Devíem fer sisè d'EGB a ca les monges, no me'n recordo prou bé. Amb un company de classe vam tenir una idea meravellosa: abans que les noies comencessin la classe de gimnàstica, entraríem al salón i ens amagaríem dins el plint; cada cop que les noies correguessin cap a aquesta mena de cavall de fusta per saltar-hi pel damunt, els veuríem les cuixes pel forat que servia d'agafador. La idea era genial i els resultats foren immillorables. Però no era perfecta: si ens descobrien no teníem escapatòria. I, esclar, vam ser descoberts. No sé si se'ns va escapar una rialleta o si vam estossegar. El cas és que alguna noia va xisclar en pressentir que dins el plint hi havia algú i al cap d'un moment la superiora ja havia alçat la tapa. Allí érem tots dos, descoberts, enriolats encara, atrapats... La sumanta que ens va caure al damunt és de les que no s'obliden. La mà grossa de la superiora, amb anell inclòs, va aterrar damunt nostre repetidament com un fuet infatigable. Vam quedar atonyinats, és cert, però ningú no ens va treure la sensació d'haver tingut una gran pensada i d'haver dut a terme una acció heroica.

Aquesta anècdota va tornar a ser explicada -amb tota mena d'exageracions i ressons èpics- fa uns quants dies, mentre sopàvem a Can Cladellas una vintena llarga d'excompanys de classe de les monges, la classe dels nascuts l'any 1968. Va ser una nit màgica de debò. I no és cap tòpic: és absolutament màgic trobar-te amb persones que fa deu, quinze, vint o fins i tot vint-i-sis anys que no veus i comprovar que es manté intacte el lligam que ens uneix, un lligam forjat durant tota la nostra infantesa, compartida fins al catorze anys.

Després del curs de vuitè, cadascú va seguir el seu camí i els anys van començar a passar amb més rapidesa; quedava enrere aquella lentitud que tenen els dies d'infantesa, quan les hores de classe es fan eternes, quan les vacances d'estiu sempre són lluny, quan el curs següent no acaba d'arribar mai. Després de vuitè, uns van continuar estudiant, d'altres van començar a treballar, alguns van marxar del poble, van arribar els primers fills... En fi, cadascú va viure la seva vida.

Però aquella nit a Can Cladellas, encara que els camins recorreguts per tots hagin estat ben diversos, vam tenir la sensació de tornar a un cert punt d'origen, al mateix punt on ho vam deixar fa vint-i-sis anys. Hem crescut, hem canviat, n'hem fet de tots colors, però mentre sopàvem, mentre parlàvem, teníem la impressió de reconeixe'ns tal com érem. Potser hem canviat molt, però el lligam inesborrable ens feia sentir que tots plegats havíem canviat ben poc. Va ser una nit immensa.

La casualitat va voler que en el mateix restaurant, a la mateixa hora, també es trobessin els de la classe del 1970. Molts de nosaltres teníem germans petits en aquell altre grup. Però, evidentment, els del 1968 -abans com ara- érem més grans, més guapos, més bons en tot, i ballàvem més bé a ball de plaça... Vaja, marcàvem el camí a seguir!

Una nit esplèndida que de ben segur repetirem.