Dissabte, 1.3.2008. 16:56 h

D'on ets?

Anant pel món, sempre hi ha aquell moment en què algú et pregunta d'on ets. Quan has marxat del poble on vas néixer i on vas viure durant vint-i-cinc anys, al principi la resposta no surt espontània; depèn del context i de vegades demana aclariments: sóc d'allà, però visc aquí...; sóc d'aquí, però visc allà... Al cap dels anys, la resposta guanya concreció: sóc de tal lloc. I si algú demana més informació, l'amplies i avall.

Ara quan algú em pregunta d'on sóc dic Santa Coloma de Farners. Però si vol saber més coses llavors porto a col·lació els meus orígens nobles: nascut a Sentmenat, sóc de cal Carboner, i tinc arrels al Priorat. Quan era petit jugava a l'era que hi havia al costat de "cal Rusi", i des d'allà veia el Montseny, el Farell, la serra Maurina i el camí que es perdia enllà, cap a la serra Barona, que era on hi havia els confins del món... I veia el puig de la Creu i els camps de blat que s'estenien a sota.

I pot passar aleshores que el nom de Sentmenat no digui gaire cosa al meu interlocutor. Imaginem que m'ho pregunta algú d'Amer, per exemple. O de Sant Feliu de Pallerols.
Fa catorze anys, si a algú no li sonava el nom de Sentmenat, jo li parlava d'hoquei i de seguida reaccionava: "I tant! Sentmenat, un equip de Divisió d'Honor!" I ja el tenia ubicat.

Avui dia, quan esmento el nom de Sentmenat, l'element de referència no és l'hoquei. És la MAT: "I tant! La línia Sentmenat-Bescanó! Però què hi teniu allà...?" La MAT ha posat Sentmenat al mapa. És lògic, doncs, que ens sàpiga greu que no la facin. De fet, la MAT és una artèria més que sortirà del cor que ens dóna vida: la central que ocupa els antics camps de blat.

Sí, la MAT és una artèria més, una vena que batega com les altres desenes de venes que configuren i determinen el paisatge sentmenatenc. Ens fonem amb la MAT, vivim sota el seu sopluig, ens hi prostrem humilment. Per això, quan algú vol conèixer Sentmenat, els ensenyo, orgullós, una de les imatges que venerem amb fervor: les línies precioses sobre el verd dels pins.

Ara, les línies em persegueixen, em busquen, i em trobaran a Santa Coloma de Farners. Ja les espero, súbdit confés.

D'on ets?, em pregunten. Un dia els respondré: sóc de la MAT.