Dilluns, 7.6.2010. 17:43 h

Si som generosos

Tants senyals no poden ser fruit de la casualitat. Fins ara, més de mig milió de ciutadans han votat a favor de la independència de Catalunya en les consutes que s'han dut a terme a molts municipis del país. TV3 "gosa" programar un documental com "Adéu, Espanya" i, a més, aquest obté un gran èxit d'audiència. No para d'augmentar la nòmina d'intel·lectuals i de polítics que es declaren obertament a favor de la independència o que reconeixen, si més no, que aquesta sembla cada cop més l'única sortida vàlida per al país. Un nombre important i creixent de catalans d'origen espanyol es mostren també completament a  favor que Catalunya disposi d'un estat propi. Molts empresaris parlen sense por d'aquesta possibilitat i veuen en la independència de Catalunya una oportunitat.

Fa només deu o quinze anys, tot això hauria estat impossible. Si ens aturem a rumiar-hi uns instants, ens adonarem que el pas que hem fet és extraordinari. Jo mateix sóc dels que de vegades tenen la sensació que res no es mou, que no avancem ni un pas. Però ara els fets demostren el contrari. Abans un independentista era vist com un exaltat. Avui ho són els joves i la gent gran, els "pengis" i els encorbatats, iaies castellanoparlants i comerciants panjabis...

Han canviat altres coses. Avui cap diari ja no afirma que per la Feria de Abril han passat 3.500.000 visitants -ja ho sabem, no hi havien passat mai, però ho deien. S'han publicat les balances fiscals i s'ha denunciat públicament l'espoli que pateix any rere any Catalunya.També ha canviat -i canviarà encara més- el discurs dels partits polítics, que ja no poden defugir la qüestió o minimitzar-la: la independència ja és a la seva agenda, n'han de parlar en un o altre sentit, inevitablement. I dic que el seu discurs canviarà perquè en la major part dels partits hi ha persones assenyalades que defensen el dret d'autoderminació per a Catalunya. És així a ICV, i fins i tot entre les files socialistes. És així a CiU. I no cal dir que és així a Esquerra, partit que sempre ha tingut la independència en l'eix dels seus objectius.

Però Esquerra també canviarà el seu discurs. Temps enrere la postura més o menys oficial era defensar la independència com un camí cap a les millores socials, la millor via per aplicar polítiques d'esquerra de debò. Si bé la intenció continuarà essent aquesta, Esquerra sap que a hores d'ara cal la independència per davant de tot. La crisi econòmica de l'Estat espanyol és una llosa que no ens permet alçar el cap. És, doncs, urgent que ens desempalleguem d'aquesta llosa, d'aquest llast insuportable.

I és un bon moment, perquè s'estén la impressió que tot plegat depèn de nosaltres. Cada cop hi ha menys por i més convenciment, menys dubtes i més arguments, encara que aquests ens els proporcioni la maleïda crisi i la nefasta gestió del Govern espanyol, que cada cop té menys crèdit davant les institucions europees. Han sigut molts anys de fer el fatxenda i de gastar diners a tort i a dret, sense control, en tota mena d'infraestructures caríssimes, en projectes i programes absurds. Un detall que no ha passat desapercebut per al món, un bon exemple del malbaratament de recursos econòmics, és l'exagerada prima que cobraran els jugadors de la selecció espanyola si guanyen el mundial de futbol, la més alta de totes. En plena crisi, havent d'aprovar plans d'austeritat, llencen els calés de qualsevol manera.

Sí, tot depèn de nosaltres. Perquè no pot dependre de ningú més. Perquè ja sabem que no podem esperar res dels tribunals espanyols, ni dels polítics espanyols. Només podem confiar en nosaltres mateixos, en la nostra tenacitat i capacitat de tirar endavant, tots plegats: catalanoparlants, castellanoparlants, nouviguts. Potser ara, doncs, és el moment de ser generosos els uns amb els altres, el moment de voler entendre'ns, de posar l'èmfasi en allò que ens uneix. Els catalanistes socialistes, la gent d'Iniciativa, els d'Esquerra, els convergents, els qui no combreguen amb cap d'aquests partits, els qui no anirien a votar, en fi tots els qui aspirem a una Catalunya amb estat propi hem de deixar de banda les nostres diferències i posar-nos a treballar de debò per aquesta fita que és més a prop que mai.

Si ens ho proposem de debò, si ens ho creiem de debò, qui podrà evitar-ho? Treballarem per la independència i l'aconseguirem.