Dissabte, 15.8.2009. 11:37 h

"Hay que ir partido a partido"

Diguem-ho clar, encara que sigui una obvietat: és impossible que interessin a ningú gens ni mica les opinions dels esportistes que entrevisten a la ràdio o a la televió, i encara menys si es tracta de futbolistes. Posaria la mà al foc que tothom pensa el mateix, que tothom abomina aquells talls de veu infames, que encara que siguin curts es fan inacabables.

Llavors, per què els mitjans de comunicació continuen insistint a malbaratar el temps d'emissió i a augmentar els índexs de contaminació acústica amb les pèssimes declaracions d'aquests personatges? Hi ha quatre frases, i les repeteixen fins a la sacietat: "Hay que ir partido a partido", "Sólo pienso en entrenar y aprovechar las oportunidades que me dé el míster", "Ha sido un partido difícil", "Nos ha faltao suerte"...

El nivell és ofensiu, pornogràfic. I cada dia hem d'escoltar els discursos d'aquests bàrbars, amb aspecte i amb accent d'analfabets, incapaços de fer cap altra cosa que donar cops de peu a una pilota i gastar calés a cabassos. L'exemple per a les generacions que pugen és demolidor, francament edificant.

Per què no fan el mateix, per exemple, amb els poetes al final d'un recital? Per què no els pregunten com els ha anat, com prepararan la següent actuació, quines perspectives tenen per a la resta de temporada, què llegeixen, com es formen? Estic segur que gaudiríem de respostes més interessants. Però, esclar -una altra obvietat-, la cultura no ven, la poesia no mou masses.

Deu ser per això que la mort de Baltasar Porcel va tenir ocupats els mitjans de comunicació molt menys temps i amb molta menys intensitat del que ho ha fet la mort de Dani Jarque. En aquest darrer cas, ràdios i televisions gairebé ens abocaven a comparèixer en els actes d'homenatge a l'il·lustre jugador, a exercir de ploracossos. Era com un deure nostre estar ben informats de tot el que passava -i passa- a l'entorn d'aquest fet, d'altra banda luctuós, no cal dir.

A mi tot plegat m'enfarfega i em confirma que alguna cosa no va bé. S'acosta la temporada futbolística i res no impedirà que hàgim de tornar a suportar el calvari de cada any, el reguitzell de declaracions, la desfilada de quillos i energúmens per davant dels micròfons d'uns periodistes patètics, venuts i ridículs, que lluitaran entre ells per aconseguir deu segons d'un tall de veu ignominiós. Paro aquí perquè no vull abusar més dels adjectius. Un llibre de Porcel m'espera sobre el faristol.