Dissabte, 18.7.2009. 13:11 h

El dragó i el pregadéu

D’acord, m’acuso: sóc el primer de fer-ho. Avui, a la xarxa, tothom opina de tot, de qualsevol manera, i es queda tan ample. Ens queixem dels tertulians setciències de la ràdio, capaços de parlar de mil temes sense cap rigor ni profunditat, però fem el mateix que ells en el nostre petit aparador de blocaires o columnistes. I és difícil resistir-se a la temptació.

Ara mateix m’agradaria parlar de l’acord de finançament. Però és millor que no ho faci. Què puc dir-ne? El que en penso? Sóc incapaç de dir si és bo o dolent, i em penso que la majoria d’opinadors que n’han parlat són tan incapaços com jo de fer-ho. L’únic que fan és repetir allò que ha dit un o altre partit i alinear-se al costat d’alguna opció ideològica. Que fàcil que seria fer el mateix. No. Hi ha massa opinió infundada, massa energumen sense arguments i que creu que els té tots. Si l’acord de finançament és bo o no, ja ho veurem.

Una altra cosa són les sensacions o les impressions. Per exemple: l’acord m’ha permès espolsar-me del damunt la sensació de cansament provocada per tants mesos de sentir a parlar de la qüestió. Ara tinc una sensació d’alleujament i la impressió que alguna millora veurem aquests propers anys arran de l’augment de diners de què disposarà la Generalitat.

Tinc la impressió que els dirigents d’Esquerra estan un pèl massa cofois, però també entenc que tenen el dret d’estar-ho. Són l’etern ase dels cops d’aquest país, especialment dels mitjans de comunicació, i ara se senten prou satisfets del que s’ha aconseguit: com el dragó que ha sorprès el pregadéu i, abans de cruspir-se'l, llueix la captura. I tinc la impressió que els convergents estan un pèl massa espantats: com el pregadéu desorientat que no sap què li passa, per què no pot continuar fent el seu camí. Fins ara semblava que les properes eleccions serien per a ells bufar i fer ampolles i en aquests moments ja temen un tercer tripartit. La resta de partits no em provoquen gaires sensacions ni impressions. No per res; diuen i fan el que saps que diran i faran i no s’aparten ni un milímetre del guió. Com a màxim, em causen una lleugera sensació d’avorriment, de fastig.

La impressió final que em queda de tot plegat és que Espanya cada cop és més lluny, més fatigosa, més incomprensible, més fútil, més ridícula. I tinc la sensació que és una impressió compartida cada vegada per més gent. Espanya ho és tot: la fam del dragó, la imatge amenaçadora del pregadéu; la llefiscor del rèptil, el catolicisme marcial de l'insecte. La persiana blanca és la meseta que l'encercla i l'enclaustra. Espanya és una imatge grotesca. El nostre futur com a país és a l'altra banda de la persiana.