Roger Vilà
Sentmenat, 1968. Exjugador d'hoquei sobre patins, filòleg, heavy impenitent i ratafiaire. Des del 1994 visc a Santa Coloma de Farners, on treballo al Servei Comarcal de Català de la Selva. Casat i amb catorze fills.
- Per ara, l'última entrada 15.02.2011
- Quatre marquesos i una ciutadana 04.02.2011
- El dilema 24.01.2011
- Esperit de contradicció 05.12.2010
- "Tornarem a..." 29.11.2010
- Francesc Rodríguez AMICS MUSEU-ARXIU DE SENTMENAT I RÀDIO SENTMENAT, DOS PROJECTES ENGRESCADORS 11.05.2012
- Jordi Torroja Cal aclarir algunes coses 10.05.2012
- Jordi Torroja Sentmenat es pot permetre una policia local? 07.05.2012
- Àngels Padilla LES TRADICIONS 09.04.2012
- Jaume Carbonell Fidalgo 10 coses que sap la ciència política (i la resta de la gent, no)* 01.02.2012
El dilema
Aquests darrers dies he escoltat la mateixa idea expressada per persones molt diverses i en indrets ben diferents del nostres país. És una exclamació dolorosa que ve d'un cansament llarg, d'una pesantor que ha esdevingut a penes suportable; però alhora és com un pensament alliberador, una reflexió de final de trajecte. De fet, és un dilema: "O plantem cara o ens exiliem!"
És dur arribar a aquesta conclusió. Hi arriba gent que ha pencat pel país, que ha treballat de valent no només per obtenir un rendiment econòmic propi, sinó també per una clara voluntat d'aportar alguna cosa a aquest país. Són persones que han lluitat per tirar endavant una associació, o per millorar la situació d'un poble minúscul des d'una alcaldia modesta, o per promoure un producte de la terra, o per facilitar als nouvinguts l'aprenentatge de la llengua catalana, o per salvar un espai natural amenaçat, o per aconseguir que un dia no gaire llunyà Catalunya sigui un estat independent...
Són gent que s'ha implicat sovint amb el país, però que ara ja se sent esgotada. A alguns la crisi els ha fotut enlaire el negoci; a d'altres els ha faltat el suport que esperaven de l'Administració. I alguns, senzillament, n'estan farts. Estan farts de pertànyer a un poble covard, que no aixeca el cap, que s'avé a romandre sota el jou d'un Estat espanyol que mai no ens deixarà fer la nostra tranquil·lament. El final del túnel no es veu enlloc: l'economia no rutlla, la llengua s'afebleix, les ciutats s'enlletgeixen, el paisatge humà és cada cop més depriment i, per acabar-ho d'adobar, l'ofensiva contra Catalunya és cada vegada més desacomplexada.
Per això, davant de l'apatia de tants catalans, davant de l'estultícia de tants botiflers, davant de la bel·ligerància de partits populars i intereconomías i altres espècies depredadores, davant de tot aquest panorama que no poden deixar de veure des del mirador de la seva excessiva consciència, han decidit que és el moment de prendre la decisió més transcendental:
O plantar cara o exiliar-se. O enfilar el camí cap a la independència i el progrés moral, econòmic i cultural del país, o tocar el dos cap a un altre país.
Hi ha, evidentment, una tercera opció: deixar-se assimilar i esdevenir espanyols amb tots els ets i uts. Però... no som massa diferents?
1383 lectures
7 comentaris
Imprimir
Compartir
Roger, no et falta raó. Has argumentat molt bé la resposta al meu "cuento" de les banderes i les fronteres i no tinc res a dir. Ha quedat clar i ho comparteixo relativament. No entraré a valorar les diferències entre castellans de la Meseta i catalans de la Plana de Vic, no podem generalitzar. Estic d'acord que segur que tenim visions diferents de la vida, però tot i així no veig tanta diferència. És veritat que costa raonar amb ells, però n'hi ha que raonen com els catalans.
Amb el te... Llegir més
4
0
D'entrada, moltes gràcies, Ana, per les teves intervencions. Has respost a en Jaume el mateix que li hauria respost jo i ho has fet amb la claredat i contundència que et caracteritza. Només vull acabar de fer alguna darrera puntualització.
En primer lloc, Jaume, sàpigues que jo tampoc no vull la independència a qualsevol preu. A mi no em veuràs agafant cap fusell ni alçant cap dit contra ningú. M'agradaria, però, que com a poble fóssim capaços de saber què volem i mostrar més deci... Llegir més
7
0
Home, Jaume, veus?
Si al final estarem d'acord gairebé en tot.
Quan jo parlo d'un POBLE CATALÀ UNIT parlo de TOTS els CATALANS i, per descomptat, incloent-hi els castellanoparlants i els que parlen els més de 200 idiomes que són la llengua materna dels nou vinguts en els darrers anys.
Has de tenir en compte que JO sóc filla d'immigrants. Per sort, d'uns immigrants que ja als anys 60 sabien el que volien: integrar-se en la comunitat que els rebia. Per això va... Llegir més
4
4
Hola Anna, et contestaré, espero que sigui breu.
Matisaré les paraules. Recolzar la independència per "malament" em refereixo, per posar un exemple, el fet de que Espanya ens doni la independència com qui es divorcia de la dona i es queda sense els fills, la casa, el cotxe, etc., a més d'una crisi social profunda. Recolzar la independència per "bé", seria com una separació de mutu acord, pactada, sense danyar la societat.
En referència al POBLE CATALÀ UNIT del que parles (i que desit... Llegir més
2
5
Ho sento, Jaume.
Ahir vaig fer el que no s'hauria de fer mai: un comentari espontani quan no es té prou temps per argumentar una mica.´
Això només em passa amb les persones de confiança. Fins i tot me n'oblido que estem a la www! I ja em coneixes: el meu gran pecat és que sóc directa i la sinceritat és una de les meves debilitats. I'm very sorry ;-)
Ara el meu comentari raonat:
Estit totalment d'acord amb tu en les dues primeres línies i escaig. Jo també vull una Catalunya democràtic... Llegir més
5
2
Els comentaris reflecteixen únicament l'opinió dels usuaris. sentmenat.com es reserva el dret a no publicar els comentaris que consideri inapropiats, que contiguin insults o difamacions o que siguin contraris o atemptin contra la Llei. sentmenat.com no assumeix cap responsabilitat derivada del contingut dels comentaris, que correspon als seus autors.
Els comentaris anònims que continguin crítiques, acusacions, insults i/ o referències a persones sense responsabilitats públiques seran eliminats automàticament.
