Roger Vilà
Sentmenat, 1968. Exjugador d'hoquei sobre patins, filòleg, heavy impenitent i ratafiaire. Des del 1994 visc a Santa Coloma de Farners, on treballo al Servei Comarcal de Català de la Selva. Casat i amb catorze fills.
- Per ara, l'última entrada 15.02.2011
- Quatre marquesos i una ciutadana 04.02.2011
- El dilema 24.01.2011
- Esperit de contradicció 05.12.2010
- "Tornarem a..." 29.11.2010
- Jaume Carbonell Fidalgo 10 coses que sap la ciència política (i la resta de la gent, no)* 01.02.2012
- Gemma Fruitós Sobre l'article de Joaquim Solé públicat al blog de Josep Vilaró 29.01.2012
- Ana Maria Reyes L'avi ho sap tot 24.01.2012
- Àngels Padilla TEORIA MOLT PERSONAL DE L'ECOSISTEMA 23.01.2012
- Josep Vilaró Perspectives de futur (o no) a l’Ajuntament de Sentmenat 17.01.2012
Alegria
El 34è president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower, va dir: "El pessimisme mai va guanyar cap batalla. El món pertany als optimistes; els pessimistes són mers espectadors." He llegit aquesta frase i automàticament he pensat: "Ja està, ja m'han descobert. Sóc un pessimista d'aquests que no guanyaran mai cap batalla." Em sembla que se m'ha accelerat el pols i tot.
Després, però, he anat donant voltes a la sentència del personatge en qüestió i m'ha semblat descobrir-hi algunes trampes. On ell deia 'optimistes', m'ha semblat més aviat que volia dir 'els poderosos', o fins i tot 'els mateixos de sempre'. I respecte dels espectadors, no és just a l'inrevés? No són els optimistes els qui contemplen des del seu cofoisme les tribulacions i els tràfecs dels pessimistes en el seu intent de fer alguna cosa per canviar allò que dubten que es pugui canviar?
Sí, ja ho sé, intento inútilment de justificar-me, de buscar un forat per on escapar-me després de veure'm atrapat sota el dit que m'assenyala com a pessimista recalcitrant. Canviaré, doncs, de tàctica i intentaré afegir-me al grup dels optimistes que es mengen el món. Només em cal alguna dada, una notícia breu, un comentari agafat al vol, qualsevol cosa que em demostri que vaig errat i que l'optimisme és possible.
Deixaré de banda l'economia -de ben segur que el mateix Eisenhower si ara fos president dels Estats Units no mostraria tanta alegria-, perquè ja sabem que no són bons temps. Ah, el temps! Avui plou, i això és una bona notícia. Començo a sentir-me més bé. Obro el diari: en Montilla protesta perquè Zapatero no ha complert els compromisos per desplegar la llei de dependència. Coi, hi va fort; això m'anima. Què més? No pot ser que no trobi res més; el món és ple de notícies belles, i sobre el nostre país encara n'hi ha d'haver més!
Continuo buscant. I de cop, la primera patacada. M'assabento que entre l'any 2000 i el 2007 Catalunya ha rebut tantes persones immigrades com Alemanya. Catalunya té 7 milions d'habitants; Alemanya, 80. Com podem endreçar-ho, això? Què està passant? Què significa tot plegat? Segona patacada: Fernando Savater guanya el Planeta; la finalista, com ell, és de la colla del Manifiesto. Sense comentaris.
A partir d'aquest moment, decideixo abandonar la recerca. Per què he d'intentar fer-me creure que sóc el que no sóc? No cal. La vida és com és. Mentrestant, no sé pas com, ben casualment, remenant per internet he anat a parar a un bloc interessant: http://marxemdecatalunya.blogspot.com/. Això sí que és optimisme! Qui s'hi apunta?
1177 lectures
4 comentaris
Imprimir
Compartir
L'acudit s'explica dient que "un pessimista és un optimista mal informat".
El sentit comú ens hauria de fer sentir-nos cofoïs de la "revolució" que tot just acaba d'iniciar-se.
¿ A cas qui sigui escollit nou President dels Estats Units d'Amèrica, així que prengui possessió del seu càrrec, NO ORDENARÀ que diferents Comissions de persones "HONESTES" i amb vàlua professional, investiguin perquè el sistema capitalista trontolla ?
Penso que, a l'any 1879, la nit abans de "declarar-se" la ... Llegir més
0
0
És que el panorama, Ana M., és trist. La realitat és crua. Davant d'això, estic d'acord que la solució no és marxar i abandonar (sí que és una opció, una tria personal, no pas una solució). Quedar-se i conformar-se tampoc és una solució (torna a ser una opció). Ara, com et rebel·les? Individualment, com passes a l'acció? Dir que aquesta és la solució és fàcil, i raonable, però com la poses en pràctica?
Fa anys, per exemple, que treballo en dos àmbits complexos: la normalit... Llegir més
0
0
Totalment d'acord amb el Miquel. El problema és quan no vols conformar-t'hi ni abandonar el teu país; creus que la rebel.lió és possible, però topes amb la crua realitat... Tampoc importa si eres optimista o pessimista perquè t'acaba aclaparant la impotència total i una profunda soledat. Pot ser l'explicació que empeny l'autor de l'article a trencar amb tot.
En fi, un text interessant, però tan il.lustratiu que m'ha deixat molt trista.
0
0
Crec que el que fa guanyar batalles no és pas ser optimista o pessimista, sinó conformar-se o revelar-se.
L'article, molt bo, crec que l'encerta de ple en l'anàlisi, encara que no m'agrada la seva solució, la de fotre el camp.
0
0
Els comentaris reflecteixen únicament l'opinió dels usuaris. sentmenat.com es reserva el dret a no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que contiguin insults o difamacions o que siguin contraris o atemptin contra la Llei. sentmenat.com no assumeix cap responsabilitat derivada del contingut dels comentaris, que correspon als seus autors.
Els comentaris anònims que continguin crítiques, acusacions, insults i/ o referències a persones sense responsabilitats públiques seran eliminats automàticament.
