Delictes (que ja han prescrit)

Avui és habitual sentir comentaris sobre la perillositat dels joves: éssers irresponsables que amarguen la vida dels pares, no respecten el professorat ni cap mena de figura amb un mínim d’autoritat, malmeten el mobiliari urbà, criden i esvaloten pel carrer... És a dir, res de bo. No cal dir que aquests comentaris s’agreugen quan es parla dels fills de persones immigrades.

Jo mateix sóc dels que fugen de massa jovent aplegat: penso que només faran soroll i poca cosa més. I ara bé la bonica frase que tothom espera: abans els joves érem fets d’una altra pasta! Macos, actius, respectuosos, trempats... I perquè ningú no pugui dubtar d’això deixeu-me que esmenti algunes de les activitats edificants amb què ompliem el nostre temps lliure.

1. Des de petits, una activitat clàssica era adreçar-nos a la biblioteca, posar-hi setge i intentar fer-la nostra després de reduir l’enemic. L’“enemic”, amb totes les cometes de què sóc capaç, era la Cati, sempre amable, pacient, disposada a ajudar..., fins que li fèiem perdre els estreps. Encara ara em sembla que alguns no ens hem disculpat prou per tantes batalles que hi havíem entaulat.

2. Si no érem a la biblioteca podíem ser: jugant a futbol contra l’aparador de ca la Cristina, llençant-nos pedres els uns als altres a la riera, enfangant-nos sota el pont de can Palau, perseguint gats, robant taps de pneumàtics, assaltant algun hort, matant-nos amb la bicicleta per una baixada vertiginosa de l’antiga esplanada (davant l’antiga fàbrica de cera incendiada del polígon industrial)... o rostollant amb alguna noia a can Peric.

3. A mesura que ens fèiem grans, les gestes pujaven de to: qui no havia fet punteria amb un roc contra un fanal? Per Sant Joan, els petards no eren un entreteniment, eren una arma. No era divertit llençar-los a terra; això era malgastar-los. Els petards només servien per rebentar maons, ampolles de vidre i altres objectes semblants.

4. A les nits d’estiu, quan estàvem tips de jeure al Peta, podíem anar a fer una visita al cementiri enfilant-nos pel mur (les noies es feien pregar, però sovint acabaven fent-hi cap). I encara era més emocionant acampar al puig de la Creu i aprofitar la fosca per enfilar-nos al campanar...

5. I, esclar, també ens emborratxàvem. En aquella època, la vida era diferent, i en un bar et podien servir cinc copes d’anís sense demanar-te el carnet. Avui tot està tan regulat!

Sovint, algunes d’aquestes accions havien comportat corregudes sobtades per escapar d’un pagès, d’un municipal i, fins i tot, de la patrulla de la Guàrdia Civil. És evident que no sóc gens exhaustiu. Per raons òbvies no esmento els noms dels companys de totes aquestes batalletes. Tampoc no parlo d’algunes entremaliadures que prefereixo que restin en l’oblit.

No m'allargo més; que cadascú recordi els seus moments de glòria... o de vergonya. Però ningú no pot negar que vam créixer i que hem esdevingut persones més o menys normals. Sí, definitivament, érem d’una altra pasta.