Allò que ens queda

M’acaben de trucar per telèfon des de Santiago de Compostel·la per fer-me una enquesta en nom del Centre d’Investigacions Sociològiques. Ha estat breu; les preguntes eren ràpides i simples. Què en penses, de la situació de l’habitatge? Com veus la immigració? Què et sembla l’actuació del Gobierno? Com jutges la situació econòmica? Dic que eren ràpides i simples perquè la resposta havia de ser: molt bé, bé, malament, molt malament.

És fàcil, no? Com veus la immigració?: molt bé, bé, malament, molt malament? Se m’ha acudit preguntar-li a l’enquestadora des de quin punt de vista havia de respondre, ja que em semblava que, abans, havíem de delimitar una mica la qüestió. M’ha dit que no calia, que només volia una resposta global, que ja n’hi havia prou i que no hi havia temps per aprofundir en les preguntes. I així ha anat passant l’enquesta, entre bens i malaments i entre zeros i deus. Tant de rigor m’ha deixat esblaimat. Ja espero que arribi el dia que el CIS n’anunciï els resultats: un 39% dels enquestats desaprova l’actuació del Gobierno, tal polític treu una valoració d’un 4,23, la immigració preocupa...

Normalment no atenc aquest tipus de trucades. Gairebé sempre et telefonen per vendre’t alguna cosa en hores que vols estar tranquil. I sempre, sense el gairebé, qui truca parla en castellà i no entén el català. Si estic d’humor, dialogo: “Está el señor Vila Padro?” (no hi ha manera que diguin bé els accents). “Sí, sóc jo, digui’m; què voldria?” “Cómo dice?” I penjo. Si no estic d’humor, penjo d’entrada i santes paus. Però aquesta vegada he tingut una mínima curiositat per veure com seria l’enquesta. I prou que ho he vist. Cinc minuts de temps perdut.

Si almenys m’haguessin preguntat coses interessants, com ara: creus que els partits catalans mantindran el front comú en la negociació del finançament?, obtindran un bon acord?, valdrà la pena tornar a votar mai més?, estàs disposat a marxar d’aquest país tan bon punt vegis que no hi ha res a fer?, t’agradaria fer un viatge en tren per l’Europa Central amb l’Orient Express?, etc., coses d'aquest estil. De tota manera, sí que m’han fet una pregunta interessant. Ha estat al començament de l’enquesta, potser per despistar-me: quin és el darrer llibre que has llegit?

He respost lentament, articulant bé els sons, recreant-me en la bilabialitat morosa de les dues emes del primer mot i en la duresa oclusiva, velar, que domina la segona part del títol, atardant-me, finalment, en la pronúncia del nom evocador, classicitzant, de l’autor:

“El darrer llibre que he llegit ha estat: Summa Kaòtica, de Ventura Ametller.”

Summa... Kaòtica... Llegiu-ho lentament, repetiu-ho sense por, sense pressa. “Summa Kaòtica, de Ventura Ametller”, he dit.

I he mentit. El darrer llibre que he llegit ha estat Resta Kaòtica, del mateix autor, malauradament traspassat el juliol d’enguany. Si mai abans no havíeu sentit a parlar de Ventura Ametller, ara teniu l’ocasió de reparar el tort. És sens dubte un dels nostres escriptors més genials, per bé que terriblement desconegut. Cossetània Edicions ha publicat en dos volums aquest díptic esplèndid anomenat Summa Kaòtica/Resta Kaòtica, una fantàstica (en tots els sentits del terme) crònica del país en la dura època de la Guerra Civil i els primers anys del franquisme.

Una lectura que haurien de fer tots els llegidors, la gent amb ganes de passar-s'ho bé, els qui pateixen d'estrès, els nostres polítics, els sentmenatencs en ple, les sentmenatenques que no se sentin incloses en el genèric masculí que acabo d’esmentar, l’enquestadora de Santiago de Compostel·la i qualsevol persona que vulgui aprofitar al màxim allò que ens queda: una mica de temps per llegir. La resta, faramalla.