Ens fotem veis, tu! Au, ja ho he dit. El cas és que aquesta setmana he rebut un correu d'unes companyes de Sentmenat que proposen una trobada de tots aquells qui vam néixer pels volts del 68 i vam compartir un munt d'anys les aules de ca les monges. Esclar, enguany en fem quaranta, i això s'ha de celebrar. I no hi faltaré.

Tinc molts records d'aquella època, tots bons, i m'és molt difícil posar-hi ordre. Però ara em ve de gust portar-ne algun a col·lació seguint el fil dels anys.

El primer record, molt primerenc, em duu a la gran aula del col·legi pintada amb dibuixos de personatges de contes, on dormíem asseguts amb les cames creuades. Després n'hi ha diversos, com les sessions fotogràfiques al jardí del mateix col·legi o les corredisses pel gran pati delimitat per xiprers, rere els quals s'amagava un món enigmàtic.. i un rusc d'abelles que va desaparèixer al cap d'uns anys, segurament abans que Franco toqués el dos.

Fora del col·legi, els companys d'aula ens trobàvem per anar a jugar al carrer i, més endavant, per anar a estudiar -o més aviat emprenyar- a la biblioteca, on fèiem aquells treballs en grup inoblidables. Érem encara marrecs, i esperàvem amb deliri l'arribada de l'estiu, de les vacances, de la fi de les classes. Però al setembre també frisàvem per retrobar els companys. Un any, després de l'estiu havia passat una cosa extraordinària: mentre els nens havíem passat els dies rebentant bicicletes, remuntant la riera, prenent el sol, no parant quiets un sol moment, les nenes s'havien dedicat a créixer un pam més que nosaltres.

Havíem arribat a sisè d'EGB i les festes casolanes amb motiu d'algun aniversari començaven a agafar volada. A poc a poc, la innocència començava a quedar enrere i arribava l'època en què a l'hora de ballar els nois estrenyíem les noies una mica més fort... abans que no ho fessin elles. La diferència d'alçada ens va fer més d'una mala passada; per exemple, quan volíem fer ball de plaça i el dia del primer assaig ens separaven de la parella que havíem triat perquè la noia era més alta. Era un drama; ja hauríem plegat en aquell mateix moment. I és que fèiem ball de plaça per una sola raó: poder estar amb la noia que ens agradava. La resta eren romanços.

Tota aquella època va tenir un punt i seguit -o en alguns casos un punt i a part- molt clar: el viatge de fi de curs a Mallorca. Teníem catorze anys, s'havien acabat els anys del col·legi i començava una altra vida per a tots nosaltres: alguns començarien a treballar, a d'altres els esperava el batxillerat, el "Corralillo" ens esperava a la majoria... Aquest abril ens trobarem vint-i-sis anys després de deixar les monges, ben bé "nel mezzo del cammin di nostra vita"...