i bones fonts, bon vi i bon oli. Això proclama obertament l’excel·lència de la seva terra. La seva altitud ha contribuït també a l’esplendidesa natural, de la qual tant de rendiment han sabut treure els seus habitants.”

L’escriptor terrassenc, que va escriure la seva obra a mitjan segle XX, concloïa el capítol sobre Sentmenat amb aquests mots:

“Com la major part dels pobles del Vallès, sobretot els situats a prop de poblacions fabrils, Sentmenat conjuga l’art de la pagesia amb l’art tèxtil. El nucli urbà s’ha anat airejant, embellint i sanejant (...). En el caseriu de Serra Bona, en els camins bosquerols de la Serra de Palau, en els dos llacs formant graó de can Vinyals, en el trescar de les masies, en el panorama de cara a mar, en les muntanyes perifèriques que l’abriguen del vent, en el tarannà dels seus habitants i en el comport dels que a l’estiu hi acudeixen delerosos dels bons aires, hi és patent una aura de pagesa beatitud que ja ve de lluny, del fons dels segles més remots (...).

Sí, fa dècades, el paisatge de Sentmenat era així, amb el puig de la Creu encapçalant la vall, protegint el poble, dominant tota la contrada. Als voltants del poble, camps de blat, vinyes, oliveres.

Jo era molt petit quan part d’aquest paisatge va canviar de sobte, però recordo les màquines sota la muntanya, recordo la desaparició dels camps de blat, l’arribada dels camions, l’aixecament de les torres. Érem a mitjan anys setanta, i en un lloc privilegiat per la natura van construir-hi una gran central distribuïdora. Abans que ningú pogués dir res, desenes de torres gegants es van alçar pertot: a la falda de la muntanya, resseguint els turons, damunt de cada coll. Tot el paisatge va quedar malmès en pro del progrés. Centenars de fils penjaven al voltant del poble com si algú s’hagués empescat una revetlla sinistra, un envelat de volts amb un decorat espantós.

Durant molts anys, Sentmenat va conviure amb una doble realitat: l’existència de la central elèctrica i l’exèrcit de torres i la fama de ser un poble amb un servei d’electricitat pèssim, que amb el primer llamp es quedava a les fosques.

Avui encara ens volen fer creure que cal una línia d’alta tensió com la MAT per donar servei a les comarques gironines. Ja sabem com va això. El corrent passa de llarg, excepte per enrampar-nos amb la dosi oportuna d’estultícia, de lletjor, de mesquinesa.

Jo he vist com destrossaven un poble amb mentides. No podem deixar que ara ens passi el mateix aquí.

Ferran Canyameres encara va escriure un poema sobre l’espai natural que s’amaga rere Sentmenat. Es titula “Camins de Guanta”, i diu així:

Els teus camins escalen la muntanya
i troben els racons més amagats;
camins d’aquella por que s’acompanya
amb l’eco que rebot pels estimbats.
Emboiren l’esperit del solitari,
limiten la volada dels ocells;
i, per les torrenteres en desvari,
les queixes de la terra obren portells.

“Les queixes de la terra obren portells”...! Potser la terra no es va queixar prou llavors. Que es queixi ara, doncs, abans que no l’esqueixin. Visca la terra!

_________

Aquest és el text que llegiré aquest diumenge, dia 6, en l'acte de rebuig a la MAT que tindrà lloc a Santa Coloma de Farners (ja ens hi veurem). N'he fet tres versions més per tenir-les a mà els propers anys: una per al dia que inaugurin el Quart Cinturó, una altra per al dia que enllesteixin el gasoducte i l'estació de compressió de gas, i una tercera per si de cas (segur que l'hauré de menester).

Cròniques de caravana (I)

Mon, 31 Mar 2008 20:41:20 +0200

Les vuit del matí. Dilluns. Puf !

Pujo al cotxe i passats quatre quilòmetres de bosc, zas! La primera caravana de la setmana!

No he arribat al primer semàfor de l’entrada a Sabadell, sí home, allà mateix al costat dels mòduls de l’Escola Oficial d’Idiomes. .. i ja em trobo amb el peu dret al pedal del fré, l’esquerra pitjant l’embragatge i la primera posada per anar avançant uns quants pocs metres. Quedo parada just en mig de la interjecció! La Torre de l’Aigua em guaïta. Faig un badall i posso música a la ràdio, diuen que la música amansa les feres i a mí, em funciona.

M’obligo a obrir els meus ulls fins que s’em pleguen les parpelles gairebé darrera l’òrbita dels meus ulls, i observo, sense voler-ho, que els que surten de la ciutat es troben en la mateixa situació, “deu ser degut als semàfors que tenim al poble! Fixa’t quina gran idea, eh? Fins aquí arriba la cua!” somric sola dins el cotxe i vigilu que ningú em vegi “carai! Si algú em veu pensarà que estic loca!” i encara somric més. Sembla que a pesar de la situació m’ho estic prenent en força bon humor.

Llavors, pensu... “igual que em poden veure a mi... jo també puc observar als demés, no? Podria ser molt divertit imaginar-se quin tipus de persona és cadascú, i quin ritme de vida deu portar! Anem a veure que em diuen aquestes cares...”

Comença l’experiment:

"La del ford focus"

Tinc just a la meva dreta un ford focus negre, impecable, super net i brillant, “quina enveja!” pensu.

El meu cotxe és al mecànic fet un nyap per culpa d’algun gilipollas que me'l va xafar i se'n va donar a la fuga sense deixar cap nota “desgraciat!”, i ara porto el de la meva parella que, pel que es veu, li dedica menys temps a la neteja del mateix que jo a la planxa! Noto que la meva expressió d’enfadada, fa que s’em marquin arrugues a la cara, intento retornar el meu pensament al meu experiment de diversió “caravanera” per no perdre el bon humor matiner que tinc avui.

“Anem a veure el contingut!” La meva expressió torna a canviar i desapareixen les arrugues que m’havia provocat al recordar el meu cotxe.

A l’Interior del Ford Focus inmaculat, veig una noia joveneta, d’uns vint-i-pocs anys que s’està acabant de maquillar “tothom aprofita aquestes aturades per fer alguna coseta” pensu.

La noia és maquíssima, amb els cabells llargs, recollits en una cua baixa. Porta arrecades de perles i a la seva mà esquerra veig que dur un anell de l’inconfundible oset de la tous “que pija!” pensu, “tot i que és molt guapa. Vaja, a la mama ja li hagués agradat que jo fos així de princeseta, i no tenir aquesta angoixa d’arribar a casa per calçar-me les bambes i els pantalons amples amb la suadora mig desfeta, que hi farem! He sortit barruca jo!” Ara es possa el rimel i es passa, suau, el dit índex pels llabis per distribuir bé una sustancia brillant que s’hi ha posta abans. Es gira i em veu. “Merda! Ara es pensarà que vull lligar amb ella!” Faig que tinc la mirada perduda i es torna a mirar al mirallet que hi ha al parasol. “Vaja, segur que aquesta treballa en un banc o en alguna caixa. Deu ser d’aquestes que comencen a apendre com a simples caixeres i acaben sent directores d’oficina o alguna cosa així. Sí, aquesta noia triunfarà, el físic l’acompanya i la manera com m’ha mirat, m’ha semblat veure que té una forta personalitat. Segur que en la seva adolescencia debia ser unes d’aquelles noietes populars de l’institut i la universitat. Una noia de pel·lícula!”

Els cotxes del meu davant han avançat i al meu darrera algú dona un cop de clàxon. “Apa-li! Cap a la feina, que si això ara segeuix rutllant, avui arribaré a l’hora!!”

Continuarà...

NOTA: perdoneu les meves faltes d'ortografia, gramàtica i d'expressió que hi apareixeran (continuament i molt sovint) pels meus escrits. No ho faig a propòsit i tampoc es per falta de "culturilla general catalana" simplement és perquè m'agrada escriure i expressar-me tal i com sento la meva veueta interna a l'hora de pensar. Penseu que aquesta veu és la meva millor amiga i amb ella em puc expressar de qualsevol manera, amb llibertat i sense correccions, dient les barbaritats que tant odia el pare i que de ben segur, a més d'un o d'una us faran mals als ulls (eh! Jaume Dolent...)tot i així, espero que us ho paseu bé amb aquestes historietes. Abraçades !

La crema i el poeta

Tue, 25 Mar 2008 15:57:31 +0100

La setmana passada, aprofitant que feia festa, vaig fer cap a Sentmenat. Va ser justament el dia de Sant Josep. Com que el pare se'n diu, la mare -l'Angelina- va preparar una crema com només ella la sap fer: finíssima, sense cap grumoll, al punt de sucre i de canyella, ben cremada. Van ser unes postres estupendes per posar el colofó a un dinar que havia començat amb un plat de mongetes i espinacs, on no faltaven les panses i els pinyons, i que havia continuat amb un rostit de porc saborosíssim.

A la tarda, tot passejant, amb el pare vam anar fins a la Biblioteca Alfonso i Orfila. Jo encara no havia estat mai a l'edifici de la plaça de l'Església, i la Cati, que ens va rebre amb la cordialitat que jo recordava, va improvisar una visita guiada per les diferents sales. Em va sorprendre la quantitat de gent que hi havia tenint en compte que ens trobàvem enmig de la Setmana Santa.

De retorn cap a casa, em va venir al cap la figura de Frederic Alfonso Orfila, del qual confesso que pràcticament no en sé res. Però llavors vaig recordar que fa uns vint-i-cinc anys -jo en devia tenir quinze o setze- em va rebre un dia a casa seva, al carrer dels Rocs, per comentar-me què li havien semblat uns poemes que jo li havia fet arribar. Recordo força bé aquella estona passada en companyia del poeta i encara tinc presents alguns dels consells que em va donar. Al començament de la visita jo estava nerviós, aclaparat davant d'algú que em semblava tan culte i, a més, força seriós. Però a poc a poc em vaig anar sentint més còmode, més tranquil. El senyor Alfonso era seriós, però també cordial, i, per sobre de tot, sincer. El seu to no va ser mai paternalista; em va remarcar tant allò que li havia agradat com allò que no li havia agradat dels meus poemes, i em va animar a treballar.

Quan vaig sortir d'allà estava convençut que als meus quinze anys volia aprendre bé la meva llengua, volia escriure, volia ser d'una determinada manera. I em va quedar clara una altra cosa: a la vida un no ha de perdre l'ocasió de compartir una estona de conversa amb persones interessants. El poeta aquella tarda em va donar un cop de mà. També és veritat que els pares als meus difícils quinze anys me'n van donar un munt, de cops de mà. Sí, ells també són un parell de persones ben interessants. Potser per això el dia de Sant Josep vaig fer cap a Sentmenat... i perquè la mare fa un crema per llepar-s'hi els dits.

Múrgoles amb foie, i cava

Tue, 25 Mar 2008 10:59:37 +0100

Poques vegades he vist tanta unanimitat a la taula de casa nostra —i ho he provat amb persones força diferents quant a gustos— com quan hi he posat un platet de múrgoles amb foie. La nostra cuina dóna, entre tantes altres coses, una autèntica meravella que ens remunta a aquells temps en què sempre es guardava alguna cosa "pel dia de demà". Parlo del bolet sec; en concret, de la múrgola.

Enmig de la dictadura del rovelló, la múrgola es mereix un homenatge. D'acord, el rovelló és tendre, carnós, ample, abundant. D'acord, en Josep Pla va dir que quan hom menja un rovelló "és com si et mengessis l'orella d'una senyoreta plena de pinassa". Ara bé, el rovelló, per molt que es vulgui dir el contrari, és un bolet absolutament dependent de la brasa. Segurament és el millor bolet per a la brasa, té la morfologia perfecta per a aquesta pràctica. Ara, si hem de passar al món dels guisats, tireu per una altra banda, perquè el rovelló hi queda curt. A més, no s'asseca bé. La múrgola, en canvi, és perfecta per als guisats fora de temporada. Per una banda, es manté perfecta com a bolet sec. Per altra banda, els guisats se li posen molt bé per una qüestió de forma: té una cavitat interior perfecta, gairebé tancada, per on el suquet entra, s'hi queda i amara de gust el bolet. La vedella amb bolets, doncs, si és amb múrgoles (i alguna llanega i unes quantes carreretes, clar), molt millor.

Tanmateix, el forat de la múrgola serveix també per a altres coses. Una vegada, un xef em va comentar que hi havia gent que feia les múrgoles amb foie. No vaig preguntar com es podia fer, perquè si hom veu una múrgola entendrà que només hi ha una manera com es pot preparar aquest plat. Presento tot seguit una recepta personal, feta a la meva manera, però absolutament infal·lible si voleu que us aplaudeixin a taula. La recepta és per a 4 persones i s'entén que el plat és un aperitiu: el primer aperitiu de l'àpat.

Ingredients

Compreu 20 o 25 múrgoles seques en alguna botiga o parada de mercat que vengui bolet sec. Han de ser senceres, íntegres, amb el forat una mica tancadet i d'una mida mitjana tirant a gran, perquè es tracta que la múrgola rebenti a la boca i faci un bon efecte.

Un tros de foie fresc (sobretot, fresc) d'uns 100 gr. Compreu-lo envasat al buit, que voldrà dir, en principi, que ja l'han preparat i desvenat per poder-lo tractar de seguida. Tingueu-lo a la nevera fins al moment que l'hagueu de fer servir, perquè amb la temperatura s'estova i en dificulta el tractament.

Oli, sal i pebre banc.

Preparació

Renteu bé les múrgoles sota l'aixeta amb una escorredora, sacsejant-les una bona estona perquè surti tota la terra que puguin dur. Poseu-les en remull amb aigua bona (no de l'aixeta) freda durant 16 hores. Hi ha qui hi posa també una mica de llet, però jo no ho he fet mai. Quan hagin passat les hores, escorreu-les bé i deixeu-les assecar a sobre d'un tros de paper de cuina sobre el marbre. Amb uns deu minutets ja n'hi haurà prou.

Un cop les múrgoles estan a punt, treieu el foie de la nevera i es tracta que aneu farcint les múrgoles una per una, amb l'ajuda d'un ganivet molt primet o algun altre estri que us vagi bé. Aquesta és la part delicada de l'assumpte, perquè el foradet de la múrgola és petit i el foie l'haureu d'anar posant en trossets llargs i prims. Penseu que és important que la múrgola quedi força plena de foie, ja que pot ser que en perdi una mica en la paella.

Poseu una mica d'oli d'oliva en una paella; quan l'oli estigui calent, poseu-hi les múrgoles farcides; salpebreu-ho i aneu-ho saltant una estoneta. El pebre sempre l'hi poso blanc, perquè crec que és més suau i gustós que el negre i, per tant, molt millor per a la múrgola i el foie, que són menjars delicats. Per altra banda, el procés de saltar les múrgoles a la paella ha de ser fet amb molta cura perquè si ho moveu amb massa força us podria sortir el foie de les múrgoles i enviar-ho tot en orris.

El plat és servit calent i menjat a l'acte. La múrgola rebenta a la boca i el foie s'hi escampa. Cadascú que jutgi.

Acompanyament

Els francesos diuen sovint que el millor que hom pot beure amb foie és un Sauternes, un vi de la regió de Graves, Bordeus, fet amb les varietats de sauvignon blanc, sémillon i moscatell. S'elabora amb el raïm sobremadurat, per la qual cosa és un vi dolç, que també es pren per postres. A banda del preu, sempre ens ha semblat que el Sauternes (o el Barsac, que més o menys és el mateix) és un vi massa dolç, massa dominant per a una menja tan delicada com el foie.

Per al plat que he presentat, recomano un cava o, si es vol, un xamany, que tenint en compte que prendrem les múrgoles com a aperitiu, anirà perfecte. No parlaré ara de caves, però en recomanaré un que presenta una relació qualitat-preu extraordinària: Rimarts Gran Reserva fresquet (no congelat!). Ja em direu el què.

Jugant a matar

Mon, 24 Mar 2008 19:58:47 +0100

No hi ha gaire coses més inútils en aquest món que la diplomàcia, o com a mínim de la manera que l'entenen els organismes diplomàtics que representen la humanitat. La violència econòmica és molt més pragmàtica que la diplomàcia, o en tot cas, n'és la base. Serem diplomàtics per negociar tractats de lliure comerç, compres i vendes d'arsenals militars i si cal, serem diplomàtics per tapar-nos el nas i no ensumar l'olor de podrit. Ho ha demostrat la cancellera Angela Merkel a Israel, i ho està demostrant el món sencer a la Xina.

En Sarkozy, en Zapatero, la Merkel, la Rice, tots ells s'han passejat els darrers mesos per les catifes roges de la Ciutat Prohibida, aquell indret des d'on es prohibeix gairebé tot. Les agendes, plenes de negocis, i a la darrera pàgina, una lleu menció a la qüestió mediambiental. Alerta, només si queda temps després de les postres. Dels drets humans, ni rastre, de l'ocupació militar, ni rastre. No fos cas que el politburó geriàtric s'enfadés i no volgués fer negocis.

Mentrestant, a la tranquil·la Suïssa, el Comitè Olímpic dels Il·luminats va tenir la gran ocurrència d’atorgar les Olimpíades d'enguany al nou soci que tots ensabonen amb delit, la Xina. Els Jocs Olímpics, apart de ser l'esdeveniment esportiu més polititzat del planeta, és una eina de neteja ètnica, ideològica i del que faci falta. En això crec que hi estarem tots d'acord, l'arribada d'uns Jocs Olímpics a la ciutat acaba amb la brutícia als carrers, acaba amb la delinqüència i, de rebot, acaba amb la dissidència. Aquí mateix, a Barcelona, en vam poder ser testimonis. No tots, la majoria bavejava amb la desfilada del príncep Borbó per l'estadi i les patxangues dels Manolos. Però en tot cas, no està de més recordar la funesta Operació Garzón, apuntant contra Terra Lliure i disparant contra l'independentisme català, grosso modo. Els 17 casos de tortura que el mateix superjutge es va negar a investigar i pels quals, gràcies a Déu, Estrasburg l'ha condemnat (simbòlicament).

Tornant a la qüestió, i sense oblidar el paral·lelisme català, cal traslladar aquesta dinàmica higienitzadora a una dictadura declarada com la xinesa. Els exemples no s'han fet esperar, tres mesos abans d'iniciar-se els Jocs, l'exèrcit ja ha sortit als carrers de Lhasa per evitar el menor crit. Els tibetans han sabut jugar bé les cartes, tindran l'atenció del món centrada sobre l'estat que els ocupa, però si la lluita no arriba fins el final, la Xina caurà amb tot el seu pes militar sobre el Tibet, i probablement, no seran només tortures el que caldrà lamentar.

El president dels Il·luminats ha assegurat que si es fa un boicot als Jocs Olímpics serà l'esport qui en sortirà perdent. Algú li hauria de dir qui en sortirà guanyant si no es fa. A molts els sabria greu que Beijing'08 quedés en un no res, és cert que els esportistes no en tenen cap culpa, però si hem de lamentar alguna cosa, que no sigui un mar de sang al Tibet. I si algun esportista té un mínim de sensibilitat, que es faci sentir, que aprengui dels companys negres del 68.

Aquells anys meravellosos...

Sat, 15 Mar 2008 20:12:29 +0100

Ens fotem veis, tu! Au, ja ho he dit. El cas és que aquesta setmana he rebut un correu d'unes companyes de Sentmenat que proposen una trobada de tots aquells qui vam néixer pels volts del 68 i vam compartir un munt d'anys les aules de ca les monges. Esclar, enguany en fem quaranta, i això s'ha de celebrar. I no hi faltaré.

Tinc molts records d'aquella època, tots bons, i m'és molt difícil posar-hi ordre. Però ara em ve de gust portar-ne algun a col·lació seguint el fil dels anys.

El primer record, molt primerenc, em duu a la gran aula del col·legi pintada amb dibuixos de personatges de contes, on dormíem asseguts amb les cames creuades. Després n'hi ha diversos, com les sessions fotogràfiques al jardí del mateix col·legi o les corredisses pel gran pati delimitat per xiprers, rere els quals s'amagava un món enigmàtic.. i un rusc d'abelles que va desaparèixer al cap d'uns anys, segurament abans que Franco toqués el dos.

Fora del col·legi, els companys d'aula ens trobàvem per anar a jugar al carrer i, més endavant, per anar a estudiar -o més aviat emprenyar- a la biblioteca, on fèiem aquells treballs en grup inoblidables. Érem encara marrecs, i esperàvem amb deliri l'arribada de l'estiu, de les vacances, de la fi de les classes. Però al setembre també frisàvem per retrobar els companys. Un any, després de l'estiu havia passat una cosa extraordinària: mentre els nens havíem passat els dies rebentant bicicletes, remuntant la riera, prenent el sol, no parant quiets un sol moment, les nenes s'havien dedicat a créixer un pam més que nosaltres.

Havíem arribat a sisè d'EGB i les festes casolanes amb motiu d'algun aniversari començaven a agafar volada. A poc a poc, la innocència començava a quedar enrere i arribava l'època en què a l'hora de ballar els nois estrenyíem les noies una mica més fort... abans que no ho fessin elles. La diferència d'alçada ens va fer més d'una mala passada; per exemple, quan volíem fer ball de plaça i el dia del primer assaig ens separaven de la parella que havíem triat perquè la noia era més alta. Era un drama; ja hauríem plegat en aquell mateix moment. I és que fèiem ball de plaça per una sola raó: poder estar amb la noia que ens agradava. La resta eren romanços.

Tota aquella època va tenir un punt i seguit -o en alguns casos un punt i a part- molt clar: el viatge de fi de curs a Mallorca. Teníem catorze anys, s'havien acabat els anys del col·legi i començava una altra vida per a tots nosaltres: alguns començarien a treballar, a d'altres els esperava el batxillerat, el "Corralillo" ens esperava a la majoria... Aquest abril ens trobarem vint-i-sis anys després de deixar les monges, ben bé "nel mezzo del cammin di nostra vita"...

Els "altres" salesians

Tue, 11 Mar 2008 16:01:24 +0100

Ara que d’aquest arbre mig caigut que en diuen Església Catòlica, tothom s’hi veu en cor de fer-ne estelles, voldria recordar a una petita part que va dedicar el seu temps a enriquir l’última etapa de la infantesa d’un bon grapat de nois de Sentmenat.

No sé com va començar, però els dissabtes i diumenges i les tardes d’estiu de les nostres vacances, finals dels 60 i principis dels 70, al seminari dels salesians, acollien a tots el nois de Sentmenat que hi volien anar. Allà fèiem manualitats, jugàvem a ping-pong, a futbolí, jugàvem a bàsquet o a futbol, fèiem sortides en bicicleta, excursions, ens ensenyaven cançons, ens feien cine, podíem aprendre a tocar la guitarra, ens ensenyàvem a treballar en grup, ens feien xerrades,. Crec que mai podrem agrair prou a tot aquell grapat d’aspirants a salesià, l’esforç desinteressat que van posar en tots nosaltres.

Recordo el Mao (un nom sorprenent) la competició que fèiem cada estiu, dividint-nos en “patrulles”, totes amb bandera personalitzada, un color per identificar-nos, mocadors al coll, i lluitant cada setmana per guanyar i acumular punts, i al Joan, el salesià que era l’encarregat de la nostra patrulla “Los Jaguares”, aquell any (crec que era el 1970), tot emprenyat perquè alguna cosa no l’havíem fet prou bé i també, ensenyant-nos cançons com “ Puff, el drac màgic”, o “El Tren Pinxo de Banyoles”.

Recordo l’Enrique Franco (sé que fa poc estava en una missió salesiana a Costa d’Ivori) amb la motxilla i un bidó immens, ple d’aigua, a l’esquena, camí dels Rasos de Peguera. Havíem sortit del Santuari de Corbera, sobre el petit poble d’Espinalvet, al costat de Berga, on durant uns quants estius ens portaven de colònies a una vella casa sense llum ni cap tipus del que ara en diríem, comoditats. Els jocs de nit al prat i als petits boscos que l’envoltaven, baixant de la casa, són dels millors records de la meva infantesa. Fa poc hi vaig anar, la casa i el prat no han canviat, tot segueix igual, només una nova i estreta carretera asfaltada que ens hi porta, i una línia de corrent elèctrica que travessa el prat, indiquen que allà també hi ha arribat el “progrés”.

Recordo al Quim Vilaseca, que a l’endemà de queixar-nos de que ens feien poques patates rosses per dinar (en unes altres colònies a Corbera), ens en van fer tantes que gairebé no ens les vàrem poder acabar. Recordo demanant anar al lavabo, i dient-nos que les habitacions estaven tancades i que si teníem alguna necessitat, el “bosc era molt gran”. Pobre Quim, unes vacances de Nadal no el trobaven, i estava a la seva habitació, ferit, sense poder valer-se, i pocs dies després va morir.

Recordo al Manolo amb uns quants de nosaltres, en una època on et comences a fer moltes preguntes, parlant, tombats en unes lliteres, de l’inquietant i sorprenent final de la pel·lícula “El Planeta de los Simios”.

Recordo, quan el futbol a Sentmenat havia desaparegut, (l’equip havia pujat a segona regional, van fitxar jugadors de fora i aquests cobraven i els de Sentmenat no, i tot va acabar com el rosari de l’Aurora) i que allà als salesians, varen ajudar a crear un equip de juvenils i un altre d’infantils. Jugàvem al camp que hi havia darrera de l’edifici, i com (crec que era el Rafael o potser el Ramon Vera) ens portaven cada quinze dies a jugar al campionat de Sabadell amb l’autocar del Sagalés (bé, al arribar primer anàvem a missa a l’església que hi ha al davant de l’ajuntament), i les pallisses que ens fotien (el Sabadell ens en va fer setze, i en sembla que fora de casa mai ens en feien menys de vuit). Recordo l’únic partit que varem guanyar en aquell campionat, a casa, i perquè a la mitja part dos d’aquells aprenents de salesià, van entrar a jugar com si fossin dos de nosaltres (es veien jovenets, però no he entès mai com l’enganyifa va “colar”). Aquest fet va ser una part important del renaixement del futbol a Sentmenat i un més dels motius d’agraïment que jo els hi dec (i crec que molts més) i el que m’ha fet decidir a escriure aquestes paraules.

Sobre la tirania (i III)

Fri, 07 Mar 2008 13:31:56 +0100

[Aquesta és la tercera i última part de la traducció de l'assaig de Joseph Brodsky, "On Tiranny", Less Than One: Selected Essays. New York: Farrar-Straus-Giroux, pp. 113-122. Per descomptat, si el text grinyola és per culpa meva.]

Mentre duen el seu denominador mort, les càmeres no paren de clicar, i tant els estrangers com els nadius tracten de veure les seves cares inescrutables, intentant descobrir el successor. El mort pot haver estat prou vanitós com per deixar un testament polític, però de tota manera no es farà públic. La decisió es prendrà en secret, en una sessió tancada —és a dir, per a la població— del Politburo. És a dir, de forma clandestina. El secretisme és un vell complex de partit, un eco del seu origen demogràfic, del seu gloriós passat il·legal. I les cares no revelen res.

    Ho fan d’allò més bé perquè no hi ha res a revelar, perquè el que hi haurà és més del mateix. El nou home diferirà del vell només en el físic. Tant pels aspectes mentals com pels altres, serà la rèplica del cadàver. Aquest és potser el secret més gran que hi ha. Penseu-hi una mica, els recanvis en els partits són la cosa més semblant a la resurrecció. Per descomptat, la repetició produeix avorriment, però si hom repeteix les coses en secret encara hi ha lloc per a la diversió.

    El més divertit de tot, tanmateix, és adonar-se que qualsevol d’aquests homes pot ser un tirà. Que el que provoca tota aquesta incertesa i confusió és que l’oferta supera la demanda. Que estem tractant no amb la tirania d’un individu sinó amb la tirania d’un partit que simplement ha donat a la producció de tirans una base industrial, cosa que fou molt perspicaç de part seva en general i molt pertinent en particular, considerant la ràpida rendició de l’individualisme com a tal. En altres paraules, avui, el joc de “qui-serà-qui” és tan romàntic i antiquat com el bilboquet, i només la gent elegida lliurement pot permetre’s jugar-hi. Ja fa molt de temps que s’ha acabat l’època de perfils aguilencs, de barbes de cabra o espesses, de bigotis de morsa o en raspall de dents; d’aquí a poc temps fins i tot les celles hauran passat de moda.

    Tot i això hi ha alguna cosa inoblidable d’aquestes cares insulses, grises i indistingides: s’assemblen entre elles, el que els dóna un aire gairebé subterrani; s’assemblen com dues gotes d'aigua. La redundància visual proporciona una profunditat afegida al principi del “govern del poble”: el govern dels ningú. Ésser governat pels ningú, tanmateix, és una forma molt més ubiqua de tirania, perquè els ningú semblen qualsevol. Representen les masses de més d’una manera, i és per això que no es preocupen per les eleccions. Pensar en el possible resultat del sistema “un home, un vot”, per exemple, en la Xina dels milers de milions, és una tasca ingrata per a la imaginació: ¿quin tipus de parlament podria produir, i quantes desenes de milions constituirien allà una minoria?

    L’augment dels partits polítics en el tombant de segle fou el primer plor de la sobrepoblació, i és per això que ho fan tan bé avui. Mentre els individualistes se’n fotien, ells treien profit de la despersonalització, avui dia els individualistes han deixat de riure. L’objectiu, tanmateix, no és ni el triomf del partit ni d’alguns buròcrates particulars. És ben cert que anaven per davant del seu temps, però el temps té moltes altres coses que van pèr davant seu i, sobretot, molta gent. L’objectiu és adaptar la seva expansió numèrica a un món no expansiu, i l’única manera d’assolir-ho és a través de la despersonalització i la burocratització de tothom. Perquè la vida en si mateixa és un denominador comú; amb aquesta premissa ja n’hi ha prou per estructurar l’existència d’una manera més detallada.

    I una tirania fa justament això: estructura la teva vida per tu. Ho fa de la manera més meticulosa possible, certament molt millor que una democràcia. A més, ho fa pel teu bé, ja que qualsevol bri d’individualisme en la gentada pot ser perillós: primer de tot per la persona que el deixa anar; però hom també s’hauria de preocupar pels que hi ha al seu costat. Això és pel que serveix el país dirigit pel partit, amb el seu servei de seguretat, les seves institucions mentals, la policia i el sentit de lleialtat dels seus ciutadans. Ara bé, tots aquests dispositius no són suficients: el somni és fer de cada home el seu propi buròcrata. I el dia que aquest somni es faci realitat està molt a la vista. Ja que la burocratització de l’existència individual comença amb pensar en la política i no s’atura amb l’adquisició d’una calculadora de butxaca.

    Així que si hom se sent elegíac en el funeral del tirà, és sobretot per raons autobiogràfiques, i perquè aquesta desaparició fa la pròpia nostàlgia “pels antics temps” molt més concreta. Després de tot, l’home també era producte de la vella escola, quan la gent encara veia la diferència entre el que deien i el que feien. Si ell no es mereix més que una línia en la història, bé, encara millor: resulta que no va vessar prou sang dels seus súbdits com per merèixer un paràgraf sencer. Les seves amants foren poques. No va escriure gran cosa, ni va pintar res de bo, ni va tocar cap instrument; tampoc no va crear un nou estil de moble. Fou un simple tirà, i tanmateix els líders de les més grans democràcies es barallaven per estrènyer la seva mà. Ras i curt, no creà problemes. I és en part gràcies a ell que mentre quan obrim la finestra pel matí, l’horitzó encara no és vertical.

    A causa de la naturalesa de la seva feina, ningú no sabia els seus pensaments autèntics. És força probable que ni tan sols ell els conegués. Això seria un bon epitafi, si no fos que hi ha una anècdota que els finesos expliquen del testament del seu president vitalici Urho Kekkonnen, que començava així: “Si em morís...”

Se'ns pixen a sobre i ens diuen que plou

Thu, 06 Mar 2008 17:30:00 +0100

Tot just falten 72 hores perquè s'obrin els col·legis electorals i, a mesura que s'acosta la data, cada cop em fa mes mandra moure'm del sofà (o d'on sigui) per anar a votar. Alguns em titllaran de mandrós, altres d'irresponsable, i fins i tot n'hi haurà que em diran que no anar a votar afavorirà l'enemic...i jo em pregunto, quin enemic? el diable que vesteix de diable, o el diable que vesteix de xai?
En el fons (potser molt en el fons) desitjaria que aquestes eleccions les guanyés el PP, perquè, siguem clars, si una cosa tenim els catalans és que ens falta sang, mala llet. Ja ens poden assotar a fuetades, ja ens poden insultar, vexar i humiliar, ja ens podrien fotre la dona, si fes falta, que segur que l'endemà encara pensaríem que si ha passat, és perquè qualcuna cosa hem fet malament. Faria falta que governés el PP (al poder ser, amb majoria absoluta) perquè els catalans (i Catalunya, sobretot) ens despertessim d'una vegada i reclamessim tots els drets que, com a poble, ens pertanyen.

I quan dic "tots els drets" no parlo ni d'autodeterminació, ni d'estatuts de fireta ni de temes exclusivament ideològics (que també), si no dels problemes que a diari ens fan pujar la mosca al nas. Parlo del problema que tenim amb el transport, les infraestructures, la llengua, l'educació, la sanitat, els sous, l'habitatge...parlo de tot allò que ens afecta dia a dia als catalans, de la realitat que ens envolta a nosaltres (una realitat a anys llum de la que puguin tenir a Espanya, o a Euskadi, o a Itàlia, o a Kosovo, o a la confederació Helvètica).
Parlo del fet d'haver de demanar permís per buscar el nostre benestar, parlo del fet d'haver de passar per Madrid cada vegada que hem de fer vols intercontinentals, parlo de les balances fiscals i de la memòria històrica. Parlo una mica de tot allò que ens afecta a tots nosaltres. Perquè tots i cada un dels ciutadans que vivim als Països Catalans, per alguna raó, la que sigui, hi sortim perjudicats.

Personalment crec que les propietats no serveixen per res, soc dels que pensa que s'haurien d'incentivar els lloguers en tots els àmbits, amb uns preus equilibrats i lògics, però en aquest aspecte, començo a estar-ne tip de pagar un lloguer per rebre no res més que decepcions i garrotades.

No, aquest any no votaré a les estatals. Per diferents raons, sí, però sobretot perquè odio el bipartidisme i perquè el meu vot no servirà per res mes que no sigui seguir-li el joc a algun dels dos "grans" partits. Perquè, quin sentit té votar a unes eleccions les quals, ni que anéssim tots els catalans a votar partits catalans, seguirem sent minoria a Espanya? Quin sentit té votar quan saps del cert que no hi guanyaràs res? I clar, si una cosa no vull, és ser còmplice d'un joc que, per força, diuen que he de jugar.